La princesa i la bruixa al París de les avantguardes

Resulta curiós com l’Autobiografia d’Alice B. Toklas (1933) diu ben poc de Toklas, de fet, la protagonista absoluta n’és Gertrude Stein, que va recórrer a l’estratagema de donar veu a qui fou la seua parella durant quaranta anys per prescindir de la modèstia que els autors solen encamisar-se quan parlen de si mateixos; així, mitjançant la mirada de la muller que l’admira, l’escriptora pot afirmar sense gens de pudor, ja des del començament, que és un geni al mateix nivell que Pablo Picasso o Alfred Whitehead. Aquest egotisme desmesurat i juganer impregna tot el llibre, el testimoni de com la vida al voltant de Gertrude Stein era una festa: Picasso, Matisse, Braque, Juan Gris, però també Guillaume Apollinaire, Jean Cocteau, Hemingway, Sherwood Anderson i molts altres desfilaren per les llegendàries soirées del 27 de la rue Fleurus en el París de les primeres dècades del segle passat. Amb aquest títol, redactat en un anglès convencional i amb prou lògica com per a ser entès, Stein assolí de sobte l’anhelada fama que se li havia resistit durant tants anys amb altres textos més experimentals, aquells en què s’afanyava a crear el llenguatge críptic que caracteritza el seu estil real —una espècie de repetició sistemàtica i insistent, amb lleugeres variacions, d’idees i mots—, pàgines que pràcticament ningú no havia llegit ja que, com descriu Jennifer Ashton, la major virtut d’aquesta precursora del postmodernisme era «la inintel·ligibilitat (reconvertida hui en indeterminació o indefinició)». Per a Leo Stein, germà de Gertrude, l’Autobiografia… és «una astuta superestructura bastida sobre una base d’estupidesa impenetrable». Siga com siga, l’obra es convertí ràpidament en un èxit de vendes, i no només pel fet de poder comprendre-la —diu Janet Malcolm amb sornegueria càustica en el vibrant assaig Dos vidas. Gertrude y Alice—, sinó perquè «els lectors hi reconegueren una peça absolutament original», avançada i subversiva, una mena «d’antibiografia».

«I ara us contaré com va ser que dues nord-americanes es trobessin al bell mig d’un moviment artístic del qual el món exterior en aquella època, no en sabia ben bé res»; efectivament, allò que relata l’Autobiografia d’Alice B. Toklas és la vie de bohème a Montmartre a principis del XX o, més concretament, els vincles que molts dels pintors mantenien amb l’autora de Pennsilvània. A més de presentar-la com a descobridora de Cézanne —i, en general, dels modernistes quan encara eren uns desconeguts— i com a nucli d’atracció al voltant del qual bullia el París de les avantguardes, l’Autobiografia… revela amb entremaliada indiscreció les picabaralles entre els creadors, els egos de molts dels quals competien en igualtat de condicions amb el de Stein. Picasso i Matisse, per exemple, quan es van regalar quadres mútuament, triaren tots dos la pitjor obra de l’altre, perquè així els servia per a mostrar-ne les mancances. Picasso posseïa «aquella soledat i els moviments de cap d’un toro encapçalant la correguda», mentre que Matisse «era d’una virilitat sorprenent», però sense calidesa. Al principi, s’entreveu un Matisse d’uns trenta-cinc anys, deprimit perquè no aconseguia obrir-se pas en el circuit de l’art, que treballa en Le bonheur de vivre, la seua primera gran composició; Matisse —fa dir l’escriptora a Toklas— «utilitzava el dibuix distorsionat com una dissonància musical o de la mateixa manera que s’utilitzen el vinagre i la llimona a la cuina». Amb apreciacions artístiques —«el cubisme és una idea purament espanyola», Dérain «tenia sentit de l’espai però (…) als seus quadres els faltava vida, profunditat i consistència»— i altres consideracions, algunes encertades —Stein «sempre ha dit que no li agrada el que és anormal, és tan evident. Ella diu que el que és normal és molt més complicat i interessant»—, els dies passen entre les visites al marxant Vollard, on els germans Stein adquirien Daumiers, Cézannes, Manets, Renoirs, Gauguins i les vetlades multitudinàries en cases d’uns i d’altres: memorable el sopar que Picasso i Fernande ofereixen en honor de Henry Julien Félix Rousseau —amb arròs à la valencienne inclòs— i que esdevé una festa esbojarrada amb crits i escarafalls, lectures de poemes i lloances, però que destil·la un reconeixement sincer de Le Douanier.

La resplendor d’aquests anys feliços, quan els artistes batallaven per trobar unes línies i un color propis i per fer-se un nom —el primer Saló dels Independents i el de Tardor, el pamflet a favor dels cubistes d’Apollinaire…— contrasta amb algunes traces fosques que Stein deixa caure-hi, l’anunci de la guerra que vindrà, de manera que s’hi percep, com una tènue melodia de fons, la remor de certa nostàlgia. Durant la primavera i l’estiu de 1914 es va acabar «la vida d’abans», la «vella colla» havia desaparegut: Stein i Picasso es barallen i passen quasi dos anys sense parlar-se, Matisse s’ha instal·lat a Niça, Apollinaire ha mort, Braque i Picasso han renyit «obertament i amargament», Juan Gris estava malalt i desmoralitzat. Però, malgrat les alarmes antiaèries que despertaven Stein i Toklas en l’obscuritat, els bombardejos, els problemes burocràtics amb les cartilles del banc i els passaports, el fred per la falta de carbó i els carrers solitaris —«Tothom era al front, la vida a Montparnasse no era gaire divertida»—, la narració manté un aire optimista que —diu Janet Malcolm— confereix a la història el caràcter d’un conte de fades: mai no succeeix res dolent a aquestes dues dones que superen les dificultats com per art de màgia, fins i tot quan, col·laborant amb el Front Nord-americà per als Ferits Francesos, es desplacen en furgó des de Perpinyà fins a Alsàcia repartint provisions, mantes i llaminadures pels hospitals. Com en una faula meravellosa, Stein tenia l’habilitat «d’aconseguir que tothom li fes les coses», gairebé ningú no es resistia al seu encant: no solament Toklas, que s’ocupava de tots els assumptes pràctics, sinó també amics com Carl van Vechten, Mabel Dodge i Thornton Wilder, a més de nombrosos desconeguts. Toklas fins i tot s’encarregà de la ingrata tasca de teclejar els gargots que conformaren The Making of Americans, text ingent que se suposa una obra mestra de la literatura modernista —assegura Malcolm— però que és més un monument que una novel·la, una successió de llargues meditacions sobre la impossibilitat d’escriure una ficció, un llibre que consigna el seu propi procés de creació. Edmund Wilson el qualificà de soporífer, confessà que no l’havia llegit sencer i afirmà, taxativament, que no creia que això fora possible.

Delaunay «tenia força talent i era desmesuradament ambiciós. Sempre preguntava quina edat tenia Picasso quan va pintar un determinat quadre»; Eric Satie, a qui li agradava la bona taula i el bon vi, «tenia un enginy enjogassat que de vegades era molt mordaç». Dels nombrosos perfils esbossats amb dues pinzellades en l’Autobiografia…, adquireix un relleu especial el retrat de la parella protagonista: la seductora corpulència de Gertrude Stein que, com a escriptora, conversa amb els pintors, els crítics, els músics…, enfront de l’esquifida i bigotuda Alice, en el paper de muller del geni que s’ocupa d’atendre les dones dels creadors: «les confessions de persones que no sentien simpatia per Alice constitueixen un leitmotiv en la literatura de memòries sobre Stein i Toklas», recorda Malcolm. Una de les qüestions no tancades sobre l’Autobiografia d’Alice B. Toklas és si aquesta veu quasi naïf que conta joiosament els encontres i desacords dels artistes, fou creació de Stein —i més tard Toklas la imità fidelment en el Llibre de cuina d’Alice B. Toklas (1954)— o si, pel contrari, fou Stein qui copià les formes de Toklas: «La semblança del to entre tots dos treballs no fa sinó aprofundir en el misteri de qui influí en qui», assenyala Janet Malcolm. En aquest ferm tàndem que crearen, realment Alice romania submisa rere l’ombra gegantina de Gertrude? Donald Sutherland qüestiona que Toklas fora només l’«esposa-del-geni», ja que, a pesar d’allò que se’n desprèn de l’Autobiografia…, sovint es mostrava possessiva, sentia cels de tots aquells, homes i dones, que s’aproximaven massa a Stein, una persona que, sorprenentment, resultava atractiva als dos sexes. És molt probable que sense la presència i el suport de Toklas —afegeix Janet Malcolm—, que reconegué l’originalitat de Stein en els moments més baixos, l’autora no hauria tingut la força de voluntat necessària per a escriure durant anys pàgines i pàgines que gairebé ningú no llegia i que, a més, pràcticament no aconseguia publicar.

Llevat de l’apel·latiu «la meua petita jueva» o «la meua petita hebrea» que Gertrude Stein dedica a Toklas en la poesia eròtica que compongué sobre el seu matrimoni, hi ha escassíssimes referències al judaisme d’aquestes dues dones en l’obra de Stein; en l’Autobiografia… no n’apareix ni una sola menció. Janet Malcolm explica que fou un assumpte que Toklas no esmentà mai i que en els vint anys de viudetat es comportà com si senzillament no existira. A mesura que Gertrude Stein s’instal·lava en el paper de geni modernista, la «qüestió jueva» semblava evaporar-se de la seua consciència, continua Janet Malcolm, que planteja una pregunta clau: «com escapà dels nazis la parella de lesbianes jueves» en la França ocupada? La periodista diu que Stein i Toklas foren les protegides de Bernard Fäy, escriptor i professor d’universitat homosexual, condemnat per col·laboracionista després de la guerra ja que, com a perseguidor de francmaçons, fou responsable de moltes morts. Fäy, amb un amant agent de la Gestapo, mantingué —com es pot llegir en l’Autobiografia…— una «sòlida amistat»  amb Stein: promocionà els seus llibres entre els francesos i li obrí el camí de les conferències als EUA, a més, evidentment, d’ocupar-se del subministrament de carbó i aliments en temps d’escassesa. Quan en 1946 morí Gertrude Stein, Toklas —que participà en la fugida de Bernard Fäy de la presó— quedà destrossada i, durant els vint anys que la sobrevisqué, protegí feroçment la reputació de l’autora de qualsevol amenaça. Resulta difícil reconstruir com transcorregué veritablement la vida en comú d’aquestes dues dones, però sembla que, a diferència de la imatge que en transmet l’Autobiografia… no tot foren flors i violes. En qualsevol cas, com conclou Malcolm, Gertrude Stein ha passat a la història com la princesa encisadora i jovial i Alice Toklas, com la bruixa adusta i agra. Enfront de l’esperit creatiu, l’esperit pràctic, tot i essencial, sol resultar antipàtic.