sainte-beuve-2

Sainte-Beuve
Retratos de mujeres
Pròleg de Benedetta Craveri
Selecció i traducció de José Ramón Monreal
Acantilado, Barcelona, 2016

No és fàcil passar a la història de la crítica literària quan algú anomenat Marcel Proust ha escrit un llibre titulat Contra Sainte-Beuve. Records d’una matinada. Era l’època en què encara no s’havia definit el projecte d’A la recerca del temps perdut, quan Proust dubtava entre decantar-se cap a l’assaig o bé traçar les línies i les ramificacions de la seua monumental novel·la. En uns primers esborranys, el narrador parla amb sa mare d’autors compartits, de preferències sobre literatura, amb una constant al darrere d’aquests apunts: estomacar Sainte-Beuve. De fet, Proust se serveix del crític per exposar la seua idea central del que ha de ser l’escriptura i la creació artística. Mentre que per al Sainte-Beuve que firmava els Causeries du Lundi —una secció literària fonamental en la formació del novel·lista— l’obra és indestriable de la biografia d’un autor, dels seus actes i de la seua vida social, per a un bel·ligerant Proust el jo íntim i particular de l’artista està deslligat del món. Ni la intel·ligència ni l’enteniment poden desfermar allò que està amagat al fons de l’escriptor, només l’atzar —allò que Proust qualifica de memòria involuntària— pot activar aquest impuls creatiu que va més enllà dels límits de la realitat i del temps.

És evident que, moltes vegades, una rivalitat i una disputa encesa ajuden a refermar un programa literari. En aquest sentit, Proust no descansa per rebatre —intensament— les opinions de Sainte-Beuve. Sobre Stendhal, sembla que “Barrès amb una hora de lectura i sense informacions se n’havia sortit més bé que vostè”, ja que en cap moment sembla haver entés el que hi ha de particular en el treball i la inspiració literària. Enutjat perquè el crític convencé Baudelaire de retirar la seua candidatura a l’Acadèmia, Proust deixa anar una mena de lloança —verinosa—: els versos de Sainte-Beuve són meritoris, ja que “deixant de parlar en prosa deixa de mentir”. Exasperat pel que considera adjectius aigualits i vaporosos, Proust subratlla que de Baudelaire diga que té talent, que Stendhal era modest i Flaubert un bon xicot. Escalfat en la seua diatriba ascendent, Proust conclou que, “amb Sainte-Beuve, quantes vegades no estic temptat de cridar: ¡Vell animal! ¡Vell canalla!”.

Només fullejar aquests Retratos de mujeres és notori que no ens trobem davant un crític en el sentit que té en l’actualitat, algú que practica —amb un mètode més o menys conformat— la reflexió estètica de la literatura. Ara bé, junt al perfil biogràfic d’aquestes dones fonamentals per a la història cultural de França del segle XVII al XIX, Sainte-Beuve anota magnífiques observacions morals, relacions entre autors i escoles, a banda de jutjar —sovint amb molt bon ull— la qualitat d’un escrit. A banda de la reivindicació d’un gènere clau per a la literatura actual com és el de les cartes, memòries i dietaris, Sainte-Beuve fa una defensa exaltada del saló com un centre de civilització, de llibertat en la conversa. El lloc on és possible la barreja de temes filosòfics, literaris i polítics, i alhora els comentaris mundans —el valor de l’anècdota—, el xafardeig i el testimoni vivaç. Aquests salons esdevenen el millor refugi i una autèntica prevenció de les èpoques funestes de la història de França: contra els fanatismes, les guerres de religió, les revolucions i l’ombra del terror, contra els excessos imperials. Enfront del desordre i la brutalitat, Sainte-Beuve —a través de les seues sofisticades i intel·ligents dones— fa una aposta decidida pel decòrum, la cortesia i la distinció.

En aquests salons s’escolten, entretallades i enfervorides, notícies de la cort i del setge de París, de guerres i d’armisticis, el cardenal de Retz conta els seus viatges i Monsieur de La Rochefoucauld moralitza, mentre Madame de La Fayette reflexiona sobre sentiments amorosos i Madame de Sévigné demana la paraula i interromp un debat per citar una frase d’una carta de la seua filla. Es parla de qüestions privades, de confidències dels altres, de qualsevol tema en converses infinites, d’institucions i decrets, de lectures que poden animar “els pàl·lids colors de l’esperit”: Montaigne, Pascal, Rabelais, Quintilià, Tàcit, Virgili. Unes reunions resplendents en l’art de la conversa —tan influents per a la literatura, remarca Sainte-Beuve—, on tan sols està barrat el pas als erudits carregosos, als caràcters tristos. Millor que per als hòmens, un territori fet a mida per al regnat femení.

Sainte-Beuve queda captivat per aquestes dones brillants, un punt provocatives, seductores i amb un màgic do social, que coneixen l’atractiu i les trampes de la mundanitat, que passegen —majestuoses— per Versalles, fins que una crisi personal o una passió desmesurada les obliga al retir, a la meditació reservada amb escassos amics, a una devoció religiosa tardana. Dins les seues predileccions, Sainte-Beuve s’embadaleix amb el saló de Madame Duras, el millor exponent de l’enginy i l’harmonia passatgera de la Restauració, confluència d’aristocràcia i d’afabilitat, del somriure insidiós sense caure en la vulgaritat. Pel que fa a Madame de Staël, exercia de sacerdotessa a Coppet, on fou desterrada per un rapaç Fouché; en aquest retir, Benjamin Costant, Schlegel i Byron competeixen amb to burlesc, espurnejant i enardit. En un altre episodi, Sainte-Beuve fa un bon dibuix de l’apàtic Lluís XV, a qui buscaren com a amant a Madame de Pompadour perquè li encomanara una mica més d’energia i d’ambició: davant la insinuació que estiguera més atent a les propostes intel·lectuals i participara en tertúlies amb Diderot, D’Alambert, Helvétius, Turgot o Buffon, el sobirà exclamava amb desgana: “quina morralla!” Una activista com Madame de Pompadour, capaç de promoure edicions, mecenatges, dissenyar la porcellana de Sèvres i al mateix temps l’Escola Militar francesa, atenta —i no sempre afortunada— amb les decisions polítiques; una senyora de qui Voltaire no dubtà a afirmar: “era un dels nostres”. El revers de la idea de santuari de les lletres és el saló de Madame Récamier, presidit per la naturalitat, la llibertat en les opinions i amb diversos focus d’interés, on el coqueteig i la persuasió estaven orientats a dissipar la rudesa entre opositors i facilitar la conciliació.

Com a bon hereu de la prosa de Chateaubriand, Sainte-Beuve es deixa dur —de vegades— pel tirabuixó romàntic, una retòrica exaltada i admirativa. Potser se li podria retraure que s’enamora massa dels personatges que estudia en aquests retrats, però on veritablement excel·leix com a crític és en l’anotació breu, els contrastos ràpids entre frases, enumeracions accelerades on no es descarta ni l’humor ni l’imprevist. Un dels millors apartats és el que repassa l’escriptura de Madame de Sévigné, de qui destaca el vol lleuger —un estil que no pensa en la posteritat—, permeable a la sinceritat i a la tendresa; els moments de major aplom l’acosten a Bossuet, i la comicitat espontània a Molière. Allunyada del mètode més tradicional i acadèmic de Boileau i Racine, s’emparenta, més aviat, amb l’escola sense restriccions de Montaigne, La Fontaine i el duc de Saint-Simon. Ara bé, Sainte-Beuve no s’està de denunciar els fragments en què Sévigné traspassa la línia del comentari vidriós i el converteix en frivolitat cruel. Les memòries de Madame d’Épinay —influïdes per Rousseau— o les cartes dramàtiques, sense decorativisme, de Madame Lespinasse són apunts que desmenteixen un Sainte-Beuve només preocupat per la història i els aspectes biogràfics en els seus retrats: alguns capítols són precursors —fundacionals— de la crítica literària moderna.

Hàbil en l’apunt impressionista i lluminós, amb unes pinzellades queda definit un personatge com Madame de La Fayette, qui per contrarestar la verbositat d’algunes de les seues companyes —addictes a agafar la ploma a la mínima ocasió—, declara que si tinguera un amant que li demanara una carta cada dia, trencaria de seguida amb ell. Els assistents al saló de Madame Geoffrin havien d’acceptar les regles que dictava el seu orgull blindat, inquieta davant les reaccions ardoroses i, sobretot, amb les mostres excessives de gratitud —que trobava inacceptables— quan exhibia la seua generositat. Un dels millors retrats del llibre és el de la marquesa Du Deffand —gran personatge—, qui no es deixà dur per discursos aferrissats i doctrinals, pel llenguatge metafísic i sentimental del segle; amiga de Voltaire, Montesquieu i D’Alambert, els jutjà sense devoció, i admetia que el seu terrible i gran enemic no era un altre que el tedi. El trencament amb la seua amiga Madame Lespinasse o l’amor per Horace Walpole quan ja era anciana i cega, són els moments àlgids del Sainte-Beuve narrador.

És cert que no detectà la importància ni l’impuls literari que representaven Stendhal, Balzac, Flaubert o Baudelaire, una mena de pecat mortal per a algú que dedicà la seua vida a explorar valors literaris. Moltes de les sentències desdenyoses que llançà a Victor Hugo estigueren condicionades, òbviament, per l’època en què fou amant de la dona del poeta, Adèle. Però com observa Gabriel Ferrater, Sainte-Beuve aporta una autèntica visió artística, i la seua vàlua és inseparable d’un dels grans objectius de la literatura: ampliar la imaginació del lector i permetre l’accés a sentiments perduts. Una aposta pel retrat i el memorialisme que enllaça amb autors com Lytton Strachey o Josep Pla. És ben possible que Sainte-Beuve pensara com Madame de Chevreuve, qui creia que en morir anava a continuar conversant amb tots els seus amics a l’altre món, una idea confortable d’eternitat que no s’allunya massa de la convicció del que ha de ser la crítica literària.

També et pot interessar: