Muriel Spark
L’únic problema
Traducció de Míriam Cano
Labreu Edicions, Barcelona, 2023

En els seus Quaderns d’escriptor William Somerset Maugham confessava —expeditiu— que sentia una mena d’aversió cap al cultiu del sofriment literari, una tendència que segons percebia pràcticament s’havia convertit en el gènere de moda en la seua època. Per a refermar aquesta opinió, Maugham deia que no havia entés mai l’actitud extremada de Dostoievski —i dels seus devots deixebles—, la creença que el patiment millora el caràcter dels individus, i remarcava que la seua teòrica capacitat expiatòria i ennoblidora era un mite inconsistent. Muriel Spark, fidel a la tradició britànica d’afrontar temes transcendentals sense descartar l’humor i una visió més terrenal, planteja en L’únic problema la presència del mal i de l’inexorable dolor humà, però sense caure ni en disquisicions filosòfiques ni en discursos admonitoris. L’entramat de personatges —amb un propòsit que s’estén a una bona part de les seues novel·les— estimen i es desenganyen, se sotmeten a les regles inestables de l’amistat, es troben captius dels seus errors, de pretensions il·lusòries i de decisions desafortunades. Però amb una bona dosi d’astúcia l’autora escocesa col·loca la peça central d’aquesta narració com un element menor que —aparentment— no altera el curs dels esdeveniments ni la resolució dels conflictes. Conversa al catolicisme com Chesterton, Muriel Spark creà una obra en què els grans debats morals i religiosos no es poden dissociar —com en molts escrits del creador de L’home que fou dijous— de les inèrcies de la vida quotidiana i de situacions ben poc èpiques, en què l’autoironia i la rialla espontània són indestriables dels drames i de les decepcions que conformen el dia a dia.

Quant als protagonistes de L’únic problema, Edward és un sacerdot anglicà que ha penjat els hàbits i ha decidit convertir-se en actor, tot i que la fama dels seus sermons ha condicionat la seua carrera i tan sols li han oferit en els inicis de la professió papers de predicador. Edward està casat amb Ruth, que junt amb la seua germana Effie es criaren en una rectoria d’un poble menut. Ruth posseeix un caràcter racional i protector amb la gent del seu voltant, mentre que Effie —guapa, capritxosa, altiva i malcriada— té uns objectius més exigents, sobretot pel que fa als recursos econòmics dels amants que captura. En aquest sentit, Effie era fins fa ben poc la dona de Harvey Gotham, un home inquiet i solitari que acaba de rebre una substanciosa herència que li permet dur una vida despreocupada a França —s’ha instal·lat en un casalot desendreçat prop de Nancy— i dedicar-se a les seues aficions intel·lectuals. Entre aquests quatre personatges sorgeixen rivalitats i interessos comuns, i una facilitat notòria per a intercanviar-se les parelles. De fet, tot esclata quan en unes vacances a Itàlia Effie —amb uns principis ideològics infantils i provocadors— decedeix furtar en una gasolinera una tauleta de xocolate amb la justificació que el seu acte era, al cap i a la fi, una protesta contra el capitalisme opressor que s’aprofitava de la indefensió dels dèbils.

A partir d’aquest instant la guerra pel divorci es precipita, amb la implicació dels cunyats que tracten de reconduir —desorientats— la situació. Edward havia conegut Harvey  quan estudiava teologia, i entre ells existeix un fort lligam a més d’una evident competència travessada de sarcasmes i retrets sobre antics episodis que no s’han oblidat del tot, d’enveges indissimulades que són el rerefons d’uns diàlegs que semblen, més aviat, un àgil combat d’esgrima. Ara bé, el motiu principal des d’on es projecten totes les seqüències de L’únic problema —de forma més o menys indirecta— és l’estudi que està realitzant Harvey sobre el Llibre de Job. El protagonista escriu un assaig en què explora la natura del sofriment a partir de la figura bíblica de Job, i es pregunta com és possible que l’omnipotència de Déu permeta el patiment i el dolor. Harvey —creient a la seua manera— no acaba d’entendre la permissivitat divina amb el mal, i interpreta la situació de desconsol i d’incomprensió de Job com el producte d’una juguesca —inextricable i gratuïta en la seua virulència— entre Déu i Satanàs.

Com a contrapunt en la seua investigació, Harvey visita el museu d’Epinal —no massa lluny de la casa que té llogada— on es troba el quadre Job visité per sa femme, de George de Latour. Una pintura de mitjans del segle XVII inspirada en l’escola holandesa que desmenteix, en part, el relat sobre Job, ja que mostra com la muller —amb una inclinació maternal i gest d’enamorada— parla amb el seu marit serenament sense advertir-lo, com s’esdevé en els versicles de la Bíblia, de la tragèdia que comporta per a un home degradat i convertit en una autèntica desferra no atrevir-se a impugnar el designi diví. Encara que les elucubracions erudites no van més enllà d’aquestes referències, i Muriel Spark accelera en la novel·la la successió de fets. Effie ha estat detinguda per un robatori en un supermercat de Trieste, i la policia francesa sospita que pertany a un grup armat que amb atemptats i atracaments a sucursals bancàries intenta subvertir l’ordre polític i social.

En diversos interrogatoris els agents de la gendarmeria intenten obtindre alguna informació de Harvey sobre el lloc on pot amagar-se la seua exdona, i també el grau d’implicació d’Effie en la banda terrorista. En un primer instant, Harvey desconfia de les acusacions que llig en els informes i de les preguntes insidioses de la policia. Quan no sap què contestar —i també perquè encara està enamorat d’Effie i intenta protegir-la—, s’enfila en una exposició professoral sobre les condicions en què s’ha d’abordar el Llibre de Job per a desentranyar alguna conclusió, episodis en què Muriel Spark es recrea amb hàbil ironia i amb una sèrie d’escenes grotesques. És per això que l’advocat de Harvey etziba al seu client que, per a ser tan intel·ligent, sovint actua d’una manera ben estúpida. En aquest sentit, la prosa de L’únic problema és directa i concisa —i alhora amb relleu—, amb alguna comparació fulgurant, com el so de la màquina d’escriure que recorda l’activitat frenètica d’un pica-soques a l’arbre del jardí. Tot i que Muriel Spark a voltes hauria d’haver posat el fre de mà amb diàlegs reiteratius, o bé perfilar alguns personatges amb contorns més nítids ja que en el ritme de la trama queden una mica desdibuixats i vaporosos.

Evelyn Waugh assenyalava en les seues memòries de joventut Una educació incompleta que únicament quan ja s’ha perdut la curiositat en el futur s’arriba a l’edat idònia per a escriure una autobiografia. Muriel Spark no es deixa temptar en les seues novel·les pel to desencisat i la insatisfacció vidriosa de Waugh, o pels dilemes morals i les turbulències ideològiques —o, quasi millor, freqüents confusions— d’un altre escriptor catòlic com Graham Greene. La narrativa de Muriel Spark s’emparenta, si de cas, amb la grisor i les renúncies que retratà Barbara Pym —autora de l’excel·lent Quartet de tardor— en les existències d’oficinistes, treballadors i gent anònima, els anhels d’uns personatges que es veuen atrapats en una conspiració de petites derrotes. Al final de L’únic problema Harvey potser puga incrementar els béns materials i espirituals com Job quan rep la indulgència i la recompensa de Déu després de sofrir la pitjor dissort: la del desconcert davant del que sembla la condemna injustificada d’un innocent. Però l’única certesa és la que exclama el mateix Job quan sap que s’ha salvat: “He parlat en la ignorància de coses grans que no puc entendre”.