Un bell atles

Hi ha llibres que travessen la frontera dels gèneres, estranyes peces literàries a cavall entre la narrativa de ficció i el dietarisme íntim, l’autobiografia de la raó i de les emocions, l’assaig d’idees i sentiments, la captura de records i pensaments. La poesia. La mirada, en fi, que recrea un món que potser només existeix entre el blanc de la pàgina i la mà que l’escriu. Un món que no és físic ni real, però sí reconogscible i practicable. Perquè està escrit. En aquest món viuen les sensacions i els silencis, els desitjos i la paraula, les arrels, les il·lusions i l’existència humana. Tota la natura és el tapís que li fa d’embolcall, els colors intensos d’un paisatge fet nostre a força d’anys i de fidelitat. Sentir-se d’un lloc perquè l’ànima conserva intacta la memòria, arraulida entre els llençols del temps. El bes de la terra que ens fa seus, definitivament. 

Fa uns cinc mesos aproximadament que aquesta Incerta història de la veritat de Xuan Bello (Paniceiros, 1965) va veure la llum. Un recull d’històries que amaga els misteris lleus i els misteris densos del trànsit per aquest món, seixanta-dos textos estructurats en tres parts (La silueta de l’ànima, El laberint del temps i La construcció de la ruïna) lligats entre ells per un fil misteriós —com el fil que lliga els actes successius de la nostra vida— que convoquen l’harmonia del món i obrin les portes a tots els sentits. És la pedra de riu que destaca entre la resta de pedres que l’aigua dolça arrossega. És la recerca de la sintaxi dels somnis, la que tant s’assembla a la poesia. I és un bell atles que ens permet recórrer aquell i aquest camí de tornada sempre a Paniceiros, el poble on «només hi ha vaques» com ens digué aquell pastor ja fa uns quants estius… Han estat cinc mesos de repós, de relectura, de dies i de calor, de viatges, de cançons. I de silencis. I aquest llibre ha passat com un núvol lleuger, fugaç, incert, allotjat en un cel que vol encabir la felicitat. I en vol fer una compota, dels moments i de les festes al jardí. De les flors, la llum i les papallones, de l’alegria de la filla de l’autor, que tot just descobreix el món, amb nou anys.

Si jo fos un bàrman, un d’aquells savis que, darrere la barra d’un bar de l’Havana o de Chicago, remenaven la coctelera, faria una compota amb els ingredients d’aquest dia: el color de les hortènsies, el somriure de la meva filla, el vol d’una papallona que es va posar davant la nostra sorpresa en la copa del silenci. Llavors remenaria bé i hi afegiria, a més, unes gotetes d’amatent confiança en el futur. Sí, ja ho va dir Claudio Rodríguez. La vida, el do de l’ebrietat.

I és literatura, al cap i a la fi. Una cursa en companyia dels mots i un viatge cap a la mort, lletres acompanyades de moltes veus («Tú que puedes vuélvete… / Me dijo el rio llorando»). Literatura amb tots els ets i els uts, amb la cursa de fons de l’aprenentatge, amb totes les conseqüències sobrevingudes, amb el risc de l’ofici de la paraula escrita.

Xuan Bello tenia 50 anys quan escrivia aquestes pàgines. A cinquanta anys, un home ha vist moltes coses, i encara en té moltes per veure. Comença d’envellir i el seu cor continua buscant, infatigable, com quan tenia quinze anys. 

Carregat —prenyat, en diu— de curiositat, l’escriptor asturià anota i calla, anota i calla. Inicia la tasca de retenir el temps mitjançant les paraules, perquè “començar és fàcil”. Com el déu o el tità que funda una ciutat, reinventa les coses i les recondueix al lloc antic de la poesia  I recorda les paraules dels poetes que ha llegit, i memoritza els inicis de les obres literàries que l’han acompanyat. Ell s’erigeix en un altre torsimany de mots. Els recull i els amaga en el cor de boira del seu petit país fins que en surt l’ànima. (“Para vivir, hay que morir mucho y muchas veces” deia Àngel González). Entre els camins de la prosa de Bello, trau el cap l’anècdota, curulla de quotidianitats domèstiques, els veïns del poble, els amics entre les flors del jardí, el pas de les estacions i —en fi— un grapat de dies plens de vida i verbs irregulars.

Ara, en la llengua de casa, t’he de dir:

el gust d’aquelles cireres que vam furtar

va equilibrar un moment l’eix del món.

Tot fugint, ens va salvar una cosa que no mor

i que rimava amb la música de la llum del dia.

Escolta aquesta música, amic meu, que no s’acaba.

Seguidors de la literatura made in Xuan Bello, reconeixem totes i cadascuna de les seues dèries, les pàgines escrites entre les quals li ve de gust envellir, la seua mirada arraulida sempre a la tendresa, desxifrant, a foc lent, els laberints del temps. Enamorats de la prosa d’aquest home que ompli de pauses la conversa, agraïm de nou el regal de la seua literatura, senzilla i intel·ligent, procedent d’un país que encara busca l’oficialitat del seu idioma, que intueix que el temps ha de ser bondadós. Autors com Xuan Bello — i també Berta Piñan —, saben que la veritat s’amaga en la fina escletxa que hi ha entre la memòria i l’oblit. I, tanmateix, no s’hi amaga sinó la mort, en tota recerca infatigable. L’edició de Rata i la traducció del castellà de Jordi Llavina, acompanyades dels dibuixos senzills alhora que suggeridors de Miguel Galano, han permés l’entrada a l’univers Bello, una vegada més. Un atles de bellesa que trontolla entre la incerta història dels homes i les dones que contribueixen als gran canvis a través de les petites anècdotes, aportacions fetes a la vora del foc , cuinades a un ritme antic hereu del món d’ahir, l’únic possible. A cavall entre el passat i el futur —que és allò que realment existeix— vivim el que imaginem que és el present, la necessitat d’un silenci absolut, amb l’absència de paraules, la recerca ben cap endins, fins que aparega la pell de l’aire.

Només és important el que ens lliga a la vida, les escenes de la realitat que revelen l’arrel fosca de la vida. La resta és fum de formatjades, dilluns feiners, rutina i pont inestable entre el passat i el futur. El present —la vida— només passa a vegades.