Rara avis

Coberta
Josep Lluís Badal, Xirp. Lleonard Muntaner, Palma, 2022

Ja ho apuntava Laia Malo fa unes quantes setmanes, a propòsit del fenomen turístic a Palma, i recomanava, de passada, la lectura del llibre que ara ressenyem. Fenòmens de masses socials com el turisme, que abasseguen la població autòctona com més va més, i que no són casualitat ni es produeixen perquè sí, tenen a veure amb allò que tot just comencem a deixar enrere. Després d’aquests mesos –anys– eterns de pandèmia, potser veurà la llum tot el que s’estava cuinant. Mentre els animals habitaven de nou els camps i les platges, els camins buidats de soroll, fins els carrers ocupats només pel silenci, alguns bé devien preparar –preparar-nos– un altre escenari per a la tornada, amb altres coreografies i noves congestions vitals. Qui ho sap. Si bé és cert que la història viatja en cercle i que tot tendeix a fer voltes i més voltes, ací som de nou, ensordint i emmudint davant l’espectacle postpandèmic, servit en safata de plata, en peu de guerra i, al fons, un horitzó cremat, enfosquit, que no es pot veure ni a vista d’ocell. I de nou, els animals s’amaguen. No tots, però.
Hi ha un autor –mestre i poeta que viu a Terrassa i que toca el violoncel– que ens ha sorprés amb el seu petit tractat d’ornitologia, la seua narració plena de fils de converses i onomatopeies. josep l. badal signa Xirp, una faula a la manera antiga, desmitificadora, esquitxada de versos, de temes reals, crus, de mots que apunten directe al cor de les persones que la llegim, de vida i de naturalesa, d’absència i de mort. Una breu narració que vol imitar el sentit del món en el paper de la bona literatura. I abocar-hi llum. Heus ací una nova proposta literària d’aquesta rara avis de la literatura catalana. Al calaix del seu escriptori, el lloc sagrat de la casa on ningú no pot entrar, l’autor amaga lectures de grans escriptors com Melville, partitures de músics, el nom dels quals aprofita per batejar una tortuga, per exemple, i alguna tassa de te a punt de ser preparat, segurament. Badal planteja amb aquests ingredients la vida diària d’una jove, Ma, que evoca son pare, potser mort, potser desaparegut, o que potser morirà, o que potser desapareixerà, de qui ha aprés molt i a qui no ha d’oblidar. I ho fa amb tot el misteri que habita el viure, el misteri de les coses de què parlava Pessoa. Són les paraules del progenitor les que omplin aquestes pàgines, les seues idees, els tòpics que coneix gràcies a una sàvia experiència, com ara la marca de la bruixa, la dolçor de les figues al setembre o el valor, sobretot, de les paraules. Jocs i clucs d’ull que identifiquen l’estil d’un badal més madur i reposat. S’hi intercalen versos, poemes que són cançons i romanços posats en boca de determinats personatges, que fan de guia de lectura, introducció, punt àlgid de l’acció, comiat, tot homenatjant la literatura antiga, l’oralitat primigènia. Canta la vella, canta el pare, el reietó, el besavi, el germà, canta la història i el gra de raïm. Sense allunyar-se massa del cercle íntim de la família, els infants, els innocents.

Corre, estrella, corre,
menja, amaga’t, vola,
viu, nena, sobretot viu,
diu la vella. Carrer amunt,
els arbres parlen igual:
Corre, nena, menja, nena, viu, nena,
són vells els arbres, viu, nena.

I en aquest bell món en què la regalèssia és bona perquè protegeix les dents, aquest univers badalià que ja ens és tan familiar i proper, tot ocorre amb una senzillesa commovedora. Som de nou una xiqueta, un xiquet. I combreguem amb l’art de convertir-nos en ocells. Acceptem, ens conformem. Cada paraula ompli el buit que ha d’omplir, els verbs broden les accions i les coronen, els pronoms es baten en un duel no gens bel·licós. El passat és el casalot del salze blanc, i el present una finestra que s’obri, una cançó de bressol. S’hi respira pau. La casa, el pati, la part alta de la ciutat, els assumptes domèstics, les tasques minúscules d’una jove i el seu germanet que imita el so d’un ocell amb un gran enginy: xirp. Com quan Marcelo Mastroianni, en aquell film de Mikhalkov, Oci Ciornie, trencava el dir, interrompia la conversa –si no sabia com contestar– amb un xrrrrisst, o un srii-sri-sri, i així provocava un riure sobtat, fugia d’estudi o esquivava els afers familiars, els més controvertits. I tots, tots els ocells, autèntica veu narrativa de la història, tots els que se citen en aquesta novel·la –que en són molts–, porten escrit a continuació i en lletra cursiva el seu nom en llatí. D’ací que badal haja subtitulat el seu xirpó, o xirpet, com “Història d’ocells”
Tota la saviesa en un manual intrèpid, un text que ultrapassa qualsevol gènere literari, una veu amb un punt de nostàlgia, un record als desapareguts, aquells que van morir sense fer el que haurien volgut fer. Remembrances dels caiguts. Evocacions doloroses d’una guerra, la ràbia continguda contra l’opressor. Reflexions en veu alta a l’hora de la sobretaula, entre llibres i quaderns, tota la literatura que ens ha precedit. L’esguard atent dels qui estimem. Una lectura hereva de la tradició literària popular. La Caputxeta Roja no es vol perdre al bosc, no es vol permetre els atacs del llop –la por, la soledat– i no s’angoixa si té el tresor de les paraules, també les del pare, la piuladissa dels ocells i la rialla entremaliada del seu germanet. I no s’amaga, animal de ploma, mallarenga –parus major– que la nit ressuscita, com el grill i l’òliba.” Kiu-kiu, corre, vine, dorm al ventre de la pansa. Non que el papa ja no pot, non-non, no pot.”

També et pot interessar: