Imma López Pavia
Atles temporal
Pagès editors, Lleida, 2023
A finals dels anys seixanta, Massiel taral·lejava un himne postís i a París els estudiants solcaven una mar de llambordes. El món volia renàixer en un film de Truffaut, el color blau s’instaurava en una sonata de Bach. El fred d’hivern, símbol de soledat i absències, obria els camins de la lluna i una xiqueta, –sense saber-ho– s’allistava al món de les dones adultes, naixia a la ferida.
Quan va morir Franco, el futur era un cavall salvatge, el cinema i el teatre acompanyaven els joves en aquelles ganes boges de cridar contra tot i tothom. Lectures que marcaren una joventut desbocada i cossos perduts a l’estació del Nord de València pintaven aquell paisatge de la dita Transició. Era el temps de l’esclat sexual, dels fils d’Ariadna, d’ insinuar més que no de dir jocs de l’alteritat, i la nàusea de les vesprades de diumenge. També un temps d’obsolescències i absurditats.
Després vingué la caiguda del mur de Berlín, la guerra de Síria, els versos de Maria-Mercè Marçal que es confonien amb el desig d’escriure. El tribut continu als supervivents d’un somni no acomplert perdurava en l’anhel extasiat de versos. Hi havia tot l’amor carnal mentre l’aranya no havia deixat de teixir les teles aspres. La vida s’omplia de viatges i altres difícils condicions inestables. I calia defugir presències i començar a ocupar la casa de l’oblit, una pedra més en el camí.
La guerra d’Irak anys després fou l’inici de la decadència europea en un canvi de segle negat d’aigües podrides. No restava sinó beneir la nuesa i escriure prefixos en un bosc mil·lenari, l’alfabet que convertiria els arbres en aigua on consagrar el cos. No restava més que un ímpetu dolorós i un psalm carregat de silencis. Si sabés, la nimfa en faria transparències, dels noms apresos.
I quan s’obrin els flascons del futur, el compromís amb el feminisme lletreja els noms de totes les dones que hauran de morir en llurs croades. I no només, sinó que també caldrà enaltir els termes i anomenar aquelles altres dones que, en nom de la literatura, s’han capbussat en un univers que desperta la consciència i invoca la fusió amb la vida. Perquè vindran els anys i la dona insomne florirà arrapada a la terra.
Una renovada Ulisses recorre illes a força de claror poètica. En el seu viatge a l’Ítaca desitjada, Imma López Pavia emmarca mitja vida en un atles personal dissenyat amb la llum de què és capaç, una força que es reinventa constantment en la recerca del jo i de l’altra, en la decisió d’habitar les absències i esdevenir, definitivament, la inevitable paraula: ser l’escriptura.
Atles temporal se sustenta, bàsicament, en cinc cròniques especials que evoquen aquella manera estellesiana de reportar les “meravelles” de la València dels anys 50 del segle passat. La poeta en pren el testimoni i evoca uns altres prodigis més recents però igualment determinants, hereus d’uns anys que han anat deixant enrere aquell infern de naufragis i que es lamenten d’altres esperances que han d’acabar en pèrdua i oblit. Picada de l’aranya que cal gratar fins que sagne, perquè la cicatriu no hi romanga tota la vida. Cinc seccions, doncs, en què s’ordena aquest poemari que ha rebut el XXV Premi Maria-Mercè Marçal i que situa l’autora en un moment especialment fi de la seua trajectòria literària. Ella, que va irrompre en el món dels versos ara fa ben bé una dècada (Santuaris, Editorial Denes, 2015) encara conjuga aquell verb successor de les cendres i dels anys, conscient que cal estar sempre alerta, no siga cas que el dolor cresca i esdevinga un dolor tan gran com el d’estar viu. La seua veu apama els llocs que l’han vista caminar, entre victòries i derrotes, amb els referents culturals –socials, literaris, cinematogràfics– i íntims que li han fet ser qui és. Com en un atles.
I cadascun d’aquests reportatges, cinc dècades ben mesurades que han madurat lentament entre les flors i els silencis (des dels últims anys 60 fins ben bé el temps present) conté una sèrie curta de poemes, com una coda breu de cada època, que es permet completar l’eco de la història i s’abstrau per dir-ne els detalls, o recórrer el voraviu d’aquest mapa vital en què hi ha un temps per a cada cosa. Un epíleg d’Àngels Marzo passa el forrellat en aquest joc de transformacions que traça la línia de flotació cap a la frontera de terra i humus, de transparència i de desig. No volem deixar d’aplaudir l’energia dels seus versos, la claredat amb què aquesta poeta de la Costera esgrafia les tonalitats d’unes imatges tatuades a l’ànima. Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962) obsequia el lector amb aquest llegat personal, un testimoniatge vital de sintaxi inquieta i exploradora d’instants retrobats, naveganta incansable entre les aigües d’un país indefinit encara, de pèrdues i desconeixença, freturosa de clarors i justícies. És el seu un món de llums ferides en els marges. Consagrada a l’aigua, es despulla sense vergonya i troba la pedra rodera a la vora dels camins que la tornen –o no– a casa, amb la bruíxola o el bitllet de tren, la maleta i l’escriptura.
Vanitat i orgull
Per què no confessar?
Aquella delícia del saber.
Aquell aprendre a vèncer
el cos.
Cercar el desgavell.
Alienació.
Després venen els anys.
