Des de la finestra de Kafka

Al llarg de quaranta anys a Buenos Aires, Bioy Casares i Borges soparen junts pràcticament cada nit, una complicitat festiva que es convertí —sobretot— en un repàs lluminós, desacomplexat i provocatiu de la història de la literatura. Amb aquest esperit, els dos amics assenyalaven també —amb maliciosa sorpresa— que, per qualsevol home invisible o fet irracional que incorporaren a les seues narracions, de seguida quedaven encasellats en el gènere fantàstic, tot i que la literatura mal anomenada realista sovint era molt més forçada i inversemblant. Endinsar-se en l’obra de Franz Kafka comporta enfrontar un món oníric, extremadament fantasiós, amb la realitat més explícita i indefugible. Ja des de l’inici de La metamorfosi es percep un ambient inquietant, d’un malson opressiu, però alhora descrit amb la naturalitat habitual de Kafka per a presentar com a normals els escenaris i les situacions més insòlites. Els viaranys del romanticisme, les servituds al poder i a la religió, diferents corrents ètics i filosòfics, els terrabastalls històrics, les apostes més variades de la literatura, tot és reinterpretat per aquest escriptor que donà un impuls artístic i unes solucions narratives que escapen a les etiquetes més convencionals. És per això que Borges, en un article clau per a la crítica, remarcava que Kafka no tan sols condicionà la literatura posterior, sinó que també el passat —els seus precursors— són susceptibles de ser valorats de forma diferent després dels relats d’aquest escriptor. Una forma d’abolir i alterar la linealitat del temps, com en un conte kafkià.

Sempre ha existit una tendència —abusiva— a emmarcar Kafka en els patrons de la literatura de l’angoixa i del desassossec, a lloar l’aspecte profètic —apocalíptic— que comporten les seues narracions. Però la veritat és que la majoria de pàgines d’aquest autor txec —jueu nascut a Praga que escrivia en alemany en el declivi de l’imperi austrohongarés— estan presidides per un combat extenuant amb l’autoritat, amb diferents imposicions: paternes, religioses, laborals i administratives, polítiques amb l’esclat de la guerra, a més de les obligacions que li podria generar el compromís amb una dona i un futur matrimoni. És per això que la paràbola i l’al·legoria s’ensenyoreixen dels seus escrits, amb uns centres magnètics recurrents: a més de la lluita constant amb entitats superiors i divines, un profund sentiment de culpa —l’ombra expansiva del pecat original— que assetja els seus protagonistes. En La sentència, A la colònia penitenciària o Una doneta els personatges no poden escapar d’uns manaments —de vegades autoimposats— que impliquen des de l’inici la claudicació i la derrota. Afluents que solen desembocar, amb un corrent més o menys enèrgic, en el Llibre de Job.

Ara bé, els símbols i les imatges de Kafka s’intensifiquen —i es dispersen— a partir d’unes idees que travessen tota la seua obra. Especialment amb la postergació d’un missatge o d’una resolució que no arriba mai al seu destinatari, nucli argumental d’El procés i El castell, però també de narracions centrals com Un missatge imperial o Un metge de poble. Els enigmes i el llenguatge metafòric emprenen una de les apostes més arriscades i alhora reeixides de la literatura, on els significats queden suspesos i emmascarats en la boira de l’ambientació kafkiana, tal com s’esdevé amb Xacals i àrabs o Un vell manuscrit, un relat que prefigura El desert dels tàrtars de Dino Buzzati. L’experimentalisme i el joc no cessen entre els seus objectius i, a banda d’interpretacions més místiques i existencials, el to i el desenllaç d’alguns episodis no estan exempts d’un evident aire burlesc, entremaliat, com en Un artista de la fam i Josefina la cantant o el poble de les rates.

És per això que no s’entén com s’ha desdenyat en tantes ocasions l’humor com a base de la narrativa de Kafka, imprescindible per a entendre l’arquitectura de les seues novel·les i de molts girs dels seus relats. És com si l’autor assenyalara —indefens i acorralat— el destí fatídic que ens acompanya, i alhora no es poguera desprendre del vessant més còmic i grotesc que comporta la nostra existència, fins i tot en els episodis més dramàtics i desoladors. Un sexe tortuós i amb empremtes de vodevil, escenes i ambientacions expressionistes, la fúria i l’angoixa de personatges que sucumbeixen als dictats d’una força que desconeixen, tots aquests punts conflueixen més tard o més prompte en una rialla estrident, una mena d’acte reflex, com si la caricatura angulosa ajudara a explicar millor les paradoxes humanes.

La trama d’El castell és ben senzilla, i al mateix temps ancorada a una de les obsessions kafkianes, el vertigen que provoca l’infinit. El protagonista K. és contractat com a agrimensor en una població regentada per un castell inaccessible, i ja des del primer capítol queda plantejada la qüestió fonamental: K. no podrà accedir mai al recinte del castell ni saber si han estat sol·licitats o no els seus serveis. A partir d’aquest moment K. tractarà de trobar alguna resposta convincent, algun paper oficial que l’acredite com a treballador d’aquesta misteriosa i inexpugnable administració. Per tal d’aconseguir alguna prova que justifique per què ha estat cridat a la població, K. es llança a una lluita desigual amb la veritat, sempre esmunyedissa.

En aquest itinerari laberíntic, K. s’entrevista amb un alcalde desconfiat i fidel als dictats absurds de la burocràcia, amb secretaris inquisitius, una hostalera ressentida, mestres dictatorials i cruels. I també pateix humiliacions i l’agressivitat de molts habitants de la població mentre espera —amb inquietud i irritació— alguna informació favorable del missatger Barnabas sobre les decisions del castell. Sense dubte, K. és sotmés a les contrarietats i exasperacions que causa una gegantina maquinària legal, però aquesta cadena d’ordres i subordinacions no és descrita per Kafka des de la denúncia ni l’astorament. El desgast progressiu de K. és causat per una jerarquia que obeeix a uns patrons incomprensibles, descrits amb una minuciositat hiperbòlica, més propera a les absurditats a què s’ha d’enfrontar el soldat Svejk de Hasek que a un pamflet indignat. En aquest sentit, Kafka representa la malla de fils i regnes del castell com un univers planificat per Lewis Carroll i els estirabots de Sterne.

I al capdamunt d’aquesta piràmide inextricable se situa Klamm, a qui tots temen i accepten —submisos— els seus dictats, els seus inesperats capricis. Això sí, si es poguera saber d’alguna manera què és el que vol realment aquest ésser omnipotent, inaccessible, massa nebulós i amb una aura entre celestial i alhora irrisòria, ja que fins i tot s’arriba a dubtar que ningú l’haja vist mai. I aquest és un dels punts des d’on creix la narrativa kafkiana i la seua prolífica vegetació de símbols. La descripció de l’autoritat d’El castell obeeix a les mateixes regles que El procés, on el tribunal és un organisme que sempre ens impedeix que ens hi acostem, amb unes portes blindades per un poder desconegut i amenaçador i alhora per un codi ridícul. Els informes que han d’arribar a Klamm i als altres senyors del castell s’embolcallen en una xarxa inacabable d’actes i comprovants, tal com Joseph K. no pot explicar-se en el seu procés quina ha estat la veritable causa de la seua detenció.

Kafka envolta els seus atònits i abatuts protagonistes de tot un exèrcit de figures que s’allunyen de la seua comprensió. Joseph K. sol·licita l’ajuda d’un advocat que desconeix el motiu pel qual se li ha obert un procediment judicial, i tan sols suggereix al seu client estratagemes delirants per a esquivar els tentacles del tribunal. Només un pintor tronat i estrambòtic sembla poder accedir als secrets tan ben guardats dels representants de la Llei. Amb aquest mateix procediment, K. pretén que li siga concedida audiència al castell a través de personatges que combinen el patetisme amb manifestacions estrafolàries: dos ajudants puerils, la cambrera Frieda que es converteix en la seua amant, les germanes del missatger Barnabas i la seua dissortada història, els súbdits que interroguen K. en les situacions més insospitades. Kafka trena per a aquests retrats versicles bíblics, la novel·la d’intriga i d’aventures i el traç caricaturesc de Dickens. Hàbil en l’art de la paròdia, un llibre escolar, una investigació policial o l’estil d’un informe governamental serveixen al propòsit de mostrar unes criatures desconcertades, que emeten una sèrie d’arguments per a desmentir-los de seguida amb una prosa que juga a l’amagatall i a l’endevinalla.

Encara que les novel·les de Kafka —i la majoria dels seus relats— no depenen de la trama, de vegades ni tan sols dels personatges, sinó sobretot de l’ambientació. Tant en El procés com en El castell la llum és predominantment grisa, polsosa, amb contorns esvaïts i espectrals, i els interiors estan dissenyats des de l’enginy produït per la febre i la claustrofòbia. Portes minúscules, escales que s’enfilen amb un perfil pertorbador i estret, parets que no arriben al sostre i permeten imaginar què s’esdevé a l’interior, lluernes sorgides inesperadament, passadissos que no acabes de saber mai fins on et conduiran. K. i Joseph K. voldran fugir d’aquests interiors xafogosos i irrespirables, i descobriran —perplexos— que ja no existeix diferència entre l’espai privat i el públic, ja que el taller del pintor dona accés directament al tribunal, o bé K. i Frieda són destinats a l’escola del poble a dormir en la mateixa aula on donen classe els xiquets. L’enfervorida ment kafkiana no s’atura en aquestes descripcions, amb decorats fantasmagòrics i surrealistes.

Junt a l’atmosfera creada per Kafka, un altre dels factors més rics i definitoris de les seues narracions són les referències animals, la variada fauna que irromp en les seues pàgines. Tota una galeria d’insectes, simis que expliquen el moment en què ingressaren en la condició humana en Informe per a una acadèmia, personatges que es comporten com un gos perquè, una volta que se’ls ha extirpat la personalitat i la memòria, ja han perdut els hàbits que els definien com a persones. Una de les metàfores més aterridores de la història de la literatura potser siga la de l’escarabat que atresora més sentiments humans —i comprensió resignada davant el fatalisme— que els membres de la seua família.

De fet, Milena veia en La metamorfosi el llibre més intens de tot el que havia sorgit de la ploma de Kafka, i amb major perspicàcia que molts estudiosos remarcava que l’autor era un artista d’una consciència tan sensible que sentia el perill allà on els altres, sords, es trobaven segurs. Escriptor propens a la mitificació, escorcollar cada passatge de la seua vida i relacionar-lo amb episodis dels seus llibres s’ha convertit ja en un costum. Però més enllà de les topades amb el pare, les difícils relacions amb les dones o el treball en la Companyia d’Assegurances d’Accidents Laborals del regne de Bohèmia, Kafka aporta més pistes sobre la seua personalitat en un parell de breus anotacions del seu dietari: “Sobretot no sobrevalorar el que he escrit, això em tancaria les portes a tot el que encara he d’escriure”, una autoexigència creativa tirànica, que fou el que veritablement condicionà la seua existència, inclús en l’etapa que es veié tenallat per la tuberculosi. “La por del lligam, d’escolar-me a l’altra riba. Llavors ja no estaré mai sol”. Un desig que assumí com una espècie de condemna, com K. caminant sobre la neu camí del castell, com Gregor Samsa observant el carrer —melancòlic— des de la finestra, com Kafka reposant el cap sobre la falda de Milena.