Silvio D’Arzo
Casa aliena
Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba
Viena Edicions, Barcelona, 2021

Sis rostres a la llum vacil·lant d’una espelma vetlen el cos d’un camperol; entre ells, la vídua, «immòbil i rígida», ja que «no és gens fàcil, que es plori, aquí dalt». Tot al voltant és obscuritat. Aquesta primera seqüència de Casa aliena, a més d’immergir el lector en l’atmosfera rural, aïllada, d’un llogaret perdut de la mà de Déu en què transcorren els fets, condensa l’esperit del llibre, el més famós de Silvio D’Arzo (1920-1952) —pseudònim de Ezio Comparoni—, en el qual un sacerdot tracta de desvelar el misteri de Zelinda, una dona que, envellida i solitària, habita des de no fa gaire un cau dels afores de Montelice. Com en el conte, en aquesta escena de caire expressionista, allò il·luminat és una part minsa, gairebé insignificant, del que hi succeeix. A la manera de La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp a què al·ludeix el narrador, també en Casa aliena s’intenta observar l’interior d’algú; com en l’oli de Rembrandt, els morts hi irradien una estranya claredat: no debades, la història comença i acaba circularment amb un sepeli.

Publicada en 1953, pocs mesos després que morira Silvio D’Arzo, Casa aliena és una obra de passejos, secrets i converses a mitges. El mossén de Montelice, que es defineix com un «capellà de celebracions parroquials» és qui mostra l’existència ruda, monòtona, de les gents de muntanya, on no ocorre mai res, com explica al nouvingut religiós de Braino, una població dels voltants: els homes passen els dies a les pastures o a les torberes; mentrestant, les dones fan llenya i encenen la llar quan es pon el sol; alguna cabra trau el cap al carrer. A Montelice, «l’hivern arriba aviat, i dura gairebé mig any». Si de cas, els preparatius de les peregrinacions, de les festes de maig i de les cerimònies funeràries trenquen ocasionalment la rutina. Però ací com arreu, cada individu és particular: l’escolà espavilat que percep que «alguna cosa havia canviat i que ara bufava un aire nou»; Melinde, que s’ocupa de cosir les mortalles dels difunts, «a la seva manera estava una mica gelosa de mi: com els servents i els nens», diu el mossén; o el sastre que «tenia unes maneres iguals que les d’un francès; em va omplir de galanteries, d’atencions i de bonjours»; i la vella solitària amb alguna cosa «de bèstia salvatge o de nen aviciat o potser totes dues coses alhora». Però si una personalitat captiva és, precisament, la del clergue, «amb una complexió i una cara estil Falstaff», posseeix les dosis justes de covardia, vanitat i sorna; des que troba Zelinda rentant roba al canal, vol que ella s’hi aproxime i li parle, «tard o d’hora tots acaben venint a veure’m», pensa. Però la dona, adusta i turmentada, és de poques paraules. L’expectativa marca el temps narratiu i desperta en l’ancià sacerdot la il·lusió que encara podria oferir consol.

Reivindicada per Attilio Bertolucci, Giorgio Bassani i Eugenio Montale, en Casa aliena es percep la densitat i, alhora, la simplicitat d’una vida; la insignificança i el valor que té. En aquesta peça breu, amb la guerra de fons, Silvio D’Arzo mesurà amb precisió els silencis, les pauses, les el·lipsis i creà un narrador lúcid que reuneix resignació i esperança, una veu singular que impregna la història d’una tonalitat delicada i irònica. Casa aliena tracta també, entre altres coses, d’inadaptació i de sentir-se un estranger pertot, vivència que experimentà l’autor italià, així com els seus admirats James, Conrad, Kipling o Stevenson. Transcendent i terrenal, aquest relat ens recorda que allò que coneixem d’algú —allò que es pot contar— és, generalment, només una porció ínfima de la realitat, gran part de la qual roman en penombra.

També et pot interessar: