L’herència del pare

Portada

Per Petterson
Sortir a robar cavalls
Traducció de Carolina Moreno
Club Editor, Barcelona, 2016

Afirma Carson McCullers, en La balada del cafè trist, que “el cor d’un infant dolgut es pot encongir tant que tota la vida li queda endurit i desossat com el pinyol d’un préssec”. Una cita que ve a tomb de Sortir a robar cavalls, de Per Petterson, una història de formació personal en què l’adolescència i el trànsit a l’edat adulta tornen a tenir un paper cabdal, com ja ocorria en l’excel·lent Cap a Sibèria (1996). També la influència de les relacions familiars en la configuració de la personalitat: així, si Cap a Sibèria se centrava sobretot en la relació entre dos germans, i Maleeixo el riu del temps (2008) en la que mantenen mare i fill, en Sortir a robar cavalls (2003) la influència del pare és un motiu del tot central. En positiu i en negatiu, en presència i en absència. En la narració, l’autor alterna dues línies temporals —passat i present, adolescència i vellesa del mateix personatge protagonista— per tal d’assenyalar les cicatrius que portem ja a la pell quan entrem a l’edat adulta. Aquells fets que ens van donant forma, que viuen en nosaltres per a sempre, que conformen la nostra manera de ser i de relacionar-nos amb el món. En resum, Petterson es pregunta quan és, que tot va començar a canviar definitivament; en quin moment es va capgirar el temps. I torna a jugar amb les constants de les tres novel·les que li hem pogut llegir fins ara: el temps, els moments de canvi i la memòria.

Trond T. Sander, el narrador i protagonista de la novel·la, abandona la ciutat per passar els últims anys de vida en una cabana aïllada, enmig del no-res, en un bosc a l’est de Noruega. Un bosc que ja havia estat part de la seua vida molt de temps abans, com cap altra cosa no ho havia estat mai. Després se’n va allunyar, i quan la vida va imposar el silenci al seu voltant va entendre fins a quin punt el trobava a faltar, i hi va tornar. L’horari exigent de rutines i d’obligacions que s’hi imposa sembla destinat a actuar de dic de contenció —fins i tot la companyia única d’una gossa pareix formar part d’aquest pla. Però, el paisatge actua de detonant de la memòria; el paisatge i la presència d’un veí molt concret, que l’obliguen a retrocedir més de cinquanta anys. És allà, doncs, amb seixanta-set anys, que recorda l’estiu que en tenia quinze. L’estiu del 48 —amb el rerefons de l’ocupació nazi de Noruega—, que va passar amb el pare també en una cabana al bosc. L’últim estiu de l’adolescència, el que el va fer ingressar de colp en l’edat adulta. Si més no d’entrada, es tracta d’un record involuntari, d’una intrusió en els plans de retir del món i de la vida. Una intrusió que a poc a poc va guanyant terreny en el dia a dia, fins que acaba per haver de mirar als ulls el passat.

Quan algú diu que el passat és una terra ignota, que les coses allà són i es fan d’una manera diferent, puc dir que he tingut aquesta sensació la major part de la meva vida perquè no tenia més remei, però ara ja no. Si em concentro, puc endinsar-me en els magatzems de la memòria i trobar el prestatge adequat amb la pel·lícula adequada i fer-m’hi fonedís.

El record d’aquell estiu és el relat del trànsit de la innocència a la realitat. El d’un adolescent que, mentre juga a ser un bandit que roba cavalls, descobreix de prop la mort, el desig —i la seua capacitat d’anul·lar la raó— i l’absurd. Però, sobretot, el d’un fill que assisteix a la devaluació de la figura del pare, que passa d’heroi a ésser humà de carn i ossos. Alguns d’aquests records estan estretament vinculats a la figura de Jon, l’amic d’infantesa. A la seua violència quasi natural, gairebé inherent al lloc a què pertany. I, molt especialment, a un fet de què és protagonista potser involuntari, fruit d’un instant que podríem adjudicar a la mala sort; però que comporta, en canvi, tantes conseqüències. Són aquells aprenentatges que es fan de sobte, a la força. Quan creus que la millor manera de transportar els troncs que acabes de talar és aprofitar el corrent del riu, i després descobreixes que no, que la realitat no és tan simple, que pot passar que els troncs queden encallats i no n’arribe cap a la destinació. Quan veus el cos humà tan invencible, i llavors un clec i tot es trenca de colp. Com els ous que el mateix Jon agafa del niu a la primera part de la novel·la, símbol evident de fins a quin punt la vida és fragilitat. De com el món es pot ensorrar en un instant. De l’omnipresència invisible del Mal. Encarar-se al passat, al mateix temps, fa sorgir el tòpic, l’eterna pregunta sobre la memòria que també es fa el protagonista: allò que escric és el que de veritat va ocórrer? En quin moment vaig començar a pintar els fets amb els meus colors? De fet, en el contrast entre passat i present, l’entorn també sembla tenyit de tonalitats diferents: lluminós, feliç, gairebé bucòlic d’una banda; gris, esquerp i molt més real de l’altra. Fins i tot el títol de la novel·la té un doble significat, segons que s’aplique al món infantil o al dels adults, com el lector descobrirà.

“A la gent li agrada que els expliquis coses mentre no siguin excessives i ho faces en un to humil de confidència, perquè així es pensen que et coneixen, encara que no sigui veritat […]. L’únic que fan és completar els forats amb sentiments, opinions i suposicions que els són propis, i amb tot això componen una vida nova que té molt poc a veure amb la teva”. Petterson fa servir aquest to de confidència a cau d’orella per al seu narrador, ens fa creure que coneixem Trond T., tot i que es tracta d’un narrador que molt sovint insinua més que no conta. De fet, el lector haurà de completar els buits abundants que deixa el relat: haurà d’estar atent als detalls, als silencis i als gestos, molt més que no a les paraules. La seua és una literatura feta d’indicis i d’el·lipsis constants. Capaç d’explicar tota una vida —i aquest n’és un dels mèrits de l’obra— en una novel·la relativament breu que, en realitat, només en relata dos instants mínims. Una prosa austera, sense artificis, que atorga versemblança a la veu del protagonista adult, però també —un altre dels mèrits evidents— al desdoblament en la del jove. Sòbria però magnètica i sensible, en què cada detall dóna la sensació de ser un signe, carregat d’un sentit que el lector haurà de saber llegir. En què “la més petita incidència creix i pren dimensions de catàstrofe”. Subtil i atenta als matisos del paisatge, tant l’exterior com l’interior. Atenta a la importància del gest: uns ulls que en el moment que els veus saps que no podràs oblidar mai més, un fet que t’indica que les coses ja no podran ser igual, o que tu ja no seràs la mateixa persona i et convertiràs en un desconegut per a tu mateix.

El protagonista és un lector insistent de Dickens. És pràcticament l’única mostra de civilització que hi ha a la cabana: una lleixa plena de llibres de l’autor anglés, de qui apareixen algunes referències espargides per la narració, de moments fins a cert punt paral·lels als que viu Trond. Per exemple d’Història de dues ciutats, del final de la novel·la i del seu protagonista, Sydney Carton, camí de la guillotina: “ens retrobarem en un país on no existeix el temps ni la tristor com aquí”. I especialment de l’inici de David Copperfield: “Si seré jo l’heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran…”. La possibilitat sinistra, però ben real, que nosaltres no siguem necessàriament els protagonistes de les nostres vides. En la novel·la de Dickens, al remat, les coses són com han de ser; però, en la realitat la cosa va d’una altra manera. De fet, el narrador es queixa de fins a quin punt l’irritaria llegir en una novel·la alguna de les circumstàncies que viu, com de forçades li resultarien, quant que li costarien d’empassar.

Sortir a robar cavalls és, en definitiva, una història de creixement i d’aprenentatge. I no únicament de l’adolescent, sinó també de l’adult que aprén a envellir, a encarar records dolorosos, a suportar la ràbia, potser fins i tot a perdonar. De les casualitats i de les causalitats, de les conseqüències que poden tenir els fets més aparentment intranscendents quan tot està tan estretament vinculat i cada gest està tan carregat de sentit. Dels secrets que els pares oculten als fills, dels fills que hereten la culpa dels pares. L’adolescent que es pot sentir traït pel pare, que es pot sentir abandonat, i llavors serà conscient que ha de començar la vida de cap i de nou, que l’ha de reconstruir des de la base. Que haurà de ser una persona diferent de la que havia imaginat que seria. “El cor d’un infant dolgut es pot encongir tant que tota la vida li queda endurit i desossat com el pinyol d’un préssec”, escrivia McCullers. I el final de la novel·la de Petterson ens parla de l’herència del pare: de la material, però sobretot de l’emocional.

—¿I quan has après a volar, tu?
—¡Quan no miraves!

També et pot interessar: