D’una família de somiadors

Ens retrobem amb John Fante i tenim de nou el plaer de llegir-lo en català, ara en la traducció que n’ha fet Josep Grau Mateu. Revisitem l’intramón d’una família destarifada com una casa vella. Com ja véiem en A l’oest de Roma, i en altres novel·les que l’editorial 1984 ha anat publicant els darrers anys, els mals endreços de la família Molise tornen a ser l’element central de la història. Els crits i les picabaralles, les desconfiances i el sentimentalisme hi juguen de nou la partida, de fet la mateixa partida de sempre, protagonitzada en aquest cas per un dels fills.
Dom somia jugar al beisbol amb els Phillies de Filadèlfia o els Cubs de Chicago. Amb el Braç llançador, la seua part del cos preferida a qui atorga vida pròpia, el primogènit dels Molise voldria passar a la posteritat com una estrella d’aquest esport. És la seua màxima il·lusió l’any 1933, aquell annus horribilis en què el protagonista del llibre entrarà a formar part del catàleg de víctimes de la soledat i la falta de comunicació. Amb els seus dèsset anys i a punt d’acabar els estudis a l’institut, s’enfronta a una sèrie de circumstàncies —sobretot personals— que esdevindran un impediment en el seu obstinat desig de fugir de Roper, Colorado, un poble fred i desapacible situat a la falda dels primers turons del flanc oriental de les Muntanyes Rocoses, la gran serralada de l’oest de l’Amèrica del Nord que recorre més de 4.800 quilòmetres, des de Nou Mèxic fins al nord de la Colúmbia Britànica. Viure en un indret esquerp i gèlid com aquest, i al carrer Arapahoe, imprimeix un efecte constant d’inadaptació que no afavoreix gens la vida rutinària d’un aspirant a jugador de beisbol que fa mesos que no llança una pilota —som en ple hivern i la lliga local està aturada pel mal temps— i que alimenta sense aturador un somni desvagat compartit només amb el seu amic Kenny: fugir en autobús a Califòrnia i dedicar-se professionalment a la seua passió esportiva, escalant a tots els cims de la fama i el reconeixement públic, empenyorant, si cal, l’ànima del pare, materialitzada en una formigonera. Ni estudiant acadèmic amb carrera ni ajudant del pare en l’ofici de paleta, Dom somia que serà un llançador implacable amb el seu indòmit Braç que cap vent no abat ni cap floc de neu no espanta, i que el protagonista alimenta diàriament amb el popular liniment Sloan, el que guareix les lesions musculars dels cavalls més salvatges.
L’adolescent creixerà vertiginosament aquest any. I ho farà a batzegades, en un temps tan pèssim com necessari, flanquejat entre la urgència de saber qui és i què vol, les llàgrimes amargues d’una mare insatisfeta que mira de reüll les infidelitats del seu marit amagat entre altres faldilles, l’alcohol i el billar, una jove seductora que amaga els secrets més dolços de l’erotisme i una visió enmig de la nit —també femenina i pseudoeròtica— potser una Mare de Déu, que el fa dubtar de les seues creences religioses. Entre tanta atracció fatal, hi ha les converses decisives amb el seu camarada, còmplice en l’amistat i la pilota, Ken Parrish, fill de l’home més ric del poble, amb qui haurà de mesurar la força física i l’enginy, i haurà de decidir pel mòdic preu d’un bitllet d’autobús sense tornada cap a on dirigir les seues passes per trobar el prometedor futur. Enyorós d’unes arrels italianes desconegudes, Dom recorrerà àvidament i sense ganes la breu distància que va de la seua família —una família de somiadors— a la seua pròpia identitat immadura i sempre dubtosa. “El meu pare somiava a desempallegar-se dels deutes i a posar maons braç a braç amb el seu fill. La mare somiava amb el premi celestial d’un marit alegre que no fugís. La meva germana Clara somiava a ser monja, i el meu germà petit Frederick es delia per fer-se gran iconvertir-se en cowboy. En aclucar els ulls vaig sentir la remor dels somnis per tota la casa, i em vaig adormir.”

1933 Was a bad year fou editada el 1985, dos anys després de la mort de Fante. En aquesta novel·la breu, l’autor deixa clarament dibuixades les línies mestres de la seua narrativa, una prosa incisiva i realista que retrata la vida de l’Amèrica profunda, les desigualtats socials i els desajustaments de les famílies humils emigrades al somni americà des d’arreu del món, Itàlia i Irlanda especialment. Amb el seu realisme ple de referències autobiogràfiques, l’autor retrata les desventures dels perdedors i desarrelats enmig d’una societat cruel que converteix en cendra els somnis i l’american way of life. En aquesta ocasió John Fante es multiplica en l’ànima solitària i desesperada d’un jove nàufrag que va perdent —durant un mal any— qualsevol perspectiva de futur, a redós d’una fe inconsistent, una àvia insomne i rondinaire i —sobretot— un pare fracassat. Dom estira inútilment els seus pensaments, que es perden mentre van creixent, com la lluna bruta de Colorado.

Probablement una novel·la incompleta, Un mal any és John Fante en estat pur, sí. Hi trobem diàlegs magistralment reproduïts, converses que es perden pels carrerons de la incomunicació, on l’escriptor dona compte d’un domini excel·lent de la prosa i el llenguatge. A desgrat seu, tot és emocionant en la vida de Dominic Molise, aquesta rèplica d’Arturo Bandini, un altre Holden Caulfield universal, creació de l’escriptor reivindicat per Bukowski que honestament va escriure com el geni incomprés que fou, sense por al ridícul.