Portada

Paul Valéry
Tal qual
Introducció de Jordi Marrugat
Traducció d’Antoni Clapés
Adesiara, Martorell, 2020

Escrivia Borges que els fets, per a Valéry, “sólo valen como estimulantes del pensamiento: el pensamiento, para él, sólo vale en cuanto lo podemos observar; la observación de esa observación también le interesa”. En Tal qual es pot accedir al pensament i a la capacitat d’observació de l’autor francès d’una manera molt directa: en brut, podríem dir-ne. Perquè l’obra recopila anotacions sobre temes diversos, provinents de quaderns personals, tot i que allunyades de la concepció habitual del diari íntim. Es tracta, en concret, de nou reculls d’apunts que havia donat a conéixer al llarg dels anys vint i trenta del segle passat, i que va reunir i publicar en dos volums el 1941 i el 1943, respectivament. En aquest sentit, el títol no pot ser més indicatiu de la naturalesa d’uns textos que no estaven pensats inicialment per a la publicació. I, sobretot, de l’absència de càlcul previ o d’elaboració posterior. Textos que van de l’aforisme cisellat d’una sola línia a la reflexió de dues pàgines; que abracen el pensament inacabat, la temptativa, el plantejament de la idea o l’embrió del poema. Probablement per això mostren de manera més directa la lucidesa d’un autor que hi reflexiona sobre qualsevol aspecte de la realitat, sobre qualsevol àrea del coneixement.

Conec la literatura per haver-la interrogat a la meva manera. (I només així)

Paul Valéry

Conegut sobretot com a poeta, l’obra en prosa de Valéry —ben sovint, escrita per reflexionar sobre la funció i la naturalesa de la poesia— és, tanmateix, més àmplia que la que va fer en vers. En Tal qual escriu sobre poesia en particular i sobre literatura en general; sobre ciència, sobre política o sobre qüestions ètiques, entre altres temes. Sobre les limitacions del llenguatge per explicar el món i, especialment, l’individu. Però també hi ha introspecció i autoanàlisi: sovint, ell mateix és la matèria del seu llibre. Els ecos de Montaigne ressonen en molts d’aquests apunts. Per exemple, en la introducció al Quadern B 1910: “Aquestes notes van ser escrites dia rere dia al llarg del 1910. Aleshores no pensava en absolut que mai les donaria a llegir a ningú. Les he deixat en el seu ordre, que és un desordre. He respectat —si això és respecte— les incorreccions, els defectes, els extractes. […] De vegades ens hem de prestar als monstruosos desigs dels amants de l’espontaneïtat i de les idees en brut”. Ho escriu un autor que s’hi mostra insistentment contrari a l’espontaneisme i a la idea d’inspiració en poesia. Que hi defensa de manera recurrent el treball formal i la supeditació del poema a unes lleis preestablertes. I que justament per aquest motiu omplirà centenars de quaderns amb apunts, reflexions, assaigs i provatures: un treball intel·lectual diari, una exercitació de la ment creativa, un taller d’escriptura, imprescindibles d’acord amb la seua concepció de la literatura. “Res no torna més atrevida la ploma que refusar fins a l’infinit l’època de l’escriptura definitiva”, hi escriu.

Els mals versos s’han fet amb bones intencions. És aquesta il·lusió que empeny a fer versos sense lleis preestablertes

Però el fet és que, si Montaigne escrivia en el Llibre Segon dels Assaigs que volia representar el progrés de les seues idees i que es veiera quan naixia cada part, Tal qual seria —en conjunt— una excel·lent definició del gènere: pensament en evolució, amb anades i vingudes, marrades, qüestionaments, reformulacions i contradiccions. Pensament en procés. Tot i que sorprén la forma redona i acabada de molts d’aquests textos quan esperaríem, potser, que només foren esbossos. Així, s’hi pot resseguir l’evolució del pensament poètic de l’autor i la seua postura en els debats de l’època. Per exemple, el desacord frontal amb els postulats de les avantguardes: la defensa del valor de la tradició enfront del de la novetat, el de la consciència enfront del de l’inconscient, la convenció contra l’automatisme. De la mateixa manera, la superació de les idees dels simbolistes: de la sacralització de l’art per l’art, i de la figura del poeta maleït i marginat social, a la poesia com a vehicle del saber d’una societat, i el poeta com a fundador i figura central de la nació. El poeta com Elliot o com Valéry.

També et pot interessar: