Edward Thomas
Poesia completa
Introducció de Pere Ballart
Traducció de Marcel Riera
Adesiara, Martorell, 2018

Amb un estil taxatiu i clarivident —fàcilment inflamable—, W. H. Auden apunta en un dels seus assaigs que els versos de C. P. Cavafis contenen una perspectiva única del món, basada en la singularitat del to i en una sinceritat excepcional. I és que la poesia —subratlla— no naix dels poders de la màgia, sinó que la seua transcendència obeeix a la capacitat d’aproximar-se a la veritat. Una afirmació que també serveix per a abordar l’obra —magnètica i poderosa en el seu murmuri— d’Edward Thomas. Un escriptor que havia sobreviscut, precàriament, entre cròniques de viatges, biografies i crítiques literàries, i que ben avançada la trentena decidí donar el salt i convertir-se en poeta, fins que l’any 1917 morí en la batalla d’Arras a França durant la Primera Guerra Mundial. En poc més de vint mesos i en 142 poemes que configuren la totalitat de la seua producció, Thomas oferí una visió d’un món a punt d’extingir-se, el camp d’Anglaterra poblat encara per llauradors, carboners, guardaboscos, rodamons i carreters, uns versos on conflueixen boscos i rierols esquius, matolls esponerosos i camins de contrades que en poc temps desapareixerien. Però aquesta poesia de vegades pictòrica —de traç minuciós—, amb una atenció constant al ritme de les estacions de l’any i al pas implacable del temps, no és en absolut ni decorativa ni procliu al pintoresquisme. Thomas recrea la natura amb un amor incondicional però sense abandonar mai un rerefons moral, la constatació que l’ésser humà ben sovint no troba respostes satisfactòries als seus interrogants insidiosos, que l’existència està presidida —irremeiablement— per un estat de confusió, perplexitat i abatiment sense prescindir per això d’una recerca delerosa i confortant de la bellesa.

Una mirada de naturalista enfebrat i alhora de profunda melancolia presideix la poesia d’Edward Thomas, ja que “Líquens, heura i molsa/ mantenen la fulla perenne dels arbres/ que drets agonitzen, mig escorxats”. Per les senderes que travessà en innombrables passejos destaquen pallers color de mel, ortigues altes que amaguen un rascle rovellat, un vell molí ja sense roda, una granja buida que ja no pot reflectir la llum del sol perquè els xiquets han trencat amb pedres els vidres, a més de flors de color porpra pàl·lid o bé fantasmals. En moltes ocasions, el perfil del paisatge o d’edificis enrunats serveix —sempre amb un llenguatge senzill, directe, que defuig les metàfores llampants— per a acostar-nos a la veu ombrívola del poeta, en què el record és enganyós i evanescent, mentre que l’esperança de projectar una imatge feliç cap al futur, tan sols un pur miratge. Estampes que “em van dir la veritat que no havia somiat,/ i que he oblidat des que la seva bellesa va quedar enrere”. Com en la magnífica comparació de Turons enllà, en què el passat no es pot remuntar com un riu que reposa —inaccessible— en un llac, “un racó com el clot d’una clavícula, allà,/ sota la testa d’una muntanya”. El desglaç i l’escalfor del sol poden ser premonitoris d’una il·lusió passatgera, però fugaç, com en el poema Salut en què “la primavera ho promet tot i sempre acaba en no res”.

Aquest caràcter antisentimental, gens autocompassiu i al mateix temps d’una nuesa d’expressió corprenedora, és una de les grans aportacions de la poesia de Thomas. La renúncia explícita a somnis irrealitzables —una felicitat impossible d’encalçar— està embolcallada sempre per les pautes i els cicles inquisitius de la natura, més transparents en les seues manifestacions que les que proporcionen les fràgils certeses humanes. L’udol de l’òliba, el crit de les grives o el vol del falciot provoquen un instant irrepetible d’efusió i d’embadaliment, com l’amor, en què “la dansa del cor s’exalta/ no pas quan ens troba, sinó quan se’n va”. És la constatació del poema Acostumava a brillar el sol, “talment el record de la sorra/ quan la marea tard o d’hora l’engruna”, o dels versos d’El camí que poden representar el tarannà pessimista —o agosaradament realista— de Thomas, “que sembla com si portés a un indret llegendari/ o imaginari on els homes desitjaven anar i quedar-se;/ fins que, de sobte, s’acaba on s’acaba el bosc”.

Les expressions col·loquials, les converses àgils i les narracions espontànies es fan presents en alguns dels millors poemes d’Edward Thomas, com Home i gossa, en què el protagonista confessa que té els tres fills a la guerra, o en Vent i boira quan una dona rememora la duresa de la vida al camp —entre l’argila i el sílex—, però malgrat les adversitats li agradaria viure de nou en aquella casa ara ja sense vida, o més aviat, ser jove una altra vegada. Si de cas, en Mentre el llautó de les brides dels cavalls junyits és on Thomas condensa l’ús dels seus recursos: un diàleg amb un llaurador que traça els solcs del seu camp —un moviment giratori que recrea el ritme dels versos—, mentre el poeta l’escolta assegut des d’un om tombat a terra, un tronc que no hauria de ser allà, molest per al treball, però que si l’hagueren apartat, “jo no m’hi hauria assegut. Tot/ hauria estat diferent. Perquè es tractaria/ d’un altre món”.

Assenyala Pere Ballart —un dels millors crítics i estudiosos de poesia actuals, com ja demostrà en El contorn del poema— en la introducció a la Poesia completa d’Edward Thomas que la barreja de serenitat i tristor amb què dibuixa la natura és, en el fons, el centre des d’on gravita un exercici d’introspecció sobre la inseguretat, la sensació de petitesa i la fugacitat de l’instant. De fet, cal endinsar-se en L’altre—on el protagonista persegueix un personatge que és el seu doble— per a percebre la subtilesa i el coratge amb què Thomas expressa les seues derrotes i una actitud de resignació no mancada de noblesa. Però aquest desencís reiterat també deixa entreveure escletxes de gratitud, com el tresor que posseeix el llenguatge amb els noms de flors, arbusts i ocells que el poeta trasllada als seus versos, amb “aquesta meva mà/ dreta que repta per la pàgina neta i blanca, com un cranc”. Hereu de Hardy i de Robert Frost —amic i mentor, però sense compartir la cruesa del poeta nord-americà—, la veu de Thomas es prolonga en Auden, Larkin o Seamus Heaney, la idea que la claudicació no està, en absolut, allunyada de la grandesa artística i d’una mena de saviesa enigmàtica: “Voltaré ben lluny per sempre més,/ en algun lloc, ben lluny per sempre més”.

També et pot interessar: