Leo Perutz, alquimista de misteris

Leo Perutz
El maestro del juicio final
Traducció de Jordi Ibáñez
Libros del Asteroide, Barcelona, 2017

Amb to de confidència i posat majestàtic, Borges indicava al seu amic Bioy Casares que per qualsevol home invisible o fet extraordinari que introduïren en un conte se’ls considerava —automàticament— practicants de la literatura fantàstica, quan allò que s’anomena narrativa realista ben sovint queda més lluny de les lleis bàsiques de la versemblança. No és estrany, per tant, que Borges sentira una debilitat especial —i el confort d’un territori conegut— pels relats de Leo Perutz travessats de misteris, esperits i fenòmens sobrenaturals. Jueu nascut a Bohèmia en l’última etapa de l’Imperi austrohongarés, format a la Viena crepitant d’entreguerres i exiliat al que seria el futur Estat d’Israel després de l’annexió d’Àustria al Reich, Leo Perutz sol envoltar les seues històries amb la boirina de conjurs i aparicions d’éssers que escapen a la raó, àngels i dimonis, ànimes que vagaregen a través dels segles tot esperant l’oportunitat per a sorgir de les tenebres. Si de cas, amb la mateixa intenció que Henry James o R. L. Stevenson, que preferien recórrer en algunes ocasions a ens diabòlics i intangibles, potser perquè expliquen millor les febleses humanes que la literatura més pretesament objectiva; o com deia Robertson Davies, perquè mites, religions i llegendes aborden amb més claredat —i poesia— la saviesa acumulada al llarg del temps. Les mil i una nits, la picaresca, contes populars —amb viatges, espases i reis melancòlics— i sobretot, la tradició jueva, conflueixen en les aventures i enigmes a què s’enfronten els personatges de Leo Perutz.

Per aquelles simetries capritxoses del destí, Leo Perutz treballà a Trieste en la mateixa companyia d’assegurances que Franz Kafka a Praga. Entre balanços i percentatges, Leo Perutz omplia formularis amb la precisió del bon matemàtic: no és casual que a banda de la literatura el llenguatge abstracte de les xifres constituïra l’altra passió d’aquest escriptor, que elaborà per al càlcul estadístic el que és conegut com a “fórmula d’equivalència de Perutz”. En El maestro del juicio final (1923) hi ha també un interés —i un protocol— científic per analitzar les causes dels suïcidis inexplicables que s’han produït en un petit cercle de la burgesia de Viena dels inicis del segle XX. Però indagacions i descobriments acosten imperceptiblement els protagonistes a un espai nebulós de pocions malèfiques i al·lucinacions fantasmagòriques. Un actor que assaja el monòleg de Ricard III, un capità de cavalleria, un metge i un enginyer competeixen per a esbrinar les causes d’unes morts misterioses, fins que el plantejament detectivesc cedeix el pas als aspectes més vulnerables —i atractius— dels personatges. Enmig de conjectures i colps d’efecte provocats per invocacions màgiques, els millors moments del llibre responen al dibuix d’un protagonista que se sent tenallat per l’opressió del passat, records que s’entrecreuen amb la inconsciència i l’aclaparament de la culpa. Encara que els diàlegs teatrals i la resolució d’algunes seqüències ens traslladen als paràmetres i ritmes —de vegades massa edulcorats i rígids— de certa literatura vienesa.

Leo Perutz
El cavaller suec
Traducció de Marta Pera
Viena Edicions, Barcelona, 2017

En el tauler narratiu d’El cavaller suec (1936) es barregen batalles reals, històries de bandolers, identitats creuades i jocs d’engany, a més del recurs amb el segell propi de Leo Perutz: la intervenció de personatges sorgits del més enllà que determinen el curs de la trama. La passió amorosa i els reptes d’honor forcen l’amistat d’un soldat de l’exèrcit de Carles XII de Suècia i d’un lladre, després d’intercanviar-se els papers i complir una peculiar condemna sota la vigilància estricta del fantasma del moliner d’un bisbe cruel. La fortuna, l’èxit i la traïció s’enllacen en aquesta novel·la d’aventures en què la valentia i l’astúcia no són suficients per a eludir el pes de la justícia: en especial, la que ens imposem —severs i immisericordes— nosaltres mateixos. I és que en la narrativa de Leo Perutz la rendició sempre es produeix quan s’han aconseguit els trofeus cobejats, hi ha una veu totpoderosa que en algun moment restitueix l’ordre que la vanitat —i la insensatesa— dels hòmens pensava haver vençut. Quan els protagonistes han satisfet les seues ambicions i estan a punt d’exhibir orgullosos els seus tresors, tard o d’hora sucumbeixen en enfrontar-se a una mena de jutge implacable que no poden escamotejar. Un ressò èpic presideix El cavaller suec en totes les microhistòries que se succeeixen, però fins i tot en els triomfs més exigents i esforçats plana l’ombra de la derrota moral, que ja s’anuncia en el pròleg amb aquella aura de misteri i d’epifania que embolcalla la prosa de Leo Perutz.

En una Praga espectral —de contorns difuminats— situa Leo Perutz De noche, bajo el puente de piedra (1958), potser el millor llibre de l’autor: un conjunt de relats que, com en El cavaller suec, desemboquen en una història unitària, centrada ara en l’amor entre l’emperador Rodolf II —considerat boig—, amant de les arts i indiferent als problemes d’estat, i Esther, la dona del jueu prestamista i comerciant Mordejai Meisl. Però aquesta línia narrativa s’aproxima i es dispersa en cada nou conte amb esporàdiques interseccions, on apareixen còmics i músics empobrits que senten la llista dels noms cridats per la mort —un Déu que no somriu ni perdona—, conjurs cabalístics que permeten entendre la llengua dels gossos, astròlegs que són consultats amb credulitat reverencial i que, en canvi, es burlen de les seues profecies. Al Castell de Praga, a la cort de l’emperador, tot esdevé possible i els somnis s’acosten amb més exactitud a la realitat entre funcionaris corruptes, bufons insidiosos i alquimistes que fracassen, després d’extenuants intents, en el propòsit d’aconseguir la fórmula per a fabricar or. El narrador, en l’última visita al barri jueu segles després dels fets que es reporten —en enderrocar-se el gueto de la ciutat—, només constata que aquells episodis que no recullen els llibres d’història són un document exacte d’un món que s’esvaeix, irrecuperable, quan els àngels ploraven llàgrimes com les dels hòmens.

Leo Perutz
De noche, bajo el puente de piedra
Traducció de Cristina Garcia
Libros del Asteroide, Barcelona, 2016

W. H. Auden assenyalava la diferència fonamental entre la protagonista d’Alícia al país de les meravelles i el jove heroi americà creat per Mark Twain. Mentre que Alícia és una xiqueta que deplora el desordre i els canvis sobtats, els fets inesperats i absurds que s’ensenyoreixen de la vida, el personatge de Twain busca el retorn a una natura sense lleis, un idealisme rousseaunià que identifica l’anarquia del riu i dels boscos amb la llibertat. En la narrativa de Leo Perutz la irrupció d’elements fantàstics suggereix un món trasbalsat i caòtic, però que no escapa als designis reparadors ni a l’observació d’esperits —l’ull diví—; una jerarquia en què els humans, després de creure’s que tenen a l’abast de la mà els seus anhels, sempre queden desarmats i en inferioritat de condicions. Perquè, en el fons, la màgia i els conjurs tan sols representen la prolongació de les debilitats i imperfeccions humanes, de la penitència que cadascú —d’una forma o d’una altra— s’acaba autoimposant. Malgrat la nostra supèrbia, Leo Perutz ens adverteix que no podríem suportar enfrontar-nos a la resplendor i al retruny de les trompetes del juí final, a la imatge que projecta l’autèntic —i inescamotejable— espill.

També et pot interessar: