Peter Bichsel
Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter
Traducció de Joan Navarro i Helge Rutberg
Lleonard Muntaner, Mallorca, 2023

Quan en 1965, Max Frisch (Zúric, 1911-1991) acusà els narradors de la següent generació d’haver perdut l’interès per l’Estat, perquè en les seues obres representaven sobretot escenaris locals i personatges aclaparats per la faena i la rutina, Peter Bichsel (Lucerna, 1935) al·legà que la presència majoritària d’allò regional i particular no afectava necessàriament el compromís de l’escriptor amb la societat. La qüestió no era trivial: una gran part de la literatura suïssa en llengua alemanya d’entreguerres s’havia caracteritzat per un retorn a les figures heroiques del país amb la intenció d’apuntalar l’esperit nacional enfront de l’amenaça del nazisme —i, de passada, esquivar l’espinós assumpte de la neutralitat. Frisch havia irromput en aquest panorama amb Diari 1946-1949 (1950), No soc Stiller (1954) i Homo faber (1957), obres en què indaga en la consciència i la responsabilitat de l’individu i en les quals reflecteix, com ningú no ho havia fet fins aleshores, l’esmunyedissa identitat  —conflictes, passions i debilitats— de l’intel·lectual centreeuropeu de mitjans del segle passat.

Peter Bichsel pertany al grup d’autors suïssos que sorgí després dels dos grans clàssics de postguerra —Max Frisch i Friedrich Dürrenmatt— i que traçà les coordenades d’un realisme psicològic que enfocava l’interior d’uns éssers enfrontats a un món hostil. És cert que Bichsel busseja en la intimitat dels seus personatges, en general, solitaris i alienats, resignats amb el seu destí, però el gust per l’experimentació amb el llenguatge i per la fragmentarietat de les històries l’allunya del que se sol entendre per realisme. Publicat en 1964, Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter és un recull d’escenes breus que retraten vides anònimes: funcionaris que ixen a la mateixa hora de l’oficina, una dona gran que deixa un ram de flors a la bústia d’una altra, un home fascinat per les capsetes de música que amaga sota clau en els calaixos de l’escriptori. «Pisos», el primer text, situa el lector en un espai físic, un edifici amb veïns que canvien de tant en tant i amb alguns apartaments buits; i l’envolta també d’una atmosfera singular: el tragí dels venedors ambulants, els diàlegs amables i pragmàtics, les aromes dels nous inquilins —d’all o de lubricant o de serradures— que acaben fonent-se amb la resta i formant l’olor característica de l’immoble.

En Ben mirat…, predominen les estampes de matrimoni que evidencien rancors cuits a foc lent, mostren secrets, incomunicació o desitjos insatisfets, però sense escarafalls, des de la conformitat que atorga deixar-se dur per la inèrcia. És un microcosmos d’encontres entre coneguts, instantànies en què, per exemple, una jove espera en una cafeteria mentre els ulls masculins que l’observen desitjarien que fora «un poc perdulària». O un avi que volia ser domador de lleons, amb el pas dels anys, oblida aquest anhel que s’esfuma com un somni. O, en un dels millors escrits del llibre, la senyora Blum fantasieja amb la possibilitat d’alçar-se un dia a les quatre de la matinada i sorprendre el lleter. Destaca també «El ganivet», en el qual un delinqüent es buida les butxaques davant d’un funcionari de la presó mentre intenta infructuosament entaular-hi conversa; malgrat la situació, és una imatge pacífica en què els dos protagonistes traspuen humanitat. El senyor Cigon és un sacerdot frustrat i avorrit que enyora els precs que es pronunciaven a l’escola de predicadors —«Senyor, envia’m bevedors, envia’m bagasses, lladres perquè els pugui conduir a tu»— ja que la seua congregació és summament piadosa. Cada vesprada a la mateixa hora, el senyor Kurt entra al restaurant i observa una partida de cartes entre quatre jugadors que canvien segons el dia de la setmana; és un home discret que no suscita curiositat i que, quan desaparega, tampoc ningú trobarà a faltar. De vegades, una experimentació excessiva provoca que algun capítol fluixege —«L’amic dels animals»—, però a mesura que el lector s’endinsa en aquesta prosa assossegada i un punt surrealista, percep algunes de les constants de l’autor: el poder evocador i nostàlgic de la música —sovint desafinada o poc harmònica—, els objectes que s’associen amb algú i que, en morir, guarden els descendents durant un temps, l’enyorança de les il·lusions esvanides o el fred de l’hivern com a símbol de la soledat i de la por.

Després que aconseguira popularitat amb Ben mirat… i que en 1967 rebera el premi del Grup 47 per la novel·la Les estacions, Peter Bichsel publicà Cosa de nens (1969), probablement el seu títol més conegut. Hereva del nonsense de Lewis Carroll i Edward Lear i de la fantasia barroca i esbojarrada de Gianni Rodari —com l’italià, Bichsel exercí de mestre i de periodista—, l’obra aplega set relats en què uns tipus estrafolaris s’obstinen a portar a terme empreses absurdes o gegantines com pegar la volta al món seguint una línia sempre cap endavant que, només en començar, ja topa amb la casa veïna. O inventar de nou l’automòbil, les escales mecàniques, el telèfon o la nevera com a mostra de rebel·lia enfront de la incomprensió de l’entorn. Sovint s’hi forcen els ressorts del llenguatge, com en «Una taula és una taula», en el qual un individu canvia els noms de les coses fins que, oblidat l’idioma original, ja no es pot comunicar amb ningú. O l’aventura de Colombí, que fingeix descobrir una terra nova més enllà de l’oceà i, sorprenentment, Amèric Vespucci ho corrobora després. Té gràcia «El memoriós», algú que sabia tots els horaris i els trajectes dels trens que circulen per l’estació fins que hi instal·len una oficina d’informació i, aleshores, ha de trobar altres dades per aprendre, unes que ningú més no coneix. Però, si de cas, els millors són «L’home que no volia saber res més» perquè el protagonista, un excèntric quasi insuportable al principi, en un gir sorprenent de l’argument, acaba recuperant la seua vida «tal com era» en observar el comportament d’un rinoceront. I sobretot «En Jodok envia records» en el qual un net conta que l’avi fou un mentider divertit i bromista amb una llarga vida, quan, en realitat, era silenciós i trist i no arribà a ancià. En un joc literari més, Federico Delicado representa aquests personatges amb els rostres de Borges, Dario Fo, Ionesco, Beckett o el mateix Bichsel en unes il·lustracions que probablement es convertiran en emblemàtiques d’aquesta peça suïssa de l’absurd en què un espai poblat de vells grillats és Cosa de nens.