Miquel Berga
Un país estranger
Tusquets, Barcelona, 2024

Una doble coincidència, d’aquelles que farien de mal passar en una història de ficció, suposa el punt de partida d’Un país estranger, el darrer assaig de Miquel Berga. D’una banda hi ha el fet que Primi Sancho, fill de mequinensans emigrats a Bèlgica, busque una casa a la costa mediterrània amb la dona i el fill, i acabe comprant-la a Tossa de Mar. Quan ho explica a la família que encara li queda a Mequinensa, descobreix que tant son pare com el seu oncle hi havien estat acollits uns mesos a Casa Johnstone, un hotelet regentat per una parella d’anglesos, que el van reconvertir en residència per a xiquets refugiats durant la Guerra d’Espanya. De l’altra, que el dia que Primi i el seu fill Thomas —amb els poders que li ha atorgat sa mare— viatgen a Tossa a firmar la compra davant del notari, s’allotgen en un hotel immens que té, en la part més elevada, com un altre hotel en miniatura annexat, d’aparença molt més antiga. I que aquell altre hotelet haguera sigut Casa Johnstone.

La necessitat que sent Primi d’estirar d’aquest fil del passat explica bona part del llibre de Berga, que té com a línia argumental principal el relat de la vida de tres generacions d’aquesta família, a partir de Primitivo Moles Trilla, “l’home de la barba”, pare dels germans Primitivo i Justo, i avi de Primi. La seua és la història de la Mequinensa de la guerra i la del franquisme. De fet, el poble és quasi un personatge més de l’obra; gràcies a Berga, però sobretot gràcies a un Jesús Moncada que en sovinteja les pàgines, i que el va convertir en un espai mític. El poble vell de Mequinensa és la metàfora d’un passat que es resisteix a deixar d’existir, que mai no deixa de ser-hi present. Com a línia argumental secundària, la que té a veure amb les peripècies del matrimoni d’Archie i Nancy Johnstone. Dos fils que coincideixen durant uns mesos, entre finals de 1938 i principis de 1939, en l’estada de Primitivo i Justo com a xiquets refugiats a Casa Johnstone, i en la posterior fugida en camió, quan el final de la guerra és imminent, fins a Besançon.

Entre els molts materials que s’hi recullen, podem trobar les impressions que Cyril Connolly, crític literari i editor de la revista Horizon, va escriure de la seua estada a Casa Johnstone; la crònica de Carles Sentís per a un diari de Barcelona de com l’hotel havia sigut, l’estiu de 1935, un no parar de periodistes anglesos, atrets per la publicitat que n’havia fet Archie; una anotació del diari personal del capellà de la presó de Saragossa. Una carta-oda a Mequinensa d’un sergent de la Guardia Civil; un fragment del diari personal d’un soldat ras del bàndol republicà després de la derrota a Faió; les memòries del noucentista Enric Casanovas. Fotos, plànols, documents judicials, cartells de pel·lícula. I, evidentment, fragments d’Un hotel a la costa, el llibre que Nancy Johnstone va publicar en anglés entre 1937 i 1939 sobre la peripècia de l’hotel de Tossa, i que el mateix Berga va editar i traduir al català en 2011. Al darrere s’intueix la voluntat d’elaborar el retrat d’uns anys difícils; però, sobretot, de fer-ho a partir de la reconstrucció de les històries de la gent anònima. La pretensió que del llibre se’n puga extraure una lliçó moral és evident i, en algun cas, també explícita: “Aquella era la lliçó extraordinària de l’home corrent”, hi podem llegir.

La història de la família de Primi té un interés innegable —la dels Johnstone també, però aquesta ja l’havia narrat Nancy. Tanmateix, al lector no l’abandona la sensació que potser no s’ha acabat de trobar el to per a explicar-la. Que no té ni l’amenitat ni aquella qualitat de l’assaig que es llig com un relat de ficció que sí que trobàvem, per exemple, en Quan la història et crema la mà. I això que, d’entrada, en presentava tots els ingredients. Entre altres motius, perquè l’autor s’amaga en una prosa d’una excessiva contenció, que té por de deixar-se anar. En una tercera persona acadèmica i asèptica, que no s’adiu amb el paper que s’intueix que ha jugat en la reconstrucció de la història. Una tercera persona que fa servir fins i tot per a referir-se a l’editor del llibre Un hotel a la costa. I, d’aquesta manera, per a introduir-ne una cita, hi escriu: “L’editor del llibre acabava el seu epíleg amb aquestes paraules”. Més enllà que aquesta tercera persona puga semblar més o menys encertada, allò que és indiscutible és la vacil·lació respecte de la veu que ha de narrar l’obra. Perquè hi trobem també alguna aparició escadussera —i sense que res en justifique el canvi— d’una primera persona de plural de modèstia; i, a partir d’un terç llarg de llibre, també alguna del jo, igualment escadussera i breu. Cal esperar a l’última part perquè hi torne a fer acte de presència el jo en un fragment de dues pàgines. I amb el jo, ara sí, el paper actiu d’aquest narrador en la història, en tant que agent de la investigació que hi ha al darrere, que reflexiona sobre les dificultats de l’empresa i sobre els límits de la biografia. A les últimes sis pàgines del llibre, finalment, trobem el fragment més extens d’aquest narrador, que fa balanç de les pretensions i l’abast de l’obra i n’explicita també el sentit del títol.

L’obra és, en bona mesura, el resultat d’una investigació. I, en aquest sentit, hi ha una certa recança en alguns moments a seleccionar i, per tant, a prescindir de part de la informació que s’ha obtingut en el procés, però que no serveix més que per a restar agilitat al relat. Així sabem, per exemple, que van ser exactament 75.205 pessetes les que va recollir una subscripció popular impulsada per un mestre jove, Máximo Cajal, entre la gent de Mequinensa per construir-hi l’escola el 1920. Gairebé dues dècades abans de l’inici de la història que explica el llibre. I això també provoca una sensació erràtica en algun moment respecte de quina és la història que s’hi vol contar. No és que l’assaig de Berga faça marrades, o que òbriga fils secundaris, o que connecte amb altres qüestions, que ho fa i són trets característics del gènere. És més aviat la sensació d’un al·luvió de materials, de concentració de matèria primera que s’hi ha incorporat, i que no tota serveix a un propòsit concret. Per exemple, les fitxes —algunes amb foto— de nou detinguts en camps de concentració de l’Alemanya nazi, que no tenen cap altra relació amb el que explica el llibre que el fet de pertànyer a mequinensans.

Una investigació, per cert, que no sempre sap esquivar el tòpic a l’hora de fer algun retrat. Com el dels alemanys grassos que beuen cervesa i canten a crits, copes enlaire, “¡Y que viva España!” a les discoteques de la costa. O com el que s’adjudica en diverses ocasions als aragonesos, gent de “dicció adusta i severa”; cabuts, però nobles. I que arriba al súmmum quan se’ls compara amb els matxos: “Com els mateixos aragonesos, aquestes bèsties no pas exemptes de noblesa, tenen fama de tossudes. No són de tracte fàcil i tenen les seves dèries”.