Detallisme i sentimentalitat de Nancy Mitford

En ocasions, les biografies dels autors i dels individus que els envolten pesen més que les creacions literàries. És el cas de Nancy Mitford (Londres, 1904-Versalles, 1973), que retratà en L’aventura de l’amor i en altres obres posteriors fragments de les vides de l’excèntrica família en què cresqué. Nancy fou la primogènita dels set fills —sis xiques i un nen— del segon baró de Redesdale. De les germanes, només Pamela i Deborah seguiren els cànons de l’aristocràcia rural anglesa de què procedien —te, caceres i jardineria; Diana abandonà marit i dos fills per convertir-se en l’amant d’Oswald Mosley, líder dels feixistes britànics; Unity sentí una atracció malaltissa per Hitler i, quan Anglaterra entrà en guerra amb Alemanya, intentà suïcidar-se amb un tret al cap. Jessica s’escapà amb un cosí brigadista, nebot de Winston Churchill, que morí en la Segona Guerra Mundial; després fugí als Estats Units on es casà amb un advocat comunista i treballà com a periodista. Nancy hagué de sobreposar-se a un flirteig amb un estudiant d’Oxford que resultà ser homosexual, a un marit ostentosament infidel i, després, a un amant polonès, col·laborador de De Gaulle i gran seductor.

Publicada en 1945, L’aventura de l’amor té una bona arrencada amb la presentació dels estrafolaris Radlett —reflex dels Redesdale— en la casa de camp d’Alconleigh des de la mirada ingènua i fascinada de Fanny, cosina i neboda del bulliciós grup humà format pel colèric oncle Matthew, la bonhomiosa tia Sadie i els set fills, entre els quals s’alça Linda, vertadera protagonista de la història. En aquestes primeres pàgines, Fanny conta com fou abandonada per una jovenívola mare de dinou anys —de malnom Desbridada— i també pel pare, que s’ocupava més de les successives esposes que no de la nena: «De tant en tant, un d’aquests dos progenitors impetuosos apareixia com un coet a la meva vida i projectava una resplendor antinatural en el meu horitzó. Tots dos tenien molt de glamur i jo em delia per veure’m embolcallada pels seus deixants ardents i que se m’emportessin ben lluny, encara que en el fons del meu cor era conscient de la sort que tenia de viure amb la tieta Emily. A poc a poc, a mesura que creixia, els pares van anar perdent tot l’encant». De vegades, em pregunte si la capacitat de relatar drames d’infància amb una certa lleugeresa —sense ferir el lector— té a veure sobretot amb un posat literari —el to, la veu narradora— o amb la personalitat de l’autor i, per tant, també d’alguna manera amb la del xiquet que fou. «Oh, quina sort tens de tenir uns pares malèfics!» exclama de vegades Linda amb enveja sincera.

La gatzara d’aquest principi —xiquets, gossos, cavalls i la veu de tro de l’oncle Matthew—, s’esmorteix a mitjan llibre, quan els personatges es fan adults i Linda es casa infeliçment per tossuderia pròpia amb Tony, un banquer que representa el contrari de l’esperit aventurer i esnob de la jove; i s’apaga cap al final: el desenllaç de la tercera història d’amor —l’amant francès que rescata Linda per casualitat a la Gare du Nord, la instal·la en un pis i li regala abrics de visó— s’aproxima perillosament a la insubstancialitat del relat rosa. Tot i que alguns han volgut comparar Nancy Mitford amb Edith Wharton, el cert és que les creacions d’aquella no posseeixen la profunditat ni les ondulacions que caracteritzen els habitants de les novel·les de l’escriptora novaiorquesa; manquen, sobretot, de vertaders conflictes de consciència i també d’evolució: Linda menysprea la filla des de l’instant mateix del naixement, però aquest sentiment no li suposa cap alteració interior; ningú en L’aventura de l’amor —tampoc la Desbridada— és capaç de descendir als inferns com ho fa, per exemple, Lily Barth en La casa de l’alegria.

Però on Mitford té gràcia és en l’entramat de caràcters secundaris, com lord Merlin, sofisticat i culte aristòcrata que s’oposa a la figura de l’oncle Matthew —terratinent defensor de l’essència britànica— i que manté vincles amb els amics d’Oxford, entre els quals, en la vida real es trobava Evelyn Waugh; o el capità Davey Warbeck, l’espòs hipocondríac de tia Emily, «que no semblava gens un marit» ni tampoc un capità. Fins i tot Tony, el gris i avorridíssim primer amor de Linda que «no era prou bo com a amant, ni tan sols al començament, per compensar els defectes que tenia». I també Christian, el comunista, «tan distanciat dels altres éssers humans que gairebé no s’adona si hi són o no» i els seus col·legues: «Els camarades són bona gent, però mai no parlen de coses normals, més aviat fan discursos». Amb una precisa atenció al detall, i amb una prosa clara, Mitford dibuixa una sèrie de quadres de costums que componen l’escenari de fons de l’Anglaterra d’entreguerres. Llàstima de la fragilitat de la protagonista: la frivolitat pot protegir puntualment de la vulgaritat, però a la llarga s’assembla massa a la superficialitat.