Susan Sontag, conquestes i rendicions
Addicta a constants aparicions públiques, entre conferències i nombroses entrevistes confessava —febril i contrariada— que li agradaria dedicar més temps a escriure una novel·la, “però m’ho impedeix açò de ser Susan Sontag”. Continuadora de l’estirp visionària dels intel·lectuals compromesos, aquesta autora nord-americana d’origen jueu participà en els principals debats ideològics i polítics de la segona meitat del segle XX amb opinions que no defugien ni la provocació ni la polèmica. El to emfàtic és una marca inherent dels seus articles i assaigs però també de la seua estudiada escenografia: després de tornar de Vietnam una jove Sontag mostrava ostentosa un anell d’alumini fet a partir del fusellatge d’un avió dels EUA abatut en combat, i anys després —a partir del cas Heberto Padilla a Cuba o la revolta de Solidaritat a Polònia— no es mossegà la llengua per a denunciar el comunisme com “un feixisme amb rostre humà”. La seua clenxa blanca, les botes camperes o les bruses a l’estil de Joan Baez eren reclamades en els principals àmbits acadèmics, estudis de televisió o en la pel·lícula Zelig de Woody Allen. Intimidatòria i desafiant, si li preguntaven en quin context escrivia les seues obres, no dubtava a contestar: no escric en cap context, escric en la meua habitació. Susan Sontag es passà part de la seua vida argumentant sobre els perills tergiversadors de la fotografia, el poder corruptor de la imatge i les metàfores per a emmascarar la realitat. Ara bé, potser un dels moments més emblemàtics del segle passat fou quan Andy Warhol —amb veu pueril i psicòtica— digué: vinga, Susan, mira a la càmera i digues “patata”.
De fet, la controvèrsia i la necessitat de convertir-se en centre d’atenció sempre han embolcallat la figura —reverenciada fins a la mitificació i, ben sovint, qüestionada— de Susan Sontag. Com ja realitzà amb Clarice Lispector, Benjamin Moser s’endinsa en la biografia de l’autora de L’amant del volcà amb un seguiment exhaustiu de testimonis, revelacions i l’anàlisi dels seus llibres i del seu pensament, amb excursions teòriques de vegades una mica vaporoses i discutibles. Un objectiu ben ambiciós al llarg de més de set-centes pàgines en què ressegueix la itinerància de l’escriptora i la seua formació, el seu propòsit obsessiu de convertir-se en una intel·lectual aclamada. A més, recull episodis com el seu convuls matrimoni quan encara no havia complit els vint anys i una maternitat precoç, les seues relacions amb hòmens i, sobretot, amb dones i les confidències dels seus diaris, font imprescindible de Sontag. Vida y obra. L’accés a l’arxiu de l’autora —depositat a la Universitat de Califòrnia—, les declaracions de la seua germana Judith i de centenars de persones que la tractaren completen el quadre individual i de conjunt, on destaca l’aportació del seu fill David Rieff amb qui mantingué una relació espinosa, en alguna època amb una absoluta desatenció i, més endavant, possessiva i tirànica. En un dels moments crucials d’aquest estudi, David declara que la seua mare podia arribar on es proposara, llevat de l’amor, per al qual se sentia desproveïda de talent.
La seguretat i una certa arrogància en el desplegament dels arguments contrasten amb l’autoretrat que sorgeix dels diaris de Susan Sontag, on comprovem l’examen inclement a què se sotmetia, amb apunts desassossegants on se subratlla cada fracàs, cada indecisió, a més d’una visió gens amable del passat i de la seua mare, alcohòlica i fràgil sense la tutela de la filla. Una combustió que en pocs moments trobava repòs. A Susan Sontag li agradava exercir de mentora amb els seus incondicionals seguidors, suggerir-los lectures i teories inesperades, però no evitava vexar-los en públic amb comentaris cruels i mancats del mes mínim tacte. Moltes persones del seu cercle remarquen que semblava una xiqueta adulta que desconeixia les regles bàsiques de comportament social. La submissió i el desdeny s’alternen en la majoria de les seues relacions íntimes, però cal acudir als seus quaderns per a descobrir que la mirada més intransigent la dirigia, fonamentalment, cap a ella mateixa.
Es percep una temperatura emocional incandescent en els temes que captivaren l’atenció de Susan Sontag. Especialment, un exercici pugilístic amb Freud que travessa tota la seua obra i que inaugurava els seus escrits —tot i que el volum apareguera firmat pel seu exhome Philip Rieff—. Un esperit anticonvencional que orientà cap a diversos focus d’interés: les manifestacions contraculturals i els assalts al cànon i a les jerarquies literàries, l’exploració del dolor i la malaltia pel càncer que li detectaren ben aviat, la relació entre política i llenguatge, o bé la temptació d’entendre el món únicament a través d’imatges que contaminaven i enterbolien l’essència de la veritat. Benjamin Moser assenyala que, en moltes ocasions, quan Susan Sontag parlava d’altres autors i moviments era la porta d’entrada al seu elusiu caràcter, tant pel que fa als fantasmes del passat com a la seua vulnerabilitat. Les observacions severes i impulsives dels seus escrits són, al cap i al fi, confessions elaboradament disfressades. Consumidora tenaç de café, amfetamines i paquets de Marlboro, en la prosa de Sontag bateguen una tensió i una energia inextingibles, amb aportacions agosarades i brillants, però també temeràries i massa exclamatives, que han patit un inevitable desgast del temps. Ara bé, més enllà de complicitats o retrets, cal reconéixer l’instint per a elaborar crítiques literàries originals i lluminoses d’una autora que pràcticament s’ho havia llegit tot, des dels clàssics fins a les avantguardes més arriscades —i tronades—. En aquest sentit, descobrí per al públic anglosaxó autors com Cioran, Roberto Bolaño, Danilo Kis o Sebald, tocats a partir d’aquell instant per la vareta màgica —i publicitària— de Sontag.
“Sols m’interessa la gent que s’ha embarcat en un projecte de transformació personal”, deia en la dècada dels setanta una autora que ja anava camí de convertir-se en una icona mundial, amb aforismes que es reproduïen com sentències profètiques. Susan Sontag beneí happenings i artistes radicals, es deixà seduir pels postulats del noveau roman per a les seues primeres novel·les i participà en la direcció de pel·lícules que, com reconeixia, tampoc ella les acabava d’entendre. I alhora que esmicolava les barreres de l’erudició i explorava les expressions de la cultura popular, reivindicà al llarg de la seua carrera —sense que li tremolara el pols— la idea d’elit creativa i de tradició. Predestinada a un públic minoritari, tingué la sort de comptar des de ben prompte amb un variat equip de pacients mecenes, com el propietari de l’editorial Farrar, Straus and Giroux, paternal i devot. Susan Sontag acceptava amb naturalitat —i com una mena de dret adquirit— que un xofer la recollira amb una limusina, sopar amb Jacqueline Kennedy o que la convidaren a un dels restaurants exclusius de Nova York, fins que el seu amfitrió l’advertia que si continuava menjant tant de caviar, extingiria l’espècie.
Sobta trobar una hiperactiva Susan Sontag d’amant de l’aristòcrata napolitana Anna Carlota del Pezzo, que s’excusava amb un somriure: Creus que és fàcil, açò de no fer res? Encara que una de les relacions més apassionades —i turbulentes— fou la que mantingué amb la fotògrafa Annie Leibovitz. Benjamin Moser traça un bon retrat de la creadora d’algunes de les portades més impactants de Rolling Stone o Vanity Fair, l’abnegació amb què seguia tots els capricis de Susan Sontag, com tolerava les seues humiliacions i els canvis d’humor, o la generositat amb què ajudà l’escriptora perquè s’envoltara de les millors condicions per a concentrar-se en els últims llibres. Si de cas, un dels millors capítols de Sontag. Una vida és el relat de la decisió de l’autora de dirigir el muntatge d’Esperant Godot a una assetjada Sarajevo amb una companyia que actuà en les condicions més adverses, i així reclamar l’atenció mundial i aturar la barbàrie de la guerra balcànica. Aquesta experiència a Bòsnia augmentà la seua efervescència i comportà que acumulara més admiradors i elogis, però també feu sorgir el costat mes tenebrós de Susan Sontag, afirma l’autor, ja que tractava la gent del seu voltant amb condescendència i una indissimulada altivesa moral perquè els altres no havien estat capaços de dur endavant aquell heroic projecte.
Quan li concediren el premi Nobel a Coetzee, Susan Sontag es mostrà irritada i abatuda perquè era conscient que ja no tenia opcions de rebre’l. Hi ha moments en què tot sembla excessiu en la vida d’aquesta escriptora que lluitava enfurida amb la son per a poder treballar més hores, fins a l’extenuació. Potser en alguns episodis també fou víctima, per la inèrcia de la seua ambició, del que etiquetà com a camp—una de les seues aportacions més conegudes—, consignar el món com un fenomen estètic, un pur espectacle, i no com una aproximació fidel a la realitat. Però la serenitat i la calma eren incompatibles amb el tarannà de Susan Sontag, ja siga per a abordar Plató, Thomas Mann o Roland Barthes, per a desacreditar amb un gest displicent el postestructuralisme com una elucubració tortuosa i banal, o bé per a cobrir en persona conflictes com el de la guerra del Yom Kippur o l’antiga Iugoslàvia. Després d’haver superat unes quantes sentències dictades pel càncer, una leucèmia devastadora determinà els seus últims dies, entre vídeos de cinema musical, acompanyants que li llegien en veu alta o el record d’un Henry James que, ja moribund, demanà a la seua secretària que volia sentir per última vegada el so de les tecles de la seua màquina Remington. L’escriptura era el millor pacte —i també una espècie d’anestèsia— per a guanyar la partida al pas del temps.