Ànimes a la deriva en Herman Melville

Entre una fidelitat cega, admiració i un espant indissimulat, els mariners del Pequod han d’obeir abnegats les ordres del capità Ahab, atònits i temorosos d’una fúria i d’un ressentiment que no troben repòs. Aquest personatge —bíblic i shakespearià—, un dels més fascinants de la història de la literatura, s’enardeix amb tumultuosos discursos metafísics, passatges lírics d’una bellesa exultant, a més de disquisicions sobre el destí de la humanitat associades a la perseverança de les ones i al ritme indiferent de les marees. Però més que la seua mirada insomne i visionària, que el seu rostre despòtic solcat de tenebres i de pensaments angoixats, Ahab captiva —i intimida—, sobretot, en les escenes que sent el pes inclement de la seua condemna. En el silenci de la nit, mentre la resta de la tripulació dorm amb el bressoleig de les aigües, Ahab traça obsedit línies i punts sobre cartes de navegació per tal d’endevinar en quin lloc del Pacífic s’esdevindrà el duel definitiu amb Moby Dick. Conscient de no experimentar mai més ni la calma ni un breu parèntesi de pau, vagareja inquiet per la coberta del vaixell amb la percussió demoníaca de la seua cama artificial construïda amb la mandíbula d’una balena, i de tant en tant fixa els ulls en l’unça d’or que clavà —posseït per la ràbia i una eufòria sinistra— en el pal major: la recompensa per al primer que puga identificar el brollador fantasmal que s’enlaira del llom blanc del catxalot que és l’única raó —fatídica i irrefrenable— que guia tots els actes del capità.

Somerset Maugham es pregunta, com pràcticament tots els lectors que s’endinsen en els centenars de pàgines de Moby Dick, per què Herman Melville sacrificà una magnètica i poderosa història d’aventures amb reiterades pauses sobre la història natural de les balenes, exhaustius catàlegs amb intenció científica que dificulten la fluïdesa de la narració. I Maugham afirma que, com molts autodidactes, Melville —amb una biografia marcada per les derrotes i el desencís— se sentí amb la necessitat d’exhibir uns coneixements que havia adquirit amb dolor i esforç. Però més enllà d’aquestes llistes carregoses i de teories ben arriscades i curioses, Moby Dick conté capítols vibrants en què s’encadenen seqüències èpiques sobre la persecució i la caça de balenes, o de sobte disminueix l’embranzida de la prosa per a mostrar-nos l’encanteri de la Mar del Japó, on el color de la superfície ondulant recorda el paisatge d’una praderia ufanosa acaronada amb delicadesa pel vent. En alguns capítols irromp —al costat d’anotacions transcendents i de profecies ombrívoles— un humor espontani i festiu, un contrapunt reconfortant al fatalisme que imposa la tirania d’Ahab. L’autor trenà aquesta obra amb una gran varietat de gèneres i d’experiments estilístics, com els monòlegs indeturables i sinuosos dels oficials del Pequod, o els diàlegs entretallats dels mariners que demostren que Melville pretengué distanciar-se —intuïtivament— dels patrons del romanticisme. 

Encara que Moby Dick és, per damunt d’altres qüestions, una novel·la de grans personatges. A banda de la presència melancòlica i espectral d’Ahab, hi destaca l’aprenentatge vital del jove Ismael, narrador impulsiu que condensa l’essència de la literatura amb el desig de compartir la seua experiència iniciàtica i corprenedora. Junt als protagonistes emergeixen l’arponer Quequeeg —capaç d’encertar una taca minúscula de quitrà a la mar— i la seua fe innegociable en l’amistat, l’oficial Starback que endevina des d’un inici la insensatesa d’aquell viatge, la joia irreverent de Stubb, a més d’enigmàtics i oraculars mariners que tracten de convéncer Ahab perquè abandone el seu objectiu temerari i apocalíptic. Però l’única resposta que obtenen els seus consellers és un crit esfereïdor: “Hi ha només un Déu que sigui el Senyor de la terra, i un sol capità que sigui senyor damunt el Pequod!”.

A pesar de la complicitat i companyonia dels mariners a coberta amb les obligacions que imposa la travessia, Melville assenyala una evidència que es fa més pregona enmig dels oceans: la solitud a què s’enfronta cada home segons passen els dies amb les veles desplegades, encara que les circumstàncies hagen disposat la tripulació en un agermanament lleial i caduc, d’individus “federats al llarg d’una quilla”. Aquesta solitud corrosiva que ben sovint culmina en una mena de rendició també s’estén als relats de l’antologia Quiquiriquic!, amb protagonistes que sucumbeixen a un entorn que impugna les seues enganyoses conviccions i les seues esperances. Al principi de Moby Dick Ismael acudeix a una cerimònia religiosa a New Bedford, en una capella premonitòria que simula l’interior d’una embarcació o l’esquelet d’un peix immens, i després d’assistir al sermó aterridor del capellà conclou que la religió, com un xacal, sol alimentar-se entre les tombes. Les creences presbiterianes d’Ismael es posen a prova a bord del Pequod en constatar de primera mà el caràcter i l’instint dels hòmens, uns dubtes que s’encomanen en “Els dos temples” al protagonista del conte quan pateix la severitat i la hipocresia d’una església que hauria d’estar satisfeta de rebre ànimes assedegades de perdó; una comprensió que, en canvi, sí que troba en un lloc que mai no hauria imaginat, en un teatre de Londres entre espectadors humils. La defensa de la caritat i la pobresa com a símbol d’autenticitat troba una crítica abrasiva en “El púding del pobre i les engrunes del ric”, quan l’autor deplora la lloança grotesca de les virtuts que atresoren aquells que no tenen mitjans per a sobreviure. Un sarcasme que augmenta d’intensitat en “El venedor de parallamps”, amb un estafador que —com molts oportunistes de la fe— tracta d’engalipar les víctimes de la por.

Adepte a les propostes de Hawthorne i Poe —l’opressió del pecat i les revelacions de la foscor—, a través d’aquest recull de relats es percep, no obstant, l’esperit d’exploració de Melville en les narracions breus, com és el cas de “Quiquiriquic!” que encapçala l’antologia, amb un gall que amb el seu cant majestuós desmenteix els preceptes erronis sobre les qualitats que associem a la riquesa i a la misèria. Ara bé, el to declinant i afligit cedeix el pas a una de les històries més permeables a l’humor com és “Jo i la meva xemeneia”, amb digressions caricaturesques dignes de Lawrence Sterne: el protagonista, ben orgullós de la seua llar gegantina, rep l’atac furibund de la seua dona per tal que l’enderroque i així guanyar més espai per a la casa. En aquest conte d’adjectivació jovial i agosarada, amb còmiques referències erudites, es produeix un combat sense treva entre la dona —insidiosa i hiperactiva malgrat l’edat avançada— i l’home que és atacat amb injúries i missatges anònims, un desafiament que sembla sorgit de Tristram Shandy. Si de cas, la millor narració de Quiquiriquic! siga “John Marr”, una història elaborada amb una modulació diferent als altres relats, amb períodes extensos i incisos que pauten llargues oracions per a traslladar les peripècies d’un mariner que abandona el seu ofici i s’instal·la amb altres colons a l’interior del país. El protagonista tracta d’explicar als veïns d’aquelles contrades les seues vivències a la mar, però és un món incomprensible i sense interés per a ells. John Marr sent la nostàlgia dels antics amics mariners, amb una enyorança que mitifica tot el que visqué a la coberta del vaixell i que ara ningú no vol escoltar.

En Bartleby, l’escrivent, com s’esdevé en Kafka, l’humor i la dissort avancen de la mà. El to somrient de les primeres pàgines canvia quan apareix Bartleby, personatge gris, lacònic, irrellevant en molts aspectes, que de seguida es negarà a executar les tasques que li encomana el seu superior amb una renúncia que —com una confessió resignada— no s’està de repetir: preferiria no fer-ho. Aquestes evasives desperten l’exasperació dels companys, i també del seu cap al despatx, un advocat que a més d’una evident contrarietat sent una combinació de compassió i paternalisme pel seu treballador excèntric. John Marr també abdica del seu passat mariner i el silenci es converteix en una solució imposada al seu aïllament. Una sensació d’incomprensió i d’abatiment que s’apodera en algun instant de moltes criatures de Melville, com Quequeeg mentre decora el seu taüt amb els mateixos tatuatges que du gravats a la pell, Starback que no es veu amb forces per a revoltar-se abans d’una batalla absurda i tràgica amb Moby Dick, o el capità Ahab que sempre engrapava a la butxaca un flascó amb terra de Nantucket, com un talismà venerat i funest.