Stendhal i les glòries i misèries del gran món

Resulta curiós —i divertit— com Borges i Bioy parlen de l’ostentós plagi del número 55 de l’Edinburgh Review que Stendhal va cometre en Rome, Naples et Florence: per a Bioy, Stendhal és sobretot un escriptor i, per tant, més important que la reputació o que el deure cap als col·legues, és el llibre que duu entre mans; com que es tracta d’una mena de viatge per ciutats italianes, si l’autor no disposa d’algun material pren allò que troba, per exemple, en una revista, i no n’esmenta la font perquè l’erudició era una de les coses que Stendhal més avorria i, per a seguir el seu ideal de naturalitat i frescor, preferia simular que s’havia topat amb un senyor que li havia explicat l’anècdota i així no haver de referenciar-la. Borges, sense contradir l’amic, afegeix que Stendhal observava el seu text des de dalt i sabia en quin moment volia posar-hi un apunt sentimental, un altre novel·lesc o un de científic; és, en aquest moment que utilitza allò que té més a prop, obre l’Edinburgh Review, copia el nom de l’autor d’un assaig sobre el sòl d’Itàlia i en transcriu el títol reproduint l’errata que hi havia en el magazín. Podem imaginar, doncs, un Henry Beyle (Grenoble, 1783 – París, 1842) narrador que intenta fugir de l’artifici i de l’intel·lectualisme; de fet, Stendhal feia gala, en algunes cartes a Sainte-Beuve i a Balzac, de llegir el Codi Civil per a prendre el to de la seua prosa.

A excepció de Prosper Mérimée, sembla que Stendhal no tingué verdaderes amistats: propens a l’obesitat i amb un rostre que alguns contemporanis qualificaren de lleig, ell mateix es definia com un «tosc carnisser italià», fisonomia que, a més, acompanyava una personalitat irascible i càustica, amb una tirada al sarcasme. En els salons literaris parisencs, foren cèlebres la llengua esmolada i la retòrica satírica que emprava, de manera que no costa imaginar que esdevinguera un individu detestat en alguns cercles. Així com l’autor de Le rouge et le noir era capaç d’inventar, en escrits biogràfics, dates, llocs i successos que no havia viscut, en les ficcions deixa sovint rastres d’allò que li marcà. Al començament d’Armance, la primera novel·la que publicà en 1827, Octave de Malivert —el protagonista— té com a únic confident la mare, una dona que «continuava essent jove, tot i que s’acostava a la cinquantena» i menysprea el pare, un marqués «eixelebrat i molt ric abans de la Revolució» que havia tornat a França el 1814 amb una renda notablement reduïda per les confiscacions; el senyor de Malivert, «que no havia estat mai gaire brillant», ara intentar casar el fill. Nascut en una família de la burgesia camperola, Stendhal maleïa la branca paterna dedicada al comerç, que associava al mercantilisme, i s’estimava la materna que representava, per a ell, la cultura i l’honor cavalleresc.

Armance relata la relació entre Octave i una cosina llunyana, Armance de Zohiloff, entre els quals existeix, durant gran part dels capítols, una diferència considerable d’estatus social: ell pertany a una nissaga de noble llinatge i, amb la indemnització que cobrarà la mare pel patrimoni sostret pels revolucionaris, es converteix en allò que tradicionalment s’anomena un bon partit. Ella, que no rebrà una herència d’uns oncles russos fins a ben avançada la intriga —un poc com un deus ex machina—, és una xica òrfena «bastant pobra» que amaga «sota l’aparença d’una perfecta dolcesa una voluntat ferma, digna de l’aspre clima on havia passat la infantesa». Els joves coincideixen en el saló de la senyora de Bonnivet, gran dama de la societat aristocràtica i financera del moment, i tia protectora d’Armance. Octave, que pateix de malenconia, amb rampells de frustració i de furor, i que sovint sentia fàstic per la gent, troba en la cosina una amiga fidel i comprensiva: les escenes en què conversen i mantenen aquest vincle, en principi, exempt de passió són les més felices, perquè així que s’hi manifesta l’atracció i l’amor, un núvol embrollat de tensions impedeix els joves d’estar junts. Veus maldients i envejoses interfereixen perquè la formació de la parella no tinga èxit, tot el contrari del que persegueix la senyora de Malivert, que coneix abans que el mateix fill se n’adone, que aquest estima Armance. Però més que la intervenció dels altres, són els mateixos protagonistes els que més entrebancs posen a enamorar-se: l’extrema prudència d’Armance perquè el xic no pense que vol casar-se pels diners i pel cognom d’ell i l’exagerada cautela de tots dos perquè la relació no perjudique l’altre es converteix en una tirallonga d’obstacles que el lector actual percep, inevitablement, un tant postissos.

Lluny d’El roig i el negre o de La cartoixa de Parma, Armance ja posseeix, tanmateix, algunes característiques dels títols més famosos de Stendhal, com el fet de presentar els individus per l’acció i pel diàleg més que no per extenses descripcions, unes creacions —com Octave— en diatriba constant contra l’aparença, les convencions i els interessos espuris del gran món. A diferència del comanador de Soubirane —oncle del protagonista i artífex d’una treta que provocarà el desenllaç tràgic— que «no feia mai res sense afectació» i d’altres duquesses i cavallers d’ètica dubtosa i alta estirp, Octave és una mena de filòsof amb una visió trista i cínica de la humanitat que sovint actua com un personatge romàntic, com quan se bat en duel i acaba malferit, quan diu a Armance que ell és un monstre —però no confessa per què— o quan es planteja llevar-se la vida com a única solució a les afliccions de la seua ànima. En Armance apareix ja un exemple d’allò que més endavant Stendhal encunyarà com un beau crime que, com explica Consuelo Berges, és aquell comés per passions d’alta volada: amor desconcertat i traït, venjança d’una ofensa a l’honor o una ambició —mai econòmica— que implique o perseguisca d’alguna manera la grandesa d’esperit.

Considerat per alguns com un dels precursors de la novel·la moderna, Stendhal és un cas particular de fusió entre sensibilitat romàntica —personatges com Octave lliuren una batalla contínua contra si mateixos i contra el món— i expressió concisa i el·líptica, a més d’un fort sentit crític que el dugué a analitzar les passions i l’ambient moral i intel·lectual de la França de la Restauració. Per a Borges, aquest continu sotmetiment a examen provoca que els individus que Stendhal crea no resulten imaginables ni íntims al lector. Són éssers dissortats que busquen la felicitat; com l’autor, que cregué distingir-la quan quedà fascinat per l’apassionament, la irreflexió, el caprici i la musicalitat dels costums i les maneres italianes.