Reconstruir allò que fou esborrat

Contar un mateix fet des de diversos punts de vista no és un recurs nou però en mans de Paco Roca —i, en aquesta ocasió, també del coautor Rodrigo Terrasa— resulta especialment efectiu. Això, combinat amb l’habilitat del dibuixant per a crear jocs de formes que suggereixen símbols vinculats amb aspectes clau de la història —l’obscuritat d’una fossa, la redonesa de l’orifici que ha deixat una bala en un crani, la naturalesa borrosa de l’oblit—, converteix les obres de Roca en peces narratives amb diversos nivells de sentit. A pesar de les diferències, hi ha punts de contacte entre Regreso al Edén i El abismo del olvido, ja que els dos llibres aborden la vida durant la dictadura: en aquell, l’artista valencià retratava Antonia, sa mare, una persona sacrificada i obedient la infantesa i la joventut de la qual transcorregueren en els anys quaranta i cinquanta del segle passat, una època de misèria i repressió que deixà una empremta indeleble en el tarannà de la dona. En l’últim títol, s’enfoca un dels fets més estremidors del franquisme: les execucions i els amuntegaments de cossos en clots anònims. Roca i Terrasa parlen, en concret, del cementeri de Paterna, als voltants del qual caigueren més de dos-mil afusellats, les restes sense identificar de molts dels quals encara hi reposen.

La primera vinyeta d’El abismo del olvido, que ocupa tota la pàgina, és una cavitat arrodonida i negra, un poc acantonada cap a la part superior esquerra; a la dreta i al davall, es veu el que podria interpretar-se com un sòl de terra i pedres… És una imatge premeditadament ambigua: el lector —abans de passar el full— pot pensar en un espai còsmic, en la superfície lunar o marciana, per exemple, o bé en un pou o en una cova. En la pàgina següent, es desvela el misteri, són obertures diminutes de la mida d’una sargantana. No és un principi qualsevol, és un dibuix que concentra diversos fils de l’argument, la representació del Terrer, camp de tir molt pròxim a la necròpolis de Paterna, lloc en què executaren José Celda Beneyto, un dels personatges principals de la història, els ossos del qual foren desenterrats i identificats gràcies a la perseverança de la filla, Pepica Celda, i a les possibilitats que oferia la Llei de Memòria Història aprovada en 2007 pel govern de Rodríguez Zapatero. Però, a més, la referència a l’univers estel·lar enllaça la imatge amb Leoncio Badía Navarro, republicà que, acabada la guerra, hagué de treballar com a enterrador en aquest poble de l’Horta Nord: Leoncio era un apassionat de l’astrologia i del cosmos i juga un paper determinant en la trama. El Terrer és un escenari recurrent en l’obra perquè l’afusellament de Celda i d’altres homes de Massamagrell és mostrat des de la perspectiva dels soldats de l’escamot d’execució, des de la vivència dels reus reconstruïda a partir dels records dels parents i coneguts que els visitaven al calabós, des de la mirada de Pura —tia de Pepica i germana de José Celda— que presencià, d’amagatotis, pujada a un arbre, l’ajusticiament; i, en certa manera, també des dels ulls del petit rèptil. A més, els autors han volgut evidenciar el pas del temps sobre aquest terreny de manera que, cap al final, apareix com és actualment, amb escombraries que indiquen que s’hi sol fer botelló. Això sí, encara s’hi distingeixen les marques dels projectils.

Roca i Terrasa aporten algunes dades imprescindibles per comprendre com de complicat fou el procés d’exhumació dels cossos de les fosses comunes, parlen de la fondària dels clots, del nombre de cadàvers acumulats, de la forma en què foren soterrats i d’altres qüestions, però, com és habitual en les obres de Paco Roca, ho fan amb una delicadesa especial i d’una manera que les xifres resulten integrades en el relat; els arqueòlegs expliquen una gran part d’aquest detalls als familiars dels condemnats i, en altres ocasions, Roca traça plànols o esquemes o laberints, però sempre de manera continguda, sense que els fets històrics eclipsen la narració dels casos verídics que conten en forma de ficció il·lustrada. Amb freqüència, els capítols comencen amb alguna representació obscura que al·ludeix de manera velada a la foscor del tema i, com en Regreso al Edén, hi predomina el to apagat, grisenc, ja siga amb tonalitats verdes, blaves o marronoses. Hi ha una escena poderosíssima que s’ha reproduït en la coberta: així que els investigadors perforen mínimament la fossa 126, els morts n’ixen, d’un en un, dignament abillats amb els vestits, les corbates i els capells que portaven quan foren assassinats, són les ànimes que s’alliberen de dècades de silenci. Entre les metàfores, destaca el fet que l’arqueòloga estiga embarassada durant les excavacions i que, al final, discretament, en unes vinyetes mudes que funcionen a manera d’epíleg visual, Pepica salude la nouvinguda a la vida, just després de dipositar, a la tomba de la seua mare, la caixa amb les restes del pare.

De tant en tant, Paco Roca deixa caure un dibuix que sorprèn perquè no és fàcil d’identificar i el lector no el reconeix fins que ha mirat unes quantes planes més. En general, predominen les imatges horitzontal però, de vegades, és necessària la verticalitat per a plasmar alguns elements, com els barrots de la presó o la fondària d’un sot, o per a dividir la pàgina amb una escena que serveix alhora de transició i de contrast entre les dues meitats, com quan el diàleg entre Pepica i un operari actual del cementeri sobre si convé o no obrir les fosses comunes és interromput, verticalment, per la visita anterior de Matilde, una veïna que no vol que es regire la terra on sap que romanen els ossos del seu pare. En alguns moments els morts són transparents, com ànimes que conviuen amb els vius. Però, sobretot, una de les característiques més impactants del grafisme de Paco Roca és la versemblança amb què retrata la quotidianitat, els gestos en les converses, com recrea els espais del passat i del present com el bar del cementeri, per exemple, els habitatges dels protagonistes o l’interior de la carpa que cobreix la fossa 126 mentre hi treballen els arqueòlegs. L’encert d’El abismo del olvido és, entre altres coses, haver-se mantingut a una distància prudent del discurs ideològic i del pamflet i, alhora, haver triat bé uns pocs personatges principals amb pors i contradiccions i, sobretot, amb memòria. El pou fosc de l’oblit travessat per un feix de llum, diminut però intens.