Patrick Radden Keefe
No diguis res
Traducció de Ricard Gil
Edicions del Periscopi, Barcelona, 2020

“Què és la veritat?/ Vidre llançat, esmicolat,/ als quatre vents de la ciutat…”, observa Salvador Espriu en un dels poemes més intensos de Setmana Santa. Endinsar-se en els orígens d’un conflicte armat, en la seua evolució sagnant i en les seues incomptables —i tèrboles— ramificacions no presagia, ni de lluny, un final satisfactori en què queden contestades la majoria de preguntes. Patrick Radden Keefe, periodista de The New Yorker, decidí fixar la mirada en la història dolorosa i esfereïdora d’Irlanda del Nord. Però No diguis res es distancia des de l’inici de repassar els fets clau i les causes d’aquest enfrontament territorial, religiós i identitari. L’objectiu d’aquest reportatge d’investigació és esbrinar els autors i les circumstàncies de l’assassinat de Jean McConville, una viuda amb deu fills que un dia de desembre del 1972 fou segrestada per un escamot de l’IRA en el suburbi de Belfast on vivia. Una desaparició envoltada de silenci i secretisme que Patrick Radden enllaça amb la trajectòria d’alguns dels màxims responsables d’uns anys —coneguts com els Troubles— marcats per una violència atroç que provocà més de tres mil cinc-centes víctimes.

En llibres com A sang freda de Truman Capote o L’adversari d’Emmanuel Carrère hi ha la sensació, en algunes pàgines, que l’autor se sent fascinat pel personatge que té al davant, retrats que no dissimulen la perplexitat —i cert magnetisme— perquè individus grisos i anodins hagen pogut cometre uns crims espaordidors. En el primer apartat de No diguis res sembla com si Patrick Radden no haja pogut defugir el poder d’atracció de Dolours i Marian Price, unes germanes que protagonitzaren alguns dels atemptats més impactants d’aquells anys, com la col·locació de cotxes bomba que esclataren el març del 1973 al centre de Londres i que representaven un salt qualitatiu en les accions del grup armat. Però després de la detenció, el juí i l’empresonament de les germanes Price s’esvaeix en poc temps l’aura mítica de revolucionàries i d’activistes estrella. Ja com a recluses, de seguida decideixen liderar una vaga de fam per tal d’obligar les autoritats britàniques a traslladar-les d’Anglaterra a un centre penitenciari d’Irlanda del Nord. A partir d’aquella iniciativa, que deixà unes seqüeles evidents en les germanes —amb uns traumes que no desapareixerien mai—, Patrick Radden traça un dibuix de les contradiccions, fantasmes, desig de supervivència i de canvi de vida de Dolours Price, que junt a Brendan Hugues —un dels dirigents de l’IRA més compromés i intransigent— representen el nucli des d’on s’estenen tots els afluents del relat de No diguis res.

En un clima irrespirable a Belfast, amb explosions indiscriminades, delacions, desconfiança generalitzada, tortures, pràctiques mafioses i grups armats que cometen atemptats sense treva, la narració de Patrick Radden amplia l’objectiu. Per un costat, la determinació de les forces de seguretat britàniques per a la creació d’una xarxa de contraespionatge que havia de reclutar agents dins del bàndol dels insurgents republicans: els traïdors —molts d’ells inesperats— són elements imprescindibles per desfer molts nucs d’aquesta intricada història. Per altra banda, l’escletxa progressiva entre la facció més dura de l’IRA i aquells que pretenen explorar vies polítiques per a intentar aturar el conflicte. És en aquest moment que en No diguis res conflueixen totes les línies, l’evolució de les negociacions i la forma en què cadascun dels protagonistes del llibre reflexiona sobre el sentit que ha tingut la seua implicació en la lluita, amb una barreja d’incomprensió, ràbia i desengany. Alguns dels millors capítols repassen el sentiment de derrota i la incapacitat d’adaptar-se als nous temps d’antics militants, compromesos des de l’adolescència en la revolta i ara refugiats en la solitud i l’alcohol. Fins que tots els punts dispersos es reordenen al tauler i se situen sobre la figura de Gerry Adams, nom emblemàtic del Sinn Féin i del procés de pau, però també amb un passat fosc i inquietant. L’autor tracta d’aclarir tot un cúmul d’interrogants sobre la seua implicació en els anys de plom després d’una recerca extenuant en arxius, hemeroteques i d’entrevistes amb alguns dels activistes que estigueren —incondicionals i, ara, contrariats i decebuts— al seu costat.

Ara bé, Patrick Radden no intenta arribar a conclusions que escapen al propòsit periodístic i a la reconstrucció d’uns fets que tenen el seu origen en l’assassinat tenebrós de Jean McConville. Com en els reportatges de Timothy Garston Ash de l’època de la guerra freda i la posterior caiguda del mur de Berlín, existeix la convicció en l’autor de No diguis res que no pot aconseguir una narració neutral, i que sempre trobarà reticències a les seues interpretacions en un país com Irlanda del Nord que ha patit un grau de violència extrema. Una població que davant de qualsevol denúncia o difusió d’un episodi condemnable, de seguida trobarà la rèplica amb un greuge major, ja que tots se senten —en una mesura o una altra— perjudicats en l’intent d’aproximar-se a la veritat. Per això aquest llibre comença amb l’experiència que nasqué en el Boston College d’enregistrar els testimonis orals d’alguns dels protagonistes dels Troubles, unes confessions que tan sols es farien públiques després de la mort dels entrevistats per tal d’aportar alguna llum a una època fatídica en què la celebració més comuna i compartida era la dels funerals. Encara que fins i tot aquest projecte acadèmic no escapà a les suspicàcies i al pes del passat i es convertí, malgrat les garanties inicials, en matèria d’enfrontament entre les parts implicades. No diguis res és un retrat sotragant de ferides impossibles de tancar, d’un període de fanatisme i d’abdicacions morals, de presoners de les idees.