Montaigne i l’assumpció de la impuresa

Coberta
Jordi Bayod, La vida imperfecta: una introducció a Montaigne. Quaderns Crema, Barcelona, 2022

A l’inici del capítol XX del Llibre primer dels Assaigs, titulat “Filosofar és aprendre a morir”, Montaigne escriu: “Totes les opinions del món hi coincideixen: que el plaer és el nostre objectiu, per bé que proposen mitjans diferents d’aconseguir-lo”. Jordi Bayod, de la seua banda, escriu en La vida imperfecta que “l’aspiració última del pensament de Montaigne és sempre la mateixa: el plaer, la felicitat”. I aquesta afirmació, que podem considerar la premissa del seu estudi sobre l’autor del Perigord, el porta a “relativitzar la importància del seu famós retir”. Montaigne probablement espera, d’acord amb la filosofia clàssica, que aquest retir li comportarà un tipus de pau i de llibertat que es basa en una vida perfecta, ordenada, assentada sobre la serenitat i la conformitat amb un mateix i amb el món. Però la pau que li promet la tradició clàssica no només no arriba; més encara, en paraules de Bayod: “Una inquietud virulenta i irrefrenable s’empara del seu esperit, transformat en una mena de cavall desbocat”. El fet és que l’autor s’enfronta a un món ja plenament modern, que és moviment constant, sense referències concretes ni metes clares a què arribar. Un món confús i líquid. I la manera que trobarà de tranquil·litzar tot aquest moviment perpetu i de cartografiar aquest univers sense límits serà escriure’s ell mateix: esdevenir la matèria de la seua literatura.

Montaigne escriu d’ell mateix, l’única matèria de què se sent capaç d’escriure, i el que vol mostrar —diu— no és un retrat perfecte, sinó el seu: un retrat que incorpore la imperfecció com a part consubstancial del jo. I és en aquest sentit, d’una obra que suposa el seu retrat, que afirma que tant com ell ha fet el llibre, el llibre en bona mesura l’ha fet a ell. En escriure’s, a més —i aquest és el tema principal de l’obra de Bayod—, descobrirà una “«perfecció» paradoxal […] en la descripció fidel i en l’acceptació plena de la pròpia imperfecció i finitud”. Convertirà en motiu literari, doncs, l’assumpció de la pròpia impuresa. I criticarà un model de perfecció entés com a virtut i com a puresa perquè és irrealitzable, perquè no està a l’abast de les nostres capacitats reals; independentment de si és la religió o la filosofia moral qui el promou. Des del seu punt de vista, doncs, les mancances, vicis i defectes són part inherent de la nostra naturalesa, i no faltes que se’ns poden imputar. Una idea que recorre l’estudi de Bayod és que, per a Montaigne, la vida, la realitat concreta, sempre pesa més que qualsevol filosofia, doctrina o teoria: “Montaigne desconfiarà sempre de l’excés de filosofia”, hi podem llegir. En aquest sentit, recela de qui demana sacrificis que van més enllà del que l’home pot atènyer, perquè és injust. No creu ni en els grans ideals ni en els grans virtuosos. Pensa, en canvi, que fins i tot el mal és consubstancial a l’home, i voler-ne fugir és una actitud vana. La perfecció a què podem aspirar, en definitiva, passa per assumir la nostra indigència.

Aquestes idees, centrals en La vida imperfecta, no són noves. Auerbach, per exemple, en “L’humaine condition” —l’assaig que li dedica a l’autor perigordí en Mimesi—, ja escriu del realisme tan radical amb què parla d’ell mateix, de l’extrema sinceritat amb què s’hi refereix a tot allò de més seu; una sinceritat que a penes si ningú abans d’ell ha aconseguit, i ben pocs després. I hi remarca el fet que en els Assaigs abunda la informació sobre les peculiaritats i costums més personals, malalties, alimentació o capacitats sexuals. De la mateixa manera, també s’hi refereix al fet que la seua finalitat i el seu art consisteixen a viure “ací”, perquè la vida en la terra és l’única que posseeix, i vol gaudir-la. I per a aconseguir-ho necessita alliberar-se de tot allò que l’allunya d’aquesta possibilitat o que l’aparta d’ell mateix, i mantindre la llibertat. Així mateix, la idea que la imatge habitual d’un Montaigne retirat plàcidament a la torre, dedicat a la lectura i a la redacció dels Assaigs, és simplista, també l’han fet notar prèviament altres autors. El retir, de fet, fracassa perquè no només no n’ha obtingut la tranquil·litat i l’equilibri esperats, sinó que l’ha sumit en un desfici constant i impossible de controlar. I no és una hipòtesi: és ell mateix qui ho deixa escrit en els Assaigs; i per a explicar-ho recorre a la imatge clàssica del cavall desbocat, mentre que en altres moments de l’obra s’hi referirà amb el nom de malenconia.

Michel de Montaigne

Malgrat el subtítol, La vida imperfecta no és ben bé una “introducció a Montaigne”; entre altres coses, perquè la paraula introducció implica un ordre en la lectura que no només no és necessari seguir, sinó que probablement resulte més idoni d’alterar. Més que no una introducció, doncs, el llibre de Bayod és una reflexió o un comentari —un assaig, en definitiva— sobre alguns temes de l’obra de l’autor del Perigord. Una lectura que els relaciona, en part, amb la biografia; però que sobretot els confronta amb altres autors, amb la tradició prèvia i la posterior, i amb altres lectures de l’obra. Així, hi podem trobar noms com els de Giordano Bruno, Maquiavel, Erasme, Pierre Charron, Castiglione, Lucreci o Pascal. Però també Freud, Ralph W. Emerson, Starobinski o Auerbach. I, inevitablement, La Boétie: la relació amb l’amic i el diàleg entre tots dos, que continuarà fins molts anys després de la mort prematura de l’autor de La servitud voluntària, ocupa un lloc destacat en les pàgines de La vida imperfecta. Bayod també hi aventura hipòtesis i interpretacions de passatges poc clars dels Assaigs o de la vida del seu creador, i reforça la seua lectura amb profusió de cites de l’obra. Unes cites que trasllada directament del francés, obviant així la traducció de referència dels Assaigs en català —la de Vicent Alonso per a Proa— que queda reduïda a una fe de vida d’una línia en la “Nota prèvia”.

Tot i que l’obra té un cert fil conductor, l’autor l’abandona sovint i hi fa marrades per tractar temes més o menys circumdants, o per referir-se al que altres autors han escrit o han pensat sobre una determinada matèria. Un fet que no només no en llasta el conjunt, sinó que el converteix en una bona mostra del que és l’assaig a la manera de Montaigne. Un assaig lúcid i ple de connexions. El retrat que en resulta és el d’un escriptor irònic i escèptic; però també hedonista, enganxat a la vida, i enemic d’imposar-se preceptes, normes morals o constrenyiments que coarten les facultats naturals per a gaudir de tot allò que ens envolta. El jove Montaigne viu la vida amb fam, frueix dels plaers que té a l’abast; tot i no deixar de ser conscient de la fragilitat de l’existència humana. Mentre La Boétie li recrimina que només l’atrauen els plaers prohibits, ell té com a divisa la fórmula Dum licet (aprofita, mentre es puga, la bellesa efímera), i farà pintar en el famós sostre de la biblioteca un carpe diem inequívoc, que Bayod tradueix del llatí per “Frueix amb alegria de les coses presents; la resta no depèn de tu”. D’una manera o d’una altra, Montaigne mantindrà aquesta idea fins el final, quan, vell i malalt, continuarà pensant que l’única vida que val la pena és la que s’usa, i s’aplicarà a gaudir del temps que li queda. En els seus textos, s’oposa a aquella idea tan arrelada que el patiment comporta intel·ligència: ell no necessita de l’adversitat per aprendre; al contrari, aprén molt més de les coses agradables i de la felicitat. De fet, Bayod hi fa notar com l’autor perigordí valora el coneixement només si comporta felicitat, i menysprea aquell que no serveix per fer-nos feliços. Montaigne —ho escriu ell mateix— s’estima més ser feliç que ser savi.

També et pot interessar: