Maylis de Kerangal
Reparar els vius
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial, Barcelona, 2017

Dos anys després que l’editorial Angle publicara l’obra Réparer les vivants de l’escriptora francesa Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) traduïda al català per Jordi Martín Lloret, la mateixa editorial ho torna a fer dins de la col·lecció Angle 25. El públic lector que llavors no vam tenir el luxe de descobrir la prosa punyent d’aquesta dona hem pogut gaudir ara d’una sàvia i arriscada empremta literària, una narrativa fluïda i un llenguatge excepcional. Siga com siga, els anys no en desmilloren el resultat. Tot al contrari, creiem que Reparar els vius guanya qualitat amb el temps.
El primer record que ens ve al cap en llegir aquesta història és aquella pel·lícula de l’any 2003 dirigida per Alejandro González Iñárritu i gravada gairebé en la seua totalitat amb càmera de mà 21 grams, sobre les terribles conseqüències d’un accident d’automòbil. Diverses línies argumentals, tres vides creuades de manera fortuïta, un transplantament de cor i un desenllaç que apostava per la voluntat ferma de viure traçaven les línies mestres d’aquest film d’accions i personatges al límit.Potser el moviment nerviós i frenètic de la càmera ens ho posa fàcil perquè relacionem aquell film amb aquesta història que també sembla escrita des d’un punt de vista narrador mogut, ansiós, i de resultats certament inquietants. El lloc que ocupa l’intangible pes de l’ànima en la pel·lícula és extrapolable al protagonisme constant en tota la novel·la del cor de Simon Limbres, un jove surfista de 19 anys que pateix un accident de trànsit. La seua mort cerebral, la reacció dels seus pares, la seua germana i la seua xicota, l’actuació del personal mèdic que l’assisteix i el cos de la receptora a què, vint-i-quatre hores després, arribarà el seu cor en funció d’òrgan transplantat, travessen de manera vertiginosa el fil argumental d’aquesta obra mestra. Una obra coral en què tots els personatges compten, amb l’anàlisi detallada de les seues vides, potser tan importants com la del mateix protagonista.
Una altra imatge a què resulta fàcil remetre’s és l’obra que va pintar Rembrandt l’any 1632 La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp, una pintura que sembla reproduir amb exactitud els músculs i els tendons del braç d’un cos inerme damunt la taula d’operacions als ulls aprenents d’un equip de cirurgians. L’estatisme de les figures del quadre, la tècnica del clarobscur i la representació plàstica de la mort componen una atmosfera tensa de quietud i de silencis com l’atmosfera imprevisible i aturmentada en què es mouen els personatges a qui de Kerangal dona vida, i mort.
Entre l’evocació del cinema tràgic i el quadre barroc, heus ací un text impactant que gosa travessar l’escletxa que s’obri entre la vida i la mort. El cos atlètic d’un jove que acaba de perdre la vida és un botí abellidor per aquells que es dediquen al transplantament d’òrgans, un terreny relliscós i un tema de difícil tracte, si més no, en la literatura. Un cronòmetre impacient es posa en marxa per a qui hi treballa i per a qui necessita substituts del seus òrgans afeblits. En aquest cas uns òrgans pràcticament intactes. La fredor de què s’envolta el llenguatge que ho explica trasllada el lector a una zona delicada, sense sentimentalismes, que l’obliga a prendre alè, a repensar allò que està llegint. Potser a tornar enrere. Una narració fluïda, àgil i complexa que indaga en el territori més íntim de les persones, víctimes de les pròpies accions, també al límit. Es tracta de fer possible que el lector entre en els racons més amagats de la vida de cada personatge, en una obra de veus múltiples, de vides que s’entrecreuen, de decisions preses a la vora de l’abisme. Val la pena entrar-hi, doncs, en aquesta proposta “plena de cor”. Un text que acosta la literatura a la ciència, a l’ètica i a la metafísica de manera justa i equitativa. Una novel·la guardonada amb molts premis que vol revisar la societat actual, de soledats i de mancances, de falses expectatives. Una societat en què sembla que mai no passa res i on, en canvi, el destí, com una onada gegantina, es precipita sorollosament damunt de l’individu. Quan una lectura arrossega d’aquesta manera, les emocions creixen a cada pàgina, emocions fins i tot físiques.

Què hem de fer? Enterrar els morts per reparar els vius.