Erasme de Rotterdam
Eduqueu els infants ben aviat en les lletres
Traducció de Laura Cabré
Adesiara, Martorell, 2015
Conta Iñaki Uriarte en un dels seus diaris que una vegada informaren Jorge Luis Borges de manera entusiasta que Argentina havia vençut Holanda, a la qual cosa, l’autor de Ficciones respongué titubejant: «Será que once argentinos han vencido a once holandeses. Además… yo no quiero vencer a Erasmo». En 1933, abans de fugir d’Àustria, un Stefan Zweig que havia presenciat l’ascens del nazisme afirmava que els ideals d’Erasme —cultura, saviesa, raó, lluita contra l’obscurantisme i contra el fanatisme religiós i polític— haurien de guiar l’esperit d’Europa. Mesurat i tolerant, Erasme de Rotterdam (1466-1536) fou considerat —com recorda Laura Cabré en la introducció— el «príncep de les humanitats» i el «puntal dels teòlegs del seu temps»: segons Zweig, l’erudit holandès assolí en vida un reconeixement i una popularitat més grans que Albrecht Dürer, Rafael, Leonardo, Paracels o Miquel Àngel. Erasme, com a gran representat de l’Humanisme, aplica l’estudi dels clàssics a la doctrina cristiana i a l’exegesi bíblica; contrària a l’escolasticisme i a la metafísica, la seua lectura de la Sagrada Escriptura —iniciada per Lorenzo Valla— significa el trànsit del pensament medieval al modern a Occident.
En Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, l’autor de l’Elogi de la follia defensa la conveniència d’una educació liberal dels nens des de ben xicotets, idea que desenvolupa pas a pas partint de la consideració que allò característic de la persona és la capacitat d’aprendre i que «l’home (…) no és home en néixer, se’n fa (…). La raó fa l’home»; per tant, res hi ha de més perniciós per als humans que l’estupidesa. Erasme critica els pares que no s’ocupen de la instrucció dels fills o que la posposen descuradament; així —diu— tenen tots els béns relluents, «sols l’esperit del teu fill s’encrosta, bruteja i fa feredat». Similar a altres tractats de pedagogia dels segles XV i XVI, tanmateix el teòleg de Rotterdam innova en elegir el gènere declamatori —concebut per a ser pronunciat davant d’un auditori— i, com explica Laura Cabré, en plantejar una sèrie de principis com la convicció que l’individu és fruit de l’educació que ha rebut o el rebuig categòric als càstigs físics: els mètodes —i els preceptors— han d’estimular els xiquets, no espantar-los; el tractat també és singular per l’estil, una combinació de fragments escrupolosament estructurats amb altres de més lliures en què, per exemple, l’escriptor evoca l’experiència personal: «L’escola d’Erasme va ser dura i avorrida», recorda Zweig.
Redactat fa més de cinc-cents anys, alguns aspectes del De pueris instituendis sorprenen per posseir una modernitat insospitada: la prioritat de l’adquisició del llenguatge, bàsic per a desenvolupar el judici crític i per a accedir a totes les branques del coneixement; la insistència en els beneficis del joc com a eina didàctica en l’ensenyament de les criatures; la rellevància de la singularitat de caràcter de cada nen o la necessitat de motivar per a l’estudi, apartat on fins i tot Erasme explica que es podrien fer lletres de galeta —«la canalla sempre és llaminera»— o d’ivori «perquè el petit hi jugués». Com si albirara algunes pràctiques actuals, l’autor adverteix de sistemes excessivament recargolats i critica que «Sempre hi ha pedants, a més, que per fer ostentació del seu saber tenen el costum d’afegir-hi meticulosament una dificultat o una altra. Aquest mal costum torna enrevessades i enutjoses les beceroles de quasi totes les disciplines». Lluny d’aquesta actitud, és un plaer llegir Erasme de Rotterdam en una impecable edició bilingüe. I potser també una necessitat.
