Sergi Pàmies
A les dues seran les tres
Quaderns Crema, Barcelona, 2023

Assumir el risc —i la gosadia— que representa començar un llibre amb un text sobre per què s’escriu sembla quasi una declaració de principis. De fet, un dels centres sobre els quals gravita A les dues seran les tres és, precisament, l’ofici de narrador, no solament per «La segona persona», la reflexió inicial en què Sergi Pàmies juga amb «la metàfora de la virginitat» i el descobriment del sexe compartit —i de l’amor— com a al·legoria del seu debut en les lletres, sinó perquè l’autor deixa caure, ací i allà, comentaris sobre com percep aquesta professió, una mirada estretament lligada a la seua quotidianitat: «tinc certa tendència a creure que qualsevol anècdota pot tenir —aquest conte n’és la prova— un interès literari», diu en «No saber anglès». Però, sobretot, perquè alguns relats han sigut creats, precisament, mostrant els mecanismes de la mateixa ficció que s’hi explica, com «Dues espardenyes», en el qual s’estableix una mena de diàleg —de dissensió— entre el «narrador omniscient» i el protagonista, un dramaturg que comença en hores baixes però l’èxit i l’ànim del qual remunten a mesura que avancen les línies. O també «Dijous», que està construït a partir d’un argument al qual un escriptor pega voltes, però que decideix abandonar, un punt avergonyit, quan hi detecta un excés de demagògia.

Invenció i biografia avancen, doncs, plegades en A les dues seran les tres, un filó que Pàmies treballa amb precisió d’orfebre. D’una banda, la recreació d’un personatge semblant a l’autor que habita gran part d’aquestes pàgines —les millors, probablement— i que els lectors coneguérem més profundament en L’art de portar gavardina; d’una altra, les al·lusions freqüents a l’oblit i a la memòria —«un monstre de tentacles mutants»— i a la necessitat que manifesta aquest individu de ficció de plasmar en el paper les aventures vitals, un impuls de vegades més intens que el fet mateix de viure-les, com s’insinua en «No saber anglès» o en «La narrativa breu», que tanca el recull amb una espècie de reunió deliberadament desfilada d’algunes línies que han travessat el volum, com el pas del temps i les empremtes, diluïdes però sorprenentment perennes que han deixat els esdeveniments, les paraules, els afectes, les absències, «històries inconnexes que, precisament perquè sospita que pertanyen a una dimensió inaccessible (…) necessita escriure».

En aquest territori íntim, Pàmies traça un retrat contingut, però emotiu de Manuel Vázquez Montalbán a partir de la crònica de quan tots dos coincidiren com a invitats al Salon du Livre de Québec, quan aquest era un autor de renom i Pàmies un principiant. Des de la distància que mantenen durant el viatge transoceànic per respecte i per timidesa, fins a l’arribada a l’hotel, moment en què Montalbán li demana ajuda amb el francés perquè sordejava —«Era molt més interessant actuar com a escuder de Vázquez Montalbán que fer de cavaller dels meus dimonis»—, el text reflecteix l’admiració del jove i també la complicitat sobrevinguda que converteix aquell dissabte en un dia gloriós. Amb aparença de memòries, «Per què no toco la guitarra» recorre des que Pàmies tenia nou anys i vivia a París fins que s’ha convertit en un home casat i amb fills, com un curtmetratge que començara en blanc i negre durant el final del franquisme i que anara tenyint-se de color així que transcorren les dècades, experiències d’alguna manera vinculades als instruments de música que l’escriptor ha desitjat o posseït. Retornat de l’exili, el jove aprèn català «amb l’aviditat d’un convers» i, en un moment donat, penja la primera guitarra a la paret «com el cap dissecat d’un animal caçat». «Díptic bivitel·lí» conté dos peces de família: la primera tracta sobre l’origen de sentir-se un impostor i en la segona, recentment separat, es fa evident que els fills, que venen d’estrenar la majoria d’edat, recorden prohibicions i discussions que el pare ha oblidat. Menys netament autobiogràfic, però amb la mateixa força, «La teva paraula contra la meva» relata una trobada d’exalumnes que «compleix els protocols del gènere: somriures, abraçades, alopècies i emocions envellides i sinceres», que reforça la idea que els records en comú pràcticament no existeixen i que mostra com, per a les dones, el passat poques vegades fou una època millor.

Sergi Pàmies és un mestre de la insinuació i del suggeriment. Sembla, fins i tot, que dosifique hàbilment l’agudesa per no convertir aquests contes en un seguit de trames efectistes i de frases enginyoses. Pel contrari, a pesar de l’aparença senzilla, s’hi entreveuen diferents capes de sentit relacionades amb les rutines i els desconcerts del treball de narrador i de periodista, amb el procés i les estratègies de composició d’un text, amb les ferides i cicatrius que causen els lligams familiars —inevitablement intensos i fondos— i també amb una certa manera de percebre l’existència que consisteix més a observar-se viure que a viure simplement. Llevat d’algun cas més sarcàstic i amarg —«T’estimo»—, el llibre transmet la imatge d’un individu que ha assumit límits i derrotes i que reconeix el valor d’un dia feliç al Canadà o d’un moment d’entesa amb els fills. Això sí, a diferència d’altres històries, esperem que la causa de l’aversió als gats d’«Ailurofòbia» no estiga basada en fets reals.