Laurence Sterne, l’art de jugar amb les pròpies regles

Podríem discutir dies i dies sobre les innovacions narratives i l’experimentalisme que Laurence Sterne portà fins a límits insospitats, però al final tan sols arribaríem a la conclusió que s’ho passà francament bé mentre escrivia els seus llibres. De fet, provocador i festiu adverteix als crítics —armats amb regles i compàs— que, de totes les cançons possibles, la més enfadosa és precisament la que sovint interpreta la crítica. Desdenyós de normes i manuals, en Vida i opinions de Tristram Shandyes proposà transformar una història d’infortunis en un al·legat a favor de la felicitat i del plaer, una “obra rapsòdica” en què l’autor no s’està de remarcar —desafiant i somrient— l’habilitat de no perdre el fil malgrat les nombroses marrades i excursions a altres temes que, inevitablement, el desvien de la trama. Aquesta capacitat de convertir en rialles les contrarietats de la vida també la traslladà al galanteig i l’exquisida cortesia amb què el protagonista d’Un viatge sentimental tractà de seduir les dames que sorgien al seu pas. Ara bé, si hi ha un recurs que Sterne no pot deixar mai de banda és l’ús indiscriminat i reiteratiu de digressions, la sal de la vida, sense les quals “un hivern fred i etern regnaria en cada pàgina”, una ramificació selvàtica i alhora harmoniosa de temes, especulacions i aventures. Tot assenyalant des de la sella del cavall que en la concepció de les seues novel·les el trot viu està renyit amb el moviment sinuós de l’argumentació, Sterne apostà des d’un inici a equilibrar les dosis de saviesa i de follia sense les quals un llibre no s’aguantaria en les mans del lector.

Jocs de paraules, tirallongues irrefrenables de sinònims, comparacions inesperades, la pèrdua a consciència del fil narratiu, frases entretallades i matisos minúsculs afegits per un parauler sense fi conflueixen en la ploma juganera de Laurence Sterne. Les apel·lacions —enèrgiques— al lector es combinen amb disquisicions filosòfiques entremaliades, reflexions esbojarrades i cites falses, o almenys capgirades a voluntat, fins que qualsevol episodi narratiu pot eclosionar i prendre direccions imprevistes. Mentre planteja una escena, l’autor discuteix enardidament sobre teories literàries o se salta veloç —i indiferent— les unitats de temps i d’espai. Unes tribulacions erudites poden acabar, de colp, amb el dilema irresoluble sobre què és millor, si escriure tip o bé en dejú; un capítol es pot allargassar elàsticament amb una oratòria exuberant i, tot seguit, ventilar una qüestió fonamental amb un parell de línies. Burles, complicitats, contrastos brillants i esclats de poesia es donen cita en l’escriptura de Sterne, on les convencions desapareixen soterrades per un sentit de l’humor màgic i exultant.

Hereu dels períodes ondulants i la llibertat extrema a l’hora d’encadenar temes de Montaigne, la prosa de Sterne s’emparenta amb la picaresca i la sàtira angleses —Henry Fielding i Robert Burton—, però sense arribar a l’amargor condensada i combativa de Jonathan Swift. Encara que l’obra amb què se sent més explícitament en deute és El Quijote, aquest assalt a la realitat i al territori de la imaginació embolcallats d’ironia que impregnen moltes pàgines de Sterne, tot i que de vegades els seus llibres pequen també de la dèria cervantina d’intercalar massa històries i contes enmig de la narració. Això sí, la seua forma irreverent i joiosa d’enfrontar-se a altres autors és un dels elements més arriscats i vibrants. En un diàleg es poden trobar referències còmiques a Sòcrates i Aristòtil, cites intempestives sobre poemes d’Addison i Dryden a més d’un homenatge permanent a l’humor i les caricatures incisives de Rabelais. Amb bastonades contundents a l’erudició acadèmica, Sterne indica que el sistema d’indagació utilitzat per Tàcit és ben suggestiu, però no l’entén ni el lector ni —tan sols— el mateix autor. La filosofia es converteix en un dels objectius dels seus sarcasmes habituals, i l’Assaig sobre l’enteniment humà de Locke és un estudi que hem de dir que tracta sobre l’interior de la ment d’un home, i amb aquesta afirmació no farem el ridícul si el citem en un cercle metafísic.

Amb aquest tarannà contrari a la pompositat i al transcendentalisme, totes les conjuncions de l’atzar es posen en marxa des del moment —exacte— de la concepció del protagonista de Vida i opinions de Tristram Shandy, ja que al llit conjugal la mare preguntà amb una òbvia falta de delicadesa al seu marit: “Perdoneu, no us heu descuidat pas de donar corda al rellotge?”. Això sí, haurem d’esperar quasi un centenar de pàgines per a assistir a l’accidentat naixement d’aquest estrambòtic i sofrit personatge que ens relata —amb el seu efervescent i impetuós estil— les seues memòries. Amb una escriptura anguilejant, que recorre etapes llunyanes i avançaments del que s’esdevindrà en el futur, plantejaments teòrics que irrompen en una acció que accelera o minva el ritme capritxosament, ben prompte queden plantejats els temes clau de la novel·la: l’origen del nas xato de Tristram Shandy, la causa que el fill fora batejat amb el nom de fonts que el pare més odiava, una circumcisió dràstica i sorprenent, a més de ser espectadors privilegiats d’una de les històries d’amor més fascinants, tendres —i estrafolàries— de la literatura entre l’oncle Toby i la viuda Wadman.

Àgil i portentós en l’ús de recursos per a retratar personatges, Sterne ens presenta el pare del protagonista, Walter Shandy, un filòsof natural i espontani, un investigador massa refinat —fins i tot en les qüestions més insignificants— per a sotmetre’s al punt de vista comú, un orador eloqüent i persuasiu si, veritablement, algú entenguera les seues aportacions teòriques tan minucioses com embogides. Un home que s’entossudia i s’alterava en qualsevol debat que, al cap i a la fi, es convertia en un exhaustiu monòleg. Exasperat davant la incomprensió de les seues anàlisis —de l’embranzida indeturable dels seus arguments—, després del seu repertori de crits i esgarips, es refugiava en una profunda melancolia per haver de fer front a les contínues derrotes de la vida. Fins i tot li hauria agradat poder discutir amb la seua dona, que tan sols imposà les clàusules de les condicions del part de la seua descendència, i que en la resta de converses amb el seu marit no variava el rígid esquema: proposició, rèplica i contraproposició. Amb afecte resignat, Tristram Shandy assenyala que sa mare isqué d’aquest món sense saber si aquest girava o si s’estava immòbil.

De totes les criatures shandyanes, una de les millors creacions és l’oncle Toby, capità d’infanteria ferit a la batalla de Namur, que amb modèstia i bonhomia il·limitades escolta els consells —i prolixes exposicions dialèctiques— del seu germà, i que en lloc de mostrar desacords o d’enfurismar-se, preferia colpejar —comprensiu i resignat— la cassoleta de la seua inseparable pipa mentre cantussejava el “Lil·labul·lero”, un tema musical antipapista. Però la veritable passió de l’oncle Toby, compartida amb el seu fidel servent, el caporal Trim —també esguerrat a l’exèrcit—, és la ciència bèl·lica, la ubicació en un camp proper a la casa d’imitacions de morters, baluards, trinxeres, ponts llevadissos, artilleria pesada i qualsevol utensili que servira per a reproduir els setges més importants de Flandes, malgrat que la pau d’Utrecht desfeu —ofensivament— els laboriosos somnis d’aquesta pickwickiana parella. Alguns dels millors moments de Vida i opinions de Tristram Shandy són les interrupcions de l’oncle Toby als doctes parlaments del seu germà, ja que qualsevol enunciat del pare trobava una justa equivalència en el llenguatge de la guerra i dels conflictes més coneguts de la història.

Eufemismes, recursos tipogràfics insòlits i un espurnejant decòrum lingüístic presideixen les relacions entre l’oncle Toby i la viuda Wadman, punt culminant de la novel·la i autèntic repte per a Sterne en l’art d’emmascarar —o bé de donar més relleu— a qüestions sexuals. La possible impotència de Toby travessa tota l’obra, ja que el projectil que el ferí anà a parar —tot just— a l’engonal. Per tal de resoldre aquest enigma, l’atac que prepara i executa la viuda a la seua víctima innocent és plantejat com una sofisticada incursió, amb tot un seguit d’escaramusses i lluites. És el regnat literari on resplendeix Sterne, les metàfores lluminoses, els contrastos que només pot produir una escriptura feliç, com també les pinzellades que dedica als personatges secundaris: el doctor Slop —rotund i primari— que rep un ampli catàleg d’humiliacions, la criada Susanna experta en la pràctica d’embolicar les coses fins que el nuc de la trama és, cada volta, més difícil de desfer, o el criat Obadiah, tan sol·lícit com maldestre quan ha d’ajudar amb alguna solució. Si de cas, és el vicari Yorick una de les figures més atractives, antipedantesc, contrari als sermons ampul·losos i retòrics dels seus col·legues religiosos, imbatible en una disputa teologal, presoner del seu irreprimible i incandescent sentit de l’humor.

Sense tants estirabots argumentals ni malabarismes estructurals, més mesurat quant al plantejament i virtuosisme lingüístic és Un viatge sentimental, però sense disminuir el magnetisme i l’encant que conté l’estil de Laurence Sterne. “Vós heu estat a França?”, aquesta simple pregunta serveix perquè el protagonista —anomenat també amb el shakespearià Yorick— s’embarque cap a Calais, amb l’oblit de proveir-se del passaport necessari en un país que en aquell moment estava en guerra amb els anglesos. Però les dificultats del viatge acaben per convertir-se en l’estímul i en la força irreductible de l’optimisme de Sterne, ja que el personatge no està interessat a visitar els grans monuments ni els llocs que ressenyen les guies, sinó que el seu objectiu és deixar-se arrossegar pels dictats del seu cor. En les aventures amoroses tindrà com a ferm escuder el jove La Fleur, a qui primer “el vaig llogar i després vaig intentar informar-me de què sabia fer”, fins que descobreix que, sobretot, sap tocar el timbal i el flautí, a més d’organitzar balls perquè dansen criades, cuineres, marmitons i tot el personal d’un hotel, inclús gats i gossos i un mico vell. Això sí, La Fleur comparteix amb el seu amo la mateixa fatalitat, que és estar sempre enamorat.

“Quan parla el cor més que l’enteniment, estalvia al judici un munt de penes”. El protagonista d’Un viatge sentimental converteix la cavallerositat i el flirteig en una pràctica vital mentre recorre contrades de França: una dama a qui seria una desconsideració soltar-li la mà que ha agafat fortuïtament, una marquesa que a l’eixida del teatre sempre s’apartava cap al mateix costat on es dirigia el narrador per a deixar-li el pas lliure, una venedora de guants a qui li pren les pulsacions —i la intensitat de la mirada—, una jove fille de chambrea qui cal acompanyar —paternal i virtuós— fins a la residència de la seua senyora. La lluita amb els impulsos de la passió es concreta després d’enfrontar-se a la mesquinesa que dicten les veus de l’avarícia, precaució, covardia i discreció. Perquè al final es tracta d’acceptar que la raó no sempre pot dominar els rampells d’un esperit atribolat i susceptible a les crides i als secrets de la natura.

Per això la curiositat del viatger sentimental no ha de sucumbir als prejuís de les nostres conviccions. És més satisfactori i enriquidor conéixer la varietat de l’enginy en la cantonada més fosca, sentir com s’estremeix l’ànima en situacions que no teníem previstes —un cavaller empobrit que ara ha de vendre patés, un frare que demana caritat, un hostaler a qui s’ha de perdonar la seua gasiveria—, fins que les contradiccions i la perplexitat del protagonista ens acosten a la seua humanitat. Amb els ulls oberts es pot comprovar per què els eclesiàstics francesos tenen les mans ben llargues i libidinoses des de l’època de l’estrena d’El Tartuf de Molière, o bé per què un pidolaire sempre aconseguia que les dones foren generoses amb les elevades almoines que els demanava: per l’art sofisticat de l’adulació. A pesar del canvi d’estil i la modulació diferent de la veu narrativa, un to shandyà s’apodera d’algunes pàgines d’Un viatge sentimental, la creença que l’humor i els jocs del llenguatge poden ajudar-nos a superar les situacions més incòmodes i compromeses.

Laurence Sterne conegué la recompensa —i també les pesades servituds— de l’èxit literari, i una llegenda explica que li arribaven les cartes que eren enviades, senzillament, a “Tristram Shandy. Europa”. Mantingué amistat amb Diderot i es guanyà l’admiració de Voltaire: de fet, la col·lisió entre la fe i els enciclopedistes apareix —sempre al·lèrgic a les proclames fanàtiques— intermitentment en els seus escrits. El doctor Johnson o Thackeray llegiren amb poca simpatia els llibres de Sterne, però Virginia Woolf o Samuel Beckett el defensaren amb entusiasme. Ara bé, l’obra del clergue de Yorkshire és cabdal per entendre Dickens, Lewis Carroll, De Quincey, Joyce i Chesterton, cadascú —a la seua manera— militants del sistema shandyà d’elaborar digressions. Un mètode que ens desarma —i ens captiva— en seguir les normes que establiren el protagonista d’Un viatge sentimental i una dama amb la seua donzella per tal de dormir en la mateixa habitació d’un hostal, sense trencar per aquest motiu les regles de la cortesia més creativa. I quan les ombres més fosques amenacen la precària estabilitat i la vulnerabilitat del nostre estat d’ànim, cal dir —plàcidament— com l’oncle Toby a la mosca que el martiritzava, persistent: “Vés, vés, infeliç, vés-te’n en pau; quin mal vols que et faci? El món és prou gran i hi cabem tots dos”.