En la república de la por

Com les herbes que naixen en els intersticis del ciment, sense substrat —molsa en pedra humida—, també la humanitat pot arrelar en terreny inhòspit; però com aquelles, creix esquifida, en condicions precàries, amb retorciment i dolor. Així és la realitat que mostra Bandi, pseudònim de l’escriptor nord-coreà que aconseguí que l’original de L’acusació travessara clandestinament la frontera i arribara a Corea del Sud, on va ser publicat el 2014. La capacitat de destrucció de l’individu d’una dictadura com aquesta és inimaginable per a qui no hi viu; la por —una por fonda, aguda, ubiqua— és el motor de tota activitat i tota decisió; com evidencia «La ciutat del fantasma», el segon conte, això no és un fet que depenga de la fortalesa o de la valentia de la persona: un gest privat i innocu com estendre les cortines de casa pot ser interpretat com una ofensa, sobretot quan se celebra la festa nacional, i provocar el desterrament d’un matrimoni, tot i tenir un passat impecable de fidelitat al Règim: «si un dia t’atrapa la dictadura del proletariat les teves credencials familiars no et salvaran de res», avisa el marit a Kyong-hui, la protagonista, que es pregunta quin poder tan aterridor pot fer que, rere la tempesta, en només quaranta-cinc minuts, un milió de ciutadans s’apleguen a la plaça de Kim Il-sung en estricte ordre marcial.

Tot i tenir-ne notícia per altres testimonis, encara sorprèn constatar el sistema de castes rígid i implacable que caracteritza els estats comunistes: l’estigma de traïdor a la causa passa indefectiblement, com una herència genètica, de pares a fills, s’encomana entre familiars —no necessàriament consanguinis— o entre amics i saludats. Així es percep en «La fugida del Nord», quan un xiquet no pot ser delegat perquè l’avi, a qui no conegué, va ser executat «per oposició al Partit i a la Revolució»; l’home fou acusat perquè no aconseguí cultivar arròs en un hivernacle, tal com l’havien obligat a fer després d’expropiar-li el tros de terra que posseïa. En «El bolet vermell», deporten a províncies Go Insik, la muller i els fills perquè un cunyat havia fugit al Sud. En «La vida del cavall tresor», Yong-il sap que «una taca en la carrera de Yong-su», germà de sang del pare, també ho seria en la seua. Aquest aparell gegantí, inflexible i cruel determina tots els moviments dels habitants del país fins a extrems impensables: ordena on ha de viure cadascú i quin ofici ha d’exercir; atorga permisos de viatge —o els nega, tot i que la mare del sol·licitant s’estiga morint—; prohibeix les mostres de dolor: plorar és un acte de sedició, excepte si el motiu és el dol per la mort del Líder Suprem.

En L’acusació, Bandi —que significa «cuca de llum»— retrata la vida quotidiana de Corea del Nord a finals dels anys huitanta i principis del noranta sota el mandat de Kim Il-sung, antecessor de Kim Jong-il i de l’actual Kim Jong-un; són set relats esfereïdors que transcorren a Pyongyang —on l’avinguda central és «com un animal salvatge amb la crinera eriçada i a punt de rugir»— i a zones rurals devastades per la misèria i per la fam, ja que sovint s’hi esgota el carbó o la fàbrica de la regió deixa de produir pasta de soja. Amb pinzellades costumistes i referents de la tradició popular que el Partit detesta —la imatge gegantina de Karl Marx atemoreix un nen igual que l’Obi, una espècie d’home del sac—, l’autor estructura les històries alternant present i passat, records que acudeixen a partir d’una conversa telefònica —un interrogatori del cap del servei de vigilància—, que es lligen en un diari íntim, en una carta o en una declaració oficial o que tornen a la memòria dels personatges quan reconeixen situacions de desesperació i de fàstic que han viscut temps enrere. Destaca «La ciutat del fantasma» pel tractament dels terrors: l’infantil del xiquet, el plenament conscient de l’home i el que finalment fa tremolar la mare quan «va entendre que per sobreviure en aquella terra hauria d’haver après a tenir por molt abans». També «La capital de l’infern», especialment irònic amb el Gran Líder i amb la propaganda ideològica que s’emet pels altaveus, una paràbola actualitzada i tràgica del pervers bruixot que encisa els esclaus de manera que, tot i les tortures, només poden riure sorollosament; i, sobretot, «L’escenari», perquè conta com aquest règim absurd anihila fins i tot els que el sustenten: «No tens por d’aquesta realitat que transforma el poble en una colla de comediants capaços de simular el dolor a la perfecció?» pregunta un fill al pare, el comissari del servei secret en la federació d’empreses que, malalt i espantat, s’adona que ha sigut «el director rigorós i a la vegada l’actor extraordinari de l’obra “posar-se a la pell del personatge”». Un llibre trasbalsador que ensenya com de foscos i anorreadors són els totalitarismes: la humanitat que hi subsisteix ha estat fèrriament ensinistrada.