Giorgio Manganelli
Vida de Samuel Johnson
Traducció de Teresa Clavel
Gatopardo Ediciones, Barcelona, 2017

Amb el seu to sentenciós i desafiant, G. Bernard Shaw deia que els quatre evangelistes crearen el personatge de Crist, Plató a Sòcrates i Boswell al doctor Johnson. Potser no ens acabarem de creure mai que un tarambana impertinent, caricaturesc i mancat del més mínim sentit del ridícul com James Boswell poguera escriure un dels millors llibres de la història de la literatura. Junt a comentaris banals i anotacions d’un bufó exasperant, en Vida de Samuel Johnson trobem perspicaços apunts morals i literaris, reproduccions de les polèmiques intimidatòries amb què el seu protagonista esquarterava adversaris i es convertí en una mena de llegenda, la confecció d’un retrat humà —i d’una època— perfilat amb tota mena de matisos i colors. Amb inesgotable insolència i mitomania, Boswell interrogava el seu admirat interlocutor sobre política i lleis, fantasmes, les condicions del Purgatori, la reencarnació o els mecanismes de control del parlament britànic, perquè tot ho considerava valuós per a traçar els contorns del seu personatge. Fins i tot, recull els moments en què discuteixen per passar massa hores junts o el dia en què Johnson no té paciència amb les constants preguntes de Boswell. Després d’una digressió de l’autor a favor de la poesia de to mitjà, un exhaust Johnson se’l lleva de damunt, expeditiu: deixe’m tranquil, ja es posaran d’acord entre Horaci i vosté. Però després de vint anys d’amistat, també afegeix —orgullós i feliç— el dia que Johnson reconegué a un contertuli: senyor, si jo perdera Boswell, seria com si m’amputaren una extremitat.

En la Vida de Samuel Johnson, Boswell ressegueix a partir de nombrosos testimonis i escrits l’època anterior al 1763, any en què conegué al seu heroi. Ara bé, després d’aquesta data és quan aquesta biografia canònica esdevé un llibre viu, insòlit quant als precedents, intrèpid en la seua resolució. Malgrat l’opinió que sobren cartes i documents que Boswell cita jovialment amb punts i comes, és aquesta incontinència acumulativa el que permet projectar una imatge des de totes les perspectives possibles de la complexa personalitat del doctor Johnson. Irascible, hipocondríac, amb rampells d’abúlia i misantropia, enèrgic i brillant en els debats, càlid amb les amistats, entusiasta amb la febricitat de Londres, apassionat de la literatura, vulnerable i temorós de la bogeria i de la mort. És cert que atribuïm a Johnson una capacitat prodigiosa per a rivalitzar en una conversa, ràpid de reflexos i d’enfocaments insospitats, arguments que defensava com si participara en una baralla física. Després de sentir recitar uns poemes que no li acabaven de fer el pes, etzibà als satisfets oients de la reunió: també ens entreté una relació dels criminals que foren ahir ajusticiats a la forca. Ara bé, és Boswell qui imita i recrea amb la seua escriptura aquest estil teatral, brusc i colèric a l’hora de dissertar, trenat amb centenars d’anècdotes, acotat amb espasmes i grunyits que acompanyaven les seues intervencions i que en tancar una exposició l’obligaven a “bufar com una balena”.

Giorgio Manganelli es confessa devot —i practicant— d’aquesta espècie de “religió menor” que és, al cap i a la fi, el doctor Johnson. Amb el mateix títol que utilitzà Boswell, Vida de Samuel Johnson, Manganelli aplegà un breu assaig destinat a ser llegit el 1961 al Terzo Programa de la Rai, i que recorre alguns dels punts essencials de l’autor de les Vides dels poetes anglesos. Un itinerari que comença el 1737, quan Johnson deixa la població natal de Lichfield —28 anys, amb dos penics i mig a la butxaca i la tragèdia Irene sota el braç— i junt a l’actor David Garrick emprenen el camí de Londres. Assetjat per la pobresa, en una ciutat bruta, insegura i molt violenta, Johnson queda captivat per l’espectacle urbà, l’efervescència vital i la infinitat d’individus que desfilen davant dels seus ulls. A més, Londres li ofereix llibertat i refugi a les mirades intruses i a la hipocresia social. Quan s’absentava uns dies dels seus carrers, en tornar d’un viatge afirmava eufòric: la ciutat és el meu element, ací estan els meus amics, els meus llibres i les meues distraccions. Manganelli remarca com s’instaura el seu regnat de conversador iracund —i seductor— a llocs com la Taverna de la Pinya, on exerceix de polemista combatiu, amb una eloqüència travessada d’exabruptes, sarcasmes i la necessitat del cos a cos dialèctic. Quan li preguntaren si estava disposat a acceptar un nou membre del club, mostrà la seua conformitat, i tot seguit advertí: però que no ens torture amb cap dels seus poemes!

Ferit pel tracte desdenyós que li dispensà lord Chesterfield, Johnson deia sobre les cartes al seu fill que ensenyaven la moral d’una meuca i els modals d’un mestre de dansa. Amb rudesa i ferocitat, despatxava els temes que anaven sorgint en la conversa i que Boswell, amb ulls d’enamorat, anotava. Quan s’enfilava posseït per l’alta temperatura d’una disputa, atonyinava sense descans una llarga llista de damnificats: Swift gaudeix d’una fama que està per damunt del que mereix; Burke s’esforça per ser enginyós, però fracassa; pel que fa a Sheridan, un excedent tan gran d’estupidesa és impropi de la natura. En aquest sentit, Manganelli subratlla que un dels mèrits de Boswell és presentar-nos el doctor Johnson sense intermediaris, a partir de les seues paraules, mostrar un home en la intimitat i revelar els trets del seu caràcter que passarien desapercebuts si tan sols es realitzara una relació de fets. Així mateix, els personatges secundaris —Goldsmith, Reynolds, Garrick— apareixen amb entitat pròpia, i si bé reben de vegades bones bastonades del protagonista, també són defensats des de la passió de l’amistat. Aquesta humanitat i honestedat de sentiments destaca en el retrat que Johnson dedicà a Richard Savage, poeta menor, xantatgista, canallesc i trampós, tractat en aquesta ocasió amb delicadesa i estima, sobretot després de nits crapuloses que passaren tots dos junts sense dormir. Un dels episodis en què es veu el Johnson més exultant, és la gresca etílica i cridanera que passà junt a Langton i el saltamarges Beauclerck per Covent Garden i remant pel Tàmesis. “Claret per als mossos, porto per als hòmens i brandi per als herois”, sentenciava festiu uns anys abans d’optar per l’abstinència estricta, més fàcil de dur a terme que la moderació.

És per això que, en un dels capítols, Manganelli es rendeix davant l’habilitat i intuïció de Boswell, ja que si no haguera transcrit diàlegs i rèpliques, si no haguera reconstruït la vida de Johnson en les seues aclamades aparicions públiques i també amagat al seu cau domèstic —presa d’inseguretat i d’atacs d’indolència—, ben pobre i incomplet seria el seu retrat. Un homenatge que és el revers al juí sever de Macaulay, que definia l’autor com un ximple i un paràsit que s’havia convertit en immortal gràcies a Johnson. Boswell, en canvi, modula la narració, intercala anècdotes lleugeres, humor i temes profunds, i es mostra impúdic per l’enveja que sent quan altres autors publiquen una antologia amb frases d’un protagonista que creu de la seua propietat. De fet, Manganelli insisteix que la Vida de Samuel Johnson és la primera biografia moderna, ja que Boswell és capaç de dramatitzar escenes, de fer-nos sentir el to de veu —l’aspror solemne i irònica— del seu personatge. A un home que seguia la filosofia de Berkeley —només existeix allò que la ment percep—, li recomanà Johnson: senyor, li pregue que no ens abandone, no siga cosa que oblidem pensar en vosté i que per tant deixe d’existir.

Magnífiques apreciacions literàries —Dryden és un vi lleuger, i Pope un licor de més cos— es combinen amb sentències d’un moralista que detestava la filosofia de Rousseau i Voltaire, ja que considerava l’obsessió per la igualtat una garantia d’infelicitat generalitzada. Partidari de la virtut però desconfiat del puritanisme, un religiós Johnson es mostra comprensiu de les febleses humanes i mai no fou tan implacable com l’instant en què s’enfrontà als propis dimonis. Procliu a la depressió i a la desesperació —a una melancolia verinosa—, intentà combatre aquesta perversa ombra amb reptes com el Diccionari de la llengua anglesa, un objectiu ingent per tal d’allunyar-se de la regió d’angoixa i de tristor en què sovint habitava. Amb posat contrari al transcendentalisme, deia que l’exercici intel·lectual era una tècnica per a sobreviure, com menjar i practicar vida social, per tal de no recrear-se en l’aflicció. En una de les seqüències culminats d’aquest assaig —escrit amb solidesa, intensitat i magnetisme—, Manganelli observa com el Johnson impetuós i combatiu reconeix, en sentir-se acorralat per la malaltia i la vellesa, que la vida no és més que un intent d’evitar pensar en la mort, i amb esperit shakespeareà —i desolat— declara que a la tomba no es reben cartes. Johnson, que en molts moments era conscient que interpretava un personatge amb una vocació sense reserves, és prop del seu final quan es despulla de la mà de Boswell del paper que havia representat bona part de la seua vida, i així —en acostar-se la derrota— passa a convertir-se en una mena d’heroi tràgic, amb la densitat i el relleu dels grans personatges de la història de la literatura.

També et pot interessar: