L’únic que és segur és la mort
Poc després de la mort del pare, una dona té l’oportunitat de visitar a Suècia la Biblioteca Reial, on es guarda una immensa enciclopèdia que recopila la vida de tots i cadascun dels éssers humans que han existit, amb l’única condició de no aparèixer en cap altre llibre ni haver tingut cap mena de celebritat mentre van viure. Al llarg de tota una nit, aquesta dona llegirà —en un dels milers de volums que contenen la lletra “M”— l’entrada que aplega fins a l’últim detall de la vida del pare. És, de manera molt resumida, l’argument de “L’enciclopèdia dels morts”, la narració que dona nom al recull que Danilo Kiš va publicar el 1983. I, molt probablement, també la millor de les nou que l’integren. Un relat que s’havia publicat prèviament en la revista Književnost l’estiu de 1981, i un any més tard, en traducció anglesa, en el New Yorker.
En Una tomba per a Boris Davidovič —l’altre títol de referència en l’obra de l’autor serbi—, el relat que donava nom al conjunt podia ser llegit com un cenotafi, com un monument destinat a preservar la memòria, contra la negació i l’anul·lació de l’individu. En “L’enciclopèdia dels morts”, de la seua banda, se’ns parla d’una obra que recull les vides de persones anònimes, d’individus corrents; d’aquells que mai no apareixeran en els llibres d’història. Una enciclopèdia que perfectament hauria pogut imaginar Borges, on es consigna absolutament tot, de manera objectiva i informativa, fins a l’anècdota més aparentment banal, d’unes vides que hi apareixen, d’aquesta manera, individualitzades: “el que fa que l’Enciclopèdia sigui única en tot el món —i no només perquè no n’existeixi cap altra còpia— és la manera com hi estan descrites les relacions humanes, les trobades, els paisatges; el Llibre conté tota l’exuberància de detalls que formen cada vida humana”. Aquesta voluntat de restituir la memòria dels oblidats i de les víctimes, de lluitar contra l’anul·lació de l’individu, tan present en aquests dos relats, és en realitat el motiu de bona part de l’obra de l’autor serbi. Que sembla voler fer èmfasi en el valor de l’ésser humà justament en allò que el fa singular respecte dels altres, en el que el fa irrepetible, en allò que l’allunya de la massa i de la uniformització.
Potser en part per aquest motiu hi ha sempre la temptació de vincular l’obra de Danilo Kiš amb alguns elements determinants de la seua biografia i de la seua trajectòria com a escriptor. L’autor havia nascut el 1935 a Subotica, una localitat del nord de Sèrbia que en aquell moment era iugoslava, a tocar de la frontera amb Hongria, fill d’un jueu hongarés i d’una montenegrina ortodoxa. A Novi Sad, on s’havia traslladat la família, va presenciar la massacre que tropes hongareses van perpetrar sobre jueus i serbis. Posteriorment, el 1944, el pare serà deportat i assassinat a Auschwitz. El 1976, la publicació d’Una tomba per a Boris Davidovič el consagra com un dels grans narradors contemporanis, però també el posa en el punt de mira de la societat literària oficial del país, que s’hi sent al·ludida i que engegarà una campanya de difamació en la seua contra. Una campanya que culminarà amb l’exili de l’autor a París el 1979, on morirà una dècada després. Abans, però, publicarà el 1977 Čas anatomije —Lección de anatomía, en la traducció al castellà—, una obra que és, entre moltes altres coses, una resposta als atacs, una defensa de la llibertat de l’art i una poètica molt personal que destapa referents, fonts i procediments.
La llibertat individual que reclama Kiš és també, òbviament, la de l’escriptor. La que ell practica en els nou relats que conformen L’enciclopèdia dels morts —l’última obra que va veure publicada en vida, ja des de París—, on combina assaig i narrativa, realitat i ficció, densitat i lirisme, hermetisme i senzillesa, ironia i transcendència. Nou narracions i un Post scriptum en què Kiš torna a forçar la fantasia per tal d’arribar a la realitat. En molts moments, la prosa de l’autor serbi té ressonàncies mítiques, la cadència d’un llibre sagrat; un to oracular que provoca la sensació que el text està minat d’indicis, que qualsevol detall pot ser un signe interpretable. Molts dels relats adquireixen així un aire de paràboles, d’al·legories, en què es conjuguen la història, els mites, les llegendes i l’erudició enciclopèdica amb la ficció. La mort és el tema que unifica unes narracions que, en certa mesura, fan recompte de maneres de morir i de matar. Una mort, però, que sempre és individual i personal. “La història l’escriuen els vencedors. Les llegendes les teixeix la gent. Els autors literaris fantasiegen. L’únic que és segur és la mort”, podem llegir en un dels relats: una declaració d’intencions i un resum exacte del conjunt de l’obra. Amb el de la mort, el Mal és l’altre gran tema que recorre d’una manera o altra aquestes narracions. Sovint associat a ideologies, a llibres, a creences religioses. I, evidentment, associat sobretot al poder; un poder caracteritzat per l’abús i l’arbitrarietat.
Contes morals, fantasies filosòfiques o místiques, que suposen una mixtura de cultures i d’èpoques: des dels primers temps del cristianisme fins a la Sèrbia contemporània. Així, per exemple, “Simó el Mag” és una variació d’una llegenda gnòstica, recollida en el Llibre dels Fets dels Apòstols. “La llegenda dels dorments” està basada en l’Alcorà, i és una versió de la llegenda dels set dorments d’Efes. “El llibre dels reis i dels bufons” —el relat que més s’aproxima a l’assaig— explica la gènesi d’Els protocols dels savis de Sió i apunta les tràgiques conseqüències que la seua influència va comportar. “El mirall al desconegut”, en canvi, és un conte que està més a prop de Poe que no de Borges. Mentre que “Segells vermells amb l’efígie de Lenin” es riu de manera subtil d’un determinat tipus de crítica literària. El Post scriptum que tanca el volum es pot llegir com un comentari de l’autor sobre el contingut de les narracions, amb algunes claus de lectura útils. Però també es pot interpretar com una part més del joc literari a què sotmet el lector des de la primera fins l’última pàgina. Com havia escrit en Lección de anatomía: “Esos llamados diarios literarios, novelas de novelas, preámbulos teóricos, etcétera, diría que tan sólo son parte de la mistificación, si es que no son (lo que suele ser más frecuente) otro velo que envuelve el misterio de la creación”.
La influència de Borges en la concepció del relat en Danilo Kiš —que l’autor serbi ha reivindicat en moltes ocasions— torna a ser ben present en L’enciclopèdia dels morts. És sota l’ombra de Borges que hi trobem la història entesa com a infàmia, la relectura de llegendes, la barreja de personatges anònims amb altres d’històrics, una enciclopèdia que és com un Aleph, la mística i la metafísica, etc. Kiš és hereu de l’argentí, també, en la mesura que la seua literatura pren sovint com a matèria primera altres textos i no la realitat directa. Tot i que, potser, en Kiš es veu més la paròdia, la ironia subtil o l’humor negre. L’aparença d’investigació erudita, en què tanmateix resulta difícil destriar la realitat del joc literari, és el procediment que sustenta bona part d’aquests relats; el recurs als documents, a les cites i als arxius: “el deber del escritor es fijar esta realidad paranoica, indagar esta alocada combinación de circunstancias, mediante la fuerza del documento, de la investigación, del procedimiento indagador, y sin intentar, por su propia cuenta y arbitrariamente, dar diagnósticos y proponer tratamientos y medicinas”. Així, tot i que l’obra del serbi es pot llegir com un intent d’ajustar comptes amb la història i amb aquells que l’escriuen a benefici propi, de reivindicar el paper dels oblidats i el de les víctimes, Kiš mai no alliçona. Al contrari, un cert hermetisme, una certa foscor —que s’intueixen deliberats— impedeixen que aquestes narracions es puguen desxifrar completament, però també els atorga la possibilitat de lectures diverses.
