Una ànima dins d’una altra, l’amor segons Lluís Calvo
En aquella pel·lícula de Michael Haneke, “Amor”, que protagonitzaven Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Rivas, i que representaven un matrimoni francés octogenari amant de la música clàssica, el dilema es presenta quan la dona queda hemiplègica i la seua salut comença un procés de decrepitud rapidíssim. L’home decideix acompanyar-la fins a l’últim alè de vida. Però les circumstàncies capgiren el punt de vista del fil narratiu quan l’espectador conclou que —dels dos— és l’home qui més cures necessita, desesperat davant la imminència de la mort. S’hi barregen errors del passat, sentiments retrobats, malentesos de difícil solució, però és l’amor allò que preval. És aquella imatge de la mirada perduda de la dona, a qui Trintignant agafa el rostre amb les mans, que es fa present des del primer moment en què llegim aquesta obra de Lluís Calvo, un tractat que defensa i reafirma la utopia de l’amor per damunt de la desil·lusió, la por i l’odi.
Lluís Calvo i Guardiola (Saragossa, 1963) escriu poesia, narrativa i assaig. De la seua ploma tan prolífica ha volgut traure un estudi sobre “el tema únic”. I ho ha fet com un desafiament personal i social necessari en temps de crisis i desastres, enmig d’una atmosfera “antiamorosa”, freturosa de relacions humanes que són el motor de la vida, de la vida pública —i política— que desvirtua l’amor per ignorància, avesada com està a un intercanvi efímer de carn i fluxos. L’autor, a força d’insistir-hi també en els seus versos, ha trobat interessant trepitjar aquest terreny relliscós i magnètic alhora.
Amb el subtítol “Relats, polítiques i utopia”, l’autor recorre al llarg de la història la visió que s’ha donat del tema més antic del món, les diferents formes que aquest “motor” humà ha adquirit. I ho ha fet d’una manera lúcida i exhaustiva, com si d’un manual de pensament es tractara, revisant corrents i etapes, escoles i moviments, i aportant una dosi de reivindicació d’aquest sentiment profund sense el qual la humanitat no hauria evolucionat de cap manera. La primera part del llibre repassa la història del pensament humà des de l’antiga Grècia (Plató, Fedre i El banquet) i aquella visió divinitzada de la bellesa. Després s’atura en l’Edat Mitjana (el vassallatge, la cortesia, el senhal, l’amor secret), els trobadors els Contes de Canterbury, Boccaccio, Martorell, de Rojas i tota la ficció que fa de l’amor el centre de les creacions literàries. En tercer lloc revisita la patologia i l’error de l’amor anomenat “romàntic“ (la divinització de la persona amada, la possessió, la tirania, l’exemple de l’anomenada “merenga apegalosa” de Sant Valentí tan difícil d’erradicar, encara ara) i que tan poc té a veure amb els poemes de Novalis, Goethe o Shelley, la complicació psicològica, la tortuositat o el trencament de motlles. O la indústria cinematogràfica de Hollywood, l’imperi que ens ha fet creure que l’amor és l’únic sentiment que pot fer-nos feliços, sempre que imitem els seus cànons de bellesa i els seus comportaments impostats i reaccionaris. Què és l’amor, doncs? Afirma Calvo que l’amor és un cercle obert que “transcendeix la mera configuració del propi ego” i, amb certes ressonàncies platòniques, l’amor fa encabir una ànima dins d’una altra. De la idea tradicional de parella, del “fins que la mort ens separi” l’autor tracta de remarcar — amb pinzellades d’ironia— un contrapunt històric, social i ideològic, que es basa justament en un “fins que la mort ens torni a reunir i puguem completar el nostre amor tràgic i impossible” de l’ideari romàntic.
Quan apareix la possibilitat de considerar l’amor com una construcció social, Calvo ataca amb la boutade del nihilisme dient que l’amor ens aboca a l’abisme i provoca ferides difícils de curar. L’autor sosté que davant aquest nihilisme s’ha de plantejar un discurs crític que intente arribar al quid de la qüestió, tan rebregada i manipulada.
Llavors, irromp el capitalisme agressiu del segle XX, la Postmodernitat i el Transhumanisme, moviments socials ferotges que intenten conquerir els espais propis de l’amor i que fagociten el sexe. La paraula de Calvo se suma a la de Fromm —i el seu mític L’art d’estimar— , Kol·lontai, Badieu o Zambrano i aposta per les múltiples possibilitats i configuracions que l’amor pot adoptar des de la voluntat i la llibertat de l’individu. Per això revisa les variacions il·limitades de l’amor, conseqüència del pànic contemporani davant qualsevol tipus de compromís, variacions que intenten conquerir els espais propis de l’amor també més enllà de la parella (i de la parella heterosexual) quan cerca una obertura que compta amb l’amistat. Hi destaca “les comunitats d’amor” i rebutja “les jerarquies i la idea d’exclusivitat sexual I afectiva”.
I al mercat ja ha arribat Henry, un robot dotat d’un penis regulable, amb sis opcions diferents. Una de les particularitats d’aquest sexbot és que és capaç de recitar poemes (malgrat tot, no sabem quina estètica lírica escull l’artefacte), cosa que atorga un toc cultural a la mera disponibilitat sexual.
Calvo, finalment — i perquè no siga dit— revisa el paper de la masculinitat en una societat patriarcal nefasta, i planteja la importància de la veu de les dones en aquesta defensa del vincle afectiu i contra la idea que l’amor és una mercaderia. Per això cita també Simone Weil, bell hooks i Virginia Despentes, i desvirtua la idea que l’amor és un frau, aquesta por postmoderna.
Haneke, sí. I Bergman, i Mankiewicz, i Godard i Tarantino, i totes les pel·lícules que han volgut explicar el misteri de l’amor, mostrar la cara més oculta d’aquest sentiment que ens habita i que ens fa humans en un món deshumanitzat se’ns apareixen de nou entre les pàgines d’aquest llibre. N’agafem el testimoni i llegim l’assaig de Calvo. Marginem — en el sentit de deixar al marge— el transhumanisme. Sense por, sense posar-nos barreres, sense poder domesticar l’amor però amb la seguretat d’haver “desaprés” per poder aprendre aquest llenguatge únic, exigent, enemic de qualsevol reduccionisme. Una força transformadora que demana compromís i responsabilitat.
