Rudyard Kipling, un rodamon a la jungla

Rudyard Kipling és un home famós, però també és un home secret, afirmava Borges en 1976 —quaranta anys després que morira l’autor de Capitans intrèpids—, i encara ara, el nom de Kipling no suscita la reverència que se sol reservar per a Joyce o Henry James, per exemple, i això que tant l’un com l’altre el consideraven un dels grans talents literaris del segle XIX. Les raons d’aquest menysteniment, segons l’argentí, són sobretot dues: la primera, que Kipling escrigué ocasionalment per a xiquets i, com Stevenson —un dels seus mestres— n’ha arrossegat una injusta marca d’inferioritat; la segona, que, més que per les seues obres, va ser jutjat per les opinions polítiques —allò més superficial d’un escriptor, adverteix Borges—, fou titllat de cantor de l’Imperi Britànic i, en conseqüència, ignorat per alguns contemporanis com Bernard Shaw o H. G. Wells. Tant Borges com Chesterton expliquen que el que seduïa Kipling no era la grandeur d’un destí imperial, no en glosava les victòries ni n’exaltava la violència, sinó que se sentia atret per l’ordre que representava la disciplina militar. Kipling concebia l’exèrcit com un entramat prodigiós d’organització en què tots els membres complien determinats deures perquè el col·lectiu funcionara de manera eficaç, una mena de metàfora del que considerava que havia de ser una societat moderna. L’imperi era, doncs, per a l’autor de L’home que volia ser rei, sinònim de civilització, una simplificació que exacerbava el liberal Lionel Trilling.

Edmund Wilson, que destaca l’autenticitat dels contes fantàstics de Kipling com At the End of the Passage, The Phantom of Rickshaw o Mrs. Bathurst, així com la capacitat —a l’igual que Lawrence— d’elevar amb romanticisme els animals i les plantes a l’altura dels humans —i no al contrari, com diu Wilson que feia Steinbeck—, comentava com de passada que la nova població estrangera dels Estats Units inspirava irrisió o menyspreu a Kipling, que hi visqué entre 1892 i 1896. No sabem si l’autor del Llibre de la jungla —solitari i reservat, un autèntic «cavaller anglés», segons Borges; «inconseqüent i pueril» per a Trilling— estava realment convençut de la superioritat de l’home blanc, que probablement associara al progrés, l’educació i la prosperitat; però aquesta imatge de Kipling junt amb la de «profeta de l’imperialisme britànic» —com l’anomenà George Orwell—, ha entelat la memòria d’un gran escriptor. Entre altres efectes, ha provocat algunes interpretacions —miops o malintencionades— que creuen percebre discriminació racial en Kim per les paraules que pronuncia algun personatge quan, en realitat, la novel·la és una celebració de la riquesa i la diversitat del país del Ganges. Budistes, musulmans, bengalís, indis rics i pobres, llauradors, botiguers, muntanyencs, reverends protestants i sacerdots catòlics, militars blancs odiosos i d’altres intel·ligents, anglesos que no ho semblen, una mescla encisadora de tradicions i llengües es fusionen en la figura de Kim, un orfe fill d’un sergent irlandès i d’una mainadera, que tan prompte es fa passar per un nadiu de la casta més baixa com per un mahometà. Fins i tot Trilling, en l’arravatament contra Kipling que escrigué en 1943, reconeix en Kim l’amor i el respecte per aspectes de la vida índia «que el temperament occidental generalment no mira ni tan sols amb tolerància».

Publicada en 1901, Kim és considerada l’obra mestra de Kipling que, juntament amb alguns relats dels últims anys —com The Gardener (1925), que commovia especialment Borges— i un grapat de poemes són, alhora, una combinació poc freqüent d’alta literatura i d’entreteniment: «És com si Kipling s’haguera proposat refutar la funció sublim de la literatura que consisteix a renunciar als plaers fàcils a canvi de plaers més difícils», afirma Harold Bloom en Cuentos y cuentistas. El canon del cuento. Kim és, efectivament, una fascinadora novel·la d’aventures protagonitzada per Kimball O’Hara, un pillastre despert, popular als carrers de Lahore, que, com Tom Sawyer —Kipling confessava l’admiració que sentia per Mark Twain—, gaudeix de participar en sofisticats jocs d’intrigues i d’encisar, amb enginy, persones de qualsevol edat i condició. Conegut com el Petit Amic del Món Sencer perquè es relaciona amb tothom —fins i tot era capaç de menjar del mateix plat que els faquirs—, Kim es dedica a no fer res «amb un èxit rotund» fins que coneix el lama Teshu, un ancià tibetà seguidor de la via budista de la moderació que busca el Riu de la Fletxa, en les aigües del qual qualsevol que se submergisca quedarà net de màcula i de pecat. Kim, impressionat per la ingenuïtat de l’home sant, decideix convertir-se en el seu deixeble i tots dos mamprenen un viatge formidable que comença amb el trajecte fins a Ambala, s’estén per gran part del país i culmina en la serralada de l’Himàlaia. Aquest itinerari és interromput durant els tres anys que l’adolescent accepta estudiar a l’escola catòlica de Saint Xavier, a Lucknow, per tal de convertir-se en agent secret del govern britànic de l’Índia.

Al servei d’una trama meticulosament ordida que travessa l’obra de principi a fi, un mosaic d’individus diversos poblen aquestes pàgines. El tractant de cavalls Mahbub Alí, musulmà espavilat i malparlat que coneix Kim des de xicotet i que l’inicia en el Gran Joc de l’espionatge. El pare Victor que, en descobrir que Kim és fill d’un sergent banderer dels Maverick, tria l’institut en què el jove estudiarà i compleix així la promesa que ha fet al lama que el xiquet rebrà una educació com cal perquè «no hi ha pecat més gran que la ignorància»; la frase és del coronel Creighton, en la cúpula del Servei Topogràfic —és a dir, secret— de l’Índia, que es guanya Kim quan comença a parlar un urdú fluid i pintoresc: «No podia ser beneit de cap manera un home que sabia parlar tan bé la llengua, que es movia amb tanta delicadesa i discreció i que tenia uns ulls tan diferents dels ulls inflats i inexpressius dels altres sahibs [blancs]». El senyor Lurgan, un tipus estrafolari, propietari d’una botiga a Simla, que ensenya a Kim habilitats imprescindibles per al seu futur ofici, com memoritzar i saber descriure amb esbalaïdora exactitud allò que només s’ha vist un instant, o com disfressar-se fins a canviar completament d’identitat; el millor de Lurgan «és que tractava en Kim com un igual de procedència asiàtica». O el babu Hurree, un bengalí descomunal que anhela ser membre de la Royal Society i que, tot i definir-se sovint com un home poruc, realitza una de les accions més valentes i arriscades de tota la novel·la. I també un nombrós grup de secundaris memorables, com l’hospitalària i xerraire viuda rica de Kulu, devota del lama, al qual demana encanteris per a tenir més nets; l’escrivent que redacta les cartes al tibetà i a Mahbub Alí abans que Kim aprenga a escriure; el vell soldat coix que havia romàs fidel als anglesos quan gran part de les tropes d’origen indi s’hi van revoltar. I una colla heterogènia de camperols, mercaders, rajàs, prostitutes, servents i captaires de tota mena.

Un dels aspectes que crida l’atenció en aquesta obra és la construcció complexa i sorprenent de les escenes, com la conversa nocturna, quasi surrealista, que mantenen el reverend protestant Arthur Bennett i el pare Victor amb Kim, alhora que el xaval fa d’intèrpret —ben lliure, això sí— entre els anglesos i el lama; o el doble diàleg simultani entre, d’una banda, el pare Victor i el coronel Creighton i, de l’altra, Kim i Mahbub Alí, separats només per uns metres de distància i sense perdre’s de vista els uns als altres. Un Kim exultant recorre Lucknow en un cotxe de cavalls de lloguer, una gran ciutat que el captiva perquè és «el centre de l’oci, la intriga i el luxe, i comparteix amb Delhi la pretensió de parlar l’únic urdú pur». O, més endavant, l’episodi en què Kim conta a Mahbub Alí les peripècies que ha viscut durant les vacances de l’escola i, a poc a poc, les aventures es transformen en confidències quan home i jove s’adonen que coneixen secrets mutus i que els dos tenen la vida de l’altre a les mans. Kipling hi modula el to subtilment, des del sarcasme i l’insult dissimulat d’ironia a la sinceritat i a una fraternitat encara amb vestigis de desconfiança. Les estampes en vagons de tercera plens de gent en què Kim se sent en el seu element són glorioses, així com l’extraordinari espectacle de la Gran Carretera Principal, un riu de vida de mil cinc-centes milles: «La llum es va concentrar ràpidament i, durant un instant, va tenyir d’un vermell sanguinolent les cares, les rodes dels carros i les banyes dels bous. Llavors va caure la nit i va canviar la textura de l’aire, es va estendre una boirina baixa i uniforme, com una tènue gassa blava, que va cobrir tot el camp i va portar, clares i intenses, l’olor del fum de llenya i de bestiar i l’aroma dels pastissos de blat cuits damunt les cendres». Kipling aprengué l’hindi abans que l’anglés, i, segons diuen, en la sonoritat de les seues paraules ressona la cadència d’aquella llengua indostànica. Per a Bloom, Kipling escriu en un estil que sembla atemporal, però que inaugura de forma conscient l’inici del segle XX.

Creador d’alguns dels poemes anglesos més populars de tots els temps i de figures universals com Mowgli o Baloo, Rudyard Kipling rebé el Nobel en 1907 pel poder d’observació i per la imaginació original que caracteritzen les seues obres; tanmateix, no volgué ser poeta llorejat ni tampoc acceptà el rang de cavaller, segons Borges, perquè això li hauria limitat a l’hora de criticar el govern. Chesterton, conservador com Kipling, qüestionava el patriotisme d’aquest perquè deia que admirava Anglaterra però que no l’estimava: «Per admirar alguna cosa calen raons, per a estimar-la, no. Admira Anglaterra perquè és forta, no perquè siga anglesa». Trilling, ferit perquè havia llegit Kipling amb devoció fins que descobrí —diu— el perjudici que havia causat al liberalisme i al que anomena «les virtuts nacionals», qualifica el seu imperialisme de «mediocre i irreflexiu» i, en aquest sentit, només salva el poema Recessional. L’escriptor de Bombai pagà car l’atracció pel militarisme: en 1915 perdé el fill primogènit en la batalla de Loos, les restes del qual no foren trobades en vida dels pares. És lògic que Chesterton, britànic fins al moll de l’os, no compartira el cosmopolitisme de Kipling —un home de món— i li retraguera la incapacitat d’arrelar enlloc, un «explorador professional», en deia Wilson, també en el camp de l’escriptura, respecte a la qual aconsellava «Quan sàpies que pots fer alguna cosa bé, fes-ne una altra». Per la tasca de periodista que exercí i pel seu tarannà, a més de l’Índia on havia nascut, Kipling viatjà pels Estats Units, Canadà, el Japó, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda, així que probablement és cert que tinguera ànima de nòmada, de rodamon. Jules Renard anotà el 6 de juny de 1900 en els seus Diaris: «Jo només tinc la nostàlgia de la jungla. Kipling hi ha anat».