Les veritats heroiques de Joseph Conrad

Joseph Conrad
La línia d’ombra
Traducció de Marta Bes Oliva
L’Avenç, Barcelona, 2018

Joseph Conrad manté amb les lletres el mateix sentit del deure que els marins amb els vaixells, deia Virginia Woolf, actitud que potser explique la grandiloqüència i la serietat de l’estil de l’autor de Joventut o Lord Jim, una «música més bé rígida i ombriva» —continuava Woolf— en què es percep un orgull inapel·lable, una integritat vasta, lleialtat i valor; trets que tampoc no resulta difícil associar, segons dicta el tòpic, amb els navegants. Els personatges de Conrad són, doncs, simples i heroics —sobretot els del principi—, individus acostumats a la soledat i a la remor de l’oceà que solen estar «en conflicte amb la natura, però en pau amb l’home». Així, en La línia d’ombra, inspirada en el primer comandament de Conrad —que fou oficial de la marina mercant britànica fins que als trenta-sis anys canvià l’ofici pel d’escriptor—, una tripulació consumida per les febres aconsegueix creuar el golf de Siam des de Bangkok fins a Singapur en una interminable travessia de vint-i-un dies en què «misteriosos corrents ens arrossegaven, ara cap a un cantó, ara cap a l’altre, amb una força silenciosa, evidenciada per les perspectives canviants de les illes que orlen la riba oriental del Golf. I també hi havia els vents variables i enganyosos. Els vents et donaven esperances només per defraudar-te i causar-te una decepció ben amarga». Al límit d’una «destrucció lenta i turmentadora», aquests homes feren costat al capità que, en els moments més foscos d’immobilitat absoluta, quasi al límit de la «dissolució moral, només guardava sencer l’instint del mariner».

En la nota que precedeix l’obra, Joseph Conrad s’indigna amb els lectors que han interpretat que hi havia elements fantàstics en La línia d’ombra; per a ell, allò sobrenatural és «un article manufacturat per ments insensibles a les delicadeses íntimes de la relació amb els morts i els vius (…) un ultratge a la nostra dignitat». El cert és que, en alguns moments, s’hi difuminen les fronteres, sobretot quan el primer oficial Burns, sumit en deliris febrils, evoca la maledicció que pronuncià l’anterior capità, un tipus esquerp i taciturn que morí a bord. Però el punt feble de La línia d’ombra no té a veure amb això —una ambigüitat ben sostinguda—, sinó amb les més de seixanta pàgines que transcorren fins que el narrador arriba a Bangkok i comença la veritable aventura marina, una llarga introducció en què el protagonista busseja en el seu ànim impulsiu i insatisfet, propi de la joventut. El novel·lista contraposa aquest estat a la maduresa que posseeix el nou capità al final, quan la gent de terra li sembla «una colla de jovenets frívols que no han conegut mai la preocupació»; al cap i a la fi, ell ha tingut a les mans la vida de la seua tripulació.

Joseph Conrad
Memòria personal
Traducció de Josep M. Muñoz Lloret
L’Avenç, Barcelona, 2017

És sabut que Joseph Conrad fou un individu extremament reservat i aquesta característica també impregna els seus escrits. Virginia Woolf es queixa d’una falta d’intimitat que no solament rau en algunes «augustes abstraccions», sinó en el fet que en els seus llibres no hi haja dones. Tanmateix, la mateixa Woolf —en un enginyós article en què dos veus conversen sobre Conrad— respon, però, que hi ha vaixells i que aquests són molt femenins. Efectivament, el narrador de La línia d’ombra espera trobar-se amb el veler amb tots els símptomes de l’ànsia de l’amant —«en posar el peu a coberta per primera vegada, vaig experimentar una profunda satisfacció física»— i és amb aquesta mirada fascinada i romàntica com descriu l’embarcació: «Era una nau de primera classe, un ésser harmoniós per la línia del seu cos esvelt i per l’alçada proporcionada dels seus pals»; «el meu vaixell, com algunes dones poc corrents, era un d’aquells éssers la simple existència dels quals basta per a despertar un plaer desinteressat. Tens la sensació que està bé viure en el món on existeix aquest ésser». La falta d’emotivitat i la sécheresse du coeur de què és acusat Conrad per una part de la crítica s’esvaeix quan es fusionen l’escriptor i l’home de mar. De fet, Conrad se’n defensa en el prefaci de Memòria personal al·legant que no sempre la reserva és senyal de fredor, sinó que pot ser orgull. A més, adverteix dels perills de manifestar obertament l’emoció: «Del riure i el plor és fàcil caure en el ploriqueig i la rialleta».

Però el cas és que en Memòria personal costa percebre una figura sòlida, definida, tot i l’esperança declarada de l’autor que «en pugui emergir per fi la visió d’una personalitat»; s’hi entreveu un xiquet polonès marcat per l’exili dels pares —«l’ombra opressiva del gran imperi rus»—, gran lector de Víctor Hugo, de Dickens, d’Anthony Trollope, de Walter Scott i de Thackeray que, orfe als dotze anys, queda a càrrec d’un oncle que es preocupa quan el jove verbalitza el desig de fer-se navegant quasi tant com si haguera anunciat la intenció «d’entrar en un monestir cartoixà» —un dels escassos brots d’humor en la narrativa conradiana. Tot i la minuciositat amb què l’autor relata diversos records vinculats a La follia d’Almayer, el primer llibre, la imatge del creador queda borrosa, es tracta d’algú amb «la ploma d’un mariner en terra» que, això sí, «si no hagués escrit en anglès —la seua quarta llengua— no hauria escrit en absolut», afirma. Però si el retrat de Conrad és difús, no passa el mateix amb, per exemple, Nicolau Bobrowski, el seu oncle-avi, un terratinent polonès admirador de Napoleó que, per a Conrad és «l’ésser malaurat i miserable (tot i que heroic) que una vegada es va menjar un gos». Una de les seqüències més intenses del volum és la que narra com els militars russos entraren a la finca d’aquest personatge quan ell no hi era, com l’oficial cosac discuteix amb el criat mentre, a fora, un capellà ortodox intenta vanament contenir la turba de pagesos que vol arrasar-ho tot. Cal reconèixer que Conrad sabia com fer ressonar trompetes i tambors en una escena.

Per a Edmund Wilson, Conrad era un «pardal interessant», considerava penetrants les seues apreciacions sobre els russos i li atreia una espècie de mala consciència o de sentiment de derrota per Polònia que detectava amagats en algunes de les seues criatures, però li criticava durament la tècnica de l’observador no participatiu —que havia rebut de Henry James, però aquest, deia Wilson, en treia profit—, ja que hi percebia una certa incapacitat per a mostrar els individus des de l’interior, qüestió que sí que assolien Tolstoi i Dostoievski. I E. M. Foster, que no suportava els recurrents «monstruós», «inefable» o «atroç» de l’autor d’El cor de les tenebres, deia que Conrad era «boirós tant en el centre com en els extrems, el cofre secret del seu geni guarda fum en lloc de joies». Però Harold Bloom —amb les seues enrevessades construccions— inclou Conrad en el cànon del conte perquè porta l’impressionisme a l’extrem amb la consciència que «només som un flux de sensacions amb la mirada fixa en un flux d’impressions»; a més, Bloom sap —i Wilson també reconeix— que Conrad fou el referent més influent per a la generació de novel·listes nord-americans a què pertangueren Hemingway, Fitzgerald i Faulkner. Té raó Conrad quan diu en el prefaci de Memòria personal que «bona part de les veritats que funcionen en aquesta terra són humils, no pas heroiques»; però aquestes últimes, les poques veritats heroiques, sonen amb la melodia dels textos de Joseph Conrad.

També et pot interessar: