Meandres i cascades en la memòria de Janet Malcolm

Rere l’humor fibrós de Janet Malcolm, herència de «la perillosa comicitat a què es presta la llengua txeca» i d’uns progenitors que es mostraren sempre a favor de la diversió i que li transmeteren que la vida és absurda, emergeix un espai de tenebres, els camps de concentració de Terezín i d’Auschwitz. Els Wiener —cognom que canviarien per Winn— fugiren de Praga el juliol de 1939: «Érem dels pocs jueus que s’havien escapat del destí de la resta per pura sort, tal com un petit nombre aleatori d’insectes s’escapa de l’esprai insecticida». En arribar als Estats Units, foren acollits per uns parents i, l’estiu de 1940, s’instal·laren al barri de Yorkville, a Manhattan, on es concentraven els seus compatriotes i on el pare de J. Malcolm exercí de metge de família, encara que a Txecoslovàquia havia sigut especialista en neurologia i psiquiatria. Entre records de vesprades de cinema, amigues díscoles i amors adolescents, en aquestes pàgines apareix un grup heterogeni d’emigrants que freqüentaven la família, vistos pels ulls —no gaire bondadosos— de la xiqueta que fou Malcolm i que dècades més tard intenta reconstruir a partir de cartes, de fotografies i del que guarda la seua memòria tortuosa. Com Malva Schablin, per exemple, que vestia de negre pel dol pel marit, els fills, les nores i la neta, tots assassinats a Auschwitz. O com Pavel Haas, compositor que es divorcià de la muller el 1939 per salvar-la, a ella —que no era jueva— i a la filla, dels nazis. Un fons terrorífic, doncs, del qual els pares intentaren allunyar Janet Malcolm i la germana.

«Totes les famílies felices són iguals pel que fa a la il·lusió de superioritat que de manera commovedora alimenten la seua mainada». A diferència d’altres exiliats praguesos, els senyor i la senyora Winn superaren el procés d’adaptació al Nou Món, i això a pesar que, en creuar l’Atlàntic, deixaren al darrere la identitat de jueus seglars, cultes i nacionalistes, vinculats plenament amb la cultura txeca d’avantguarda. Els vestits balders i gens afavoridors que porten en les fotografies americanes contrasten amb l’elegància dels abrics a la moda i el barret de feltre que llueixen en imatges dels anys vint i trenta a la capital txecoslovaca. Malcolm en parla amb estima, de tots dos, però sent debilitat pel pare, que procedia d’una família rural i miserable i, parafrasejant Txékhov, es pregunta com el seu «enginyós, erudit, amable i generós pare va arrencar-se el serf que duia a dins». El cas és que, a pesar que la guerra formava part de la quotidianitat, Malcolm se sentia segura als Estats Units. Si de cas, lamenta l’ensenyament tan matusser que rebé en tots els nivells —excepte en la Universitat de Michigan— i conserva la cicatriu que li deixà l’escola infantil, on la consideraven deficient perquè no parlava, ja que encara no havia après l’idioma nou. Però el que tortura interiorment una jovenívola Malcolm és ser jueva. En un primer moment, als Estats Units, els pares ho havien ocultat a les filles per protegir-les, però els ho diuen quan elles comencen a repetir a casa els comentaris antisemites que senten de les companyes: «Molts anys més tard arribaria a acceptar i apreciar la meva condició jueva. Però durant la infantesa i l’adolescència l’odiava, m’ofenia i l’amagava».

Com en altres històries que ha investigat —la relació de Sylvia Plath amb Ted Hughes, la curiosa parella que formaren Gertrude Stein i Alice Toklas, el lligam complex que unia Vanessa i Virginia Woolf—, Janet Malcolm qüestiona contínuament no només els seus records, sinó les interpretacions que fa dels indicis que apareixen en els retrats aplegats en aquestes Imatges viscudes: «El passat és un país que no expedeix visats. Tan sols podem entrar-hi il·legalment», afirma. Fins i tot, en el capítol dedicat als Traub, un matrimoni de metges txecs amics íntims dels pares —però insulsos i beneïts per a les filles—, expressa aquests dubtes de forma directa en una «Discussió» final en què es pregunta —i es respon— pel sentit del que ve de contar i, sobretot, en reclama una explicació: com és que els pares, que s’estimaven realment els Traub, permetien que les filles se’ls miraren de dalt a baix. La resposta té a veure amb la tirada dadaista de la família, «un model d’enginy irreverent», i amb la poca importància que els adults atorgaven a l’actitud altiva de les joves, incapaç d’alterar el vincle estret i genuí que aquells mantenien amb els companys d’exili, amb els quals compartien l’estranyesa de les noves circumstàncies i «una enyorança similar». Segons Malcolm, els seus pares s’adaptaren al país però no als estatunidencs, no tingueren amics nord-americans fins al cap de molt de temps i ella va tardar «tres quarts de segle a comprendre-ho».

La constatació que les arts escèniques comporten una desigualtat d’experiències entre el públic, —no és el mateix presenciar un espectacle des d’unes bones butaques de platea que des del galliner— enfront de la igualtat d’oportunitats que ofereixen la literatura, la pintura o l’escultura; la consciència que el «virus de l’amor romàntic» la va infectar prematurament en una època anterior a la píndola i a la revolució sexual; la seguretat que, d’adolescent, li proporcionaven els enamoraments no correspostos —«El plaer i el terror de ser corresposta arribarien més tard»—; la confessió de l’adulteri amb G., amb qui es casaria en segones núpcies; els intents d’interpretar els somnis i la retòrica de la psicoanàlisi que la fascina però que no la convenç són altres dels assumptes d’aquests escrits, els últims de Janet Malcolm, en els quals, a pesar de les reticències que sempre havia manifestat cap als textos autobiogràfics, dona compte dels seus orígens i de com la guerra i l’exili marcaren com un ferro roent les vides dels seus. Les tenebres s’estenien fins i tot a Gardner Botsford, el seu segon marit, que havia participat en el desembarcament de Normandia i en l’alliberament d’un camp de concentració, experiència que no va poder relatar mai. Però l’esperit entremaliat de Janet Malcolm sap combinar el dramatisme amb la comicitat i, cap al final del llibre, tria episodis jocosos, que també representen el seu tarannà. Mostra agraïment cap a Sam Chwat, que, amb les seues classes d’oralitat, l’ajudà a guanyar el procés per difamació contra ella que durava deu anys. I, en les últimes pàgines, confessa que en un estudi sobre un moviment fotogràfic que imitava les instantànies casolanes, inclogué una imatge que, efectivament, ho era i que ningú no va detectar mai. L’humor i la insolència de Janet Malcolm es perceben ja en el primer retrat, quan a penes devia tenir quatre anys. Encara que l’autora no s’hi identifique, la postura, el somriure i la mirada revelen una espècie única que s’extingí amb la seua mort.