L’home amb l’espina en el costat

Portada
Per Petterson, Homes en la meva situació. Traducció de Carolina Moreno. Club Editor, Barcelona, 2020

Els homes en la situació d’Arvid Jansen saben llegir els senyals de la manera com la seua dona canta les cançons de The Smiths. De les llàgrimes quan coreja amb Morrissey to die by your side is such a heavenly way to die i ell sap que aquell costat no és el seu costat. Del to de veu amb què canta the boy with the thorn in his side i aquesta vegada sí que és seu, el costat, i és ell mateix qui hi té clavada l’espina dolorosa. Els homes en la situació d’Arvid Jansen no poden dormir a les nits. Només ho aconsegueixen al cotxe: bé en la plaça d’aparcament del mateix edifici on viuen, bé viatjant al bosc i aparcant en la neu. Convertint el cotxe, en qualsevol cas, en refugi on ocultar-se del món. Potser per això, entre altres causes, Homes en la meva situació no pot ser sinó una novel·la trista i melancòlica. El retrat d’un estat d’ànim més que no el relat d’una història. Un retrat que, si bé no és una imatge del tot fixa, sí que és a càmera lenta: la lentitud necessària per tal de resseguir el detall de totes les tonalitats d’un mateix color gris.

Estar sol en un pis era una cosa, al meu pis, envoltat de les meves coses, […] i una altra cosa era sortir al món, allà on el sostre s’obre i les parets cauen i la ciutat entra en tromba a dins teu.

L’estat d’ànim és el del protagonista i narrador de la novel·la, Arvid Jansen: un home i una situació que és la conseqüència d’haver perdut en poc de temps pares i germans en l’incendi d’un ferri, i sobretot la dona i les tres filles en una separació. Un home en estat de xoc que deambula a la deriva pels carrers d’Oslo a la recerca de no sap ben bé què, però que sempre hi fracassa. Que prova d’avançar a les palpentes per un terreny que de sobte s’ha tornat molt hostil. L’exdona li telefona una matinada, entre plors i notablement confusa, perquè vaja a recollir-la d’un lloc que no sap situar. Fa un any que ella el va abandonar, després d’haver-hi compartit la vida des dels dènou anys, i se’n va emportar les tres filles. I la telefonada, en certa forma, exerceix de desllorigador de la memòria, d’uns records que esdevindran el fil conductor de la novel·la. Perquè el relat és, sobretot, evocació dels mesos i dels anys anteriors al present buit i inert a què prova de sobreviure. Un present circular, com la novel·la, com la vida del protagonista, que torna una vegada i una altra sobre els seus passos sense poder avançar en un o altre sentit. Sense possibilitat d’escapar d’ell mateix. Un present marcat pels intents maldestres de contacte amb els altres i per la ineptitud a l’hora d’exercir de pare. Per l’alcohol i pel sexe furtiu i quasi sempre tristíssim. Pels contorns de la malaltia mental i per un sentiment de culpa que no sap gestionar. En definitiva, per uns intents que resulten insatisfactoris una vegada i una altra: en ocasions perquè té mala sort, sovint perquè és ell mateix que deserta al primer indici de connexió.

Però la veritat és que mai no ho havia donat tot. No entenia per què, però tenia la sensació que, si ho feia, l’escotilla podia obrir-se en qualsevol moment.

Per Petterson

Petterson torna a beure de la seua biografia per oferir potser la novel·la més intimista de les quatre que li hem pogut llegir fins ara en català. I també l’obra en què l’argument, els fets que s’hi relaten, s’han reduït de manera més evident. Una novel·la que recupera un personatge principal que ja havia fet servir en dues obres anteriors —Cap a Sibèria (1996) i Maleeixo el riu del temps (2008)—, i en què la desorientació i la fragilitat tornen a ser protagonistes. No ocorre el mateix, en canvi, amb una altra constant que en podíem extraure fins ara, i que tenia a veure amb l’exploració de les relacions familiars i del paper que juguen en la formació de la identitat. Perquè, en Cap a Sibèria, un dels centres d’atenció era el vincle entre els dos germans protagonistes; en Sortir a robar cavalls (2003), la figura del pare; i en Maleeixo el riu del temps, de la seua banda, la relació del protagonista amb la mare. Ara, en Homes en la meva situació, se’ns parla d’una relació sentimental, del naufragi d’una relació sentimental. Però, al contrari que en les obres anteriors, aquesta relació no és un element central, sinó més bé la causa, el pretext per retratar l’estat d’ànim que se’n deriva. De la mateixa manera, el vincle amb les filles —amb l’excepció, potser, del paper que hi juga la major—, o més aviat la incapacitat de connectar-hi, que no deixa de ser una derivada més del seu fracàs sentimental. Mentre que la mort de bona part de la família en el ferri a penes si té pes en la novel·la, més enllà de ser un ingredient més del buit i de la sensació de pèrdua del protagonista.

Ja no estava sol, sinó abandonat, i la diferència era prou gran.

En el fons, Homes en la meva situació no és més que una novel·la sobre un divorci i les seues conseqüències. Però, si la literatura és l’estil, el de Petterson aconsegueix convertir un argument mínim i ple de tòpics en una anàlisi minuciosa de la precarietat de la condició humana. Un retrat honest, dur i tendre al mateix temps, de la solitud i del desconcert. La prosa subtil de Petterson hi torna a destacar: la seua escriptura delicada i en veu baixa, amb aquell to de confidència a cau d’orella. Rítmica, de períodes llargs, interromputs de tant en tant per les digressions d’Arvid, un home apallissat però que no ha perdut del tot un cert sentit de l’humor. Així, tot i que ens parla des del dolor i l’angoixa, el to no és mai tràgic ni grandiloqüent. Si bé és cert que Arvid Jansen és el centre absolut del relat, també ho és que al seu voltant es mouen tota una sèrie de personatges secundaris que hi coincideixen en trobades efímeres, i que constitueixen una autèntica galeria de solitaris i fracassats en graus diversos. Perquè el fracàs concret d’Arvid és el de l’home contemporani en general. La mateixa desorientació, fragilitat i desolació; la mateixa incapacitat d’establir contacte de manera satisfactòria amb els altres i amb la vida. L’home decebut. L’home que es resigna a sobreviure.

També et pot interessar: