Bertolt Brecht, dels boscos negres a les ciutats d’asfalt

Tant Elias Canetti —que coincidí amb un Brecht de trenta anys en el Berlín de 1928— com Marcel Reich-Ranicki, que rememora una visita del dramaturg en 1952 a Varsòvia, conten que l’autor alemany semblava disfressat —de proletari, precisa Canetti—, com si sempre estiguera fent teatre, i que tenia un elevat sentit de l’utilitarisme: tots els que, a més de Ranicki, s’entrevistaren amb ell aquell dia —actors, directors, editors, traductors i periodistes— coincidiren que era un tenaç home de negocis obstinat, sobretot, a vendre la seua mercaderia. Canetti pensava en Brecht com en un vell prestador —«sabia valorar molt bé els diners, només era important qui els rebia i no d’on venien»— i recorda com, en aquell moment, el culte a tot allò americà s’havia arrelat, sobretot entre els artistes d’esquerra: «Per res no revelava Brecht tanta tendresa com pel seu cotxe». Més de vint anys després, Ranicki tampoc se sentí fascinat per aquell escriptor que no mostrà el més mínim interès per Polònia ni per res que no fóra la seua obra, no percebé l’atractiu carismàtic que altres li atribuïen —sobretot dones—, però confessa que l’impressionà profundament l’energia resolta i la voluntat inconfusible, quasi inquietant de Brecht, allò que el crític anomena «el secret del geni».

Fou precisament amb el Devocionari domèstic quan Canetti, malgrat l’esquírria manifesta que sentia envers Brecht, es rendeix davant la genialitat. Publicat en 1927, el Devocionari fou el primer poemari d’un jove Brecht que encara no havia llegit Marx ni havia presenciat la puixança del nazisme. El títol i l’estructura en cinc lliçons remeten a la literatura religiosa; la insistència en la rebel·lió contra l’ordre burgés i contra les convencions —«cosa que no era realment original», matisa Ranicki— és probablement l’origen d’un conjunt considerable de textos acres i estranys sobre vicis, assassins i éssers marginals, entre els quals s’alça «El coral de l’home Baal», fosc, nihilista, no tan desagradable com altres té, fins i tot, tocs d’humor: «No sigueu tan ganduls i sense nervi, / perquè Déu sap que no és fàcil el plaer! / Cal experiència i també uns membres forts: / i fa nosa sovint un ventre gros».

Corals, cançons populars i amoroses, balades…, així com el Brecht dramaturg que començava volia trencar amb els seus predecessors, el poeta s’atenia a les regles dels clàssics, això sí, amb continguts nous que xocaven amb estridència amb les formes tradicionals: la tècnica de l’estranyament o del distanciament, com l’anomenava el mateix autor i que comenta Walter Benjamin en 1966. Per cert, un Benjamin que apreciava especialment els poemes obscens de Brecht, paraules grolleres i vulgars que formaven part de la revolta contra el món dels pares. Segons Ranicki, aquest vocabulari amaga alguna cosa més que l’afany permanent de provocació, mostra una de les debilitats de Brecht, el seu «consum de dones quasi maníac», a més de l’interès per l’amor com a causa de la bogeria i pel misteri de la sexualitat —bordells i prostitutes apareixen sovint en aquests versos. Tanmateix, alguns textos eròtics són melancòlics i sentimentals, com l’evocador «Record de Marie A.», que parla de la caducitat de la passió i de l’estima i, alhora, de la permanència en la memòria: «I del petó no me’n recordaria / si no hagués vist el núvol allà dalt. / Encara el veig i no puc oblidar-lo. / Era molt blanc i se’ns va anar acostant. / Potser de nou floreixen les pruneres / i aquella dona té set fills potser, / però aquell núvol pocs minuts floria / i, en alçar els ulls, ja fugia amb el vent».

A banda d’uns quants poemes d’una sonoritat impressionant — el juganer i sexual «De les noies seduïdes» i «De la noia ofegada», desolador, però preciós—, té gràcia la «Llista de desitjos d’Orge»: «…Dels orgasmes, els no simultanis. / Dels odis, els recíprocs. // De les estades, les transitòries. / Dels comiats, els desapassionats…»; i encara impacta la «Llegenda del soldat mort», esperpèntica escena en què el cos «del tot putrefacte» d’un militar és declarat «apte per a tot servei» i desfila pels pobles amb dues monges, una dona i un capellà al ritme tatxín-tatxan de la banda. A pesar de la duresa, «Contra la seducció» —el «Capítol final»— i l’apèndix «Del pobre B. B.», que recorda la provisionalitat i la fredor de l’existència, són una exhortació a la vida, malgré tout: «Als terratrèmols que vindran, espero / no deixar apagar el meu Virginia per amargor. / Jo, Bertolt Brecht, llançat a les ciutats d’asfalt / des dels boscos negres, dins el cos de la mare, temps enrere».

Al costat de misèries, podridures i trencament de tot tipus de tabús, resplendeixen un grup de textos que parlen de la fusió entre home i naturalesa com «De nedar en llacs i rius» i «D’enfilar-se als arbres»: «Per a l’arbre heu de ser talment la seua copa. / De fa cent anys al vespre: ella el gronxa». Destaquen també «La nau», «El senyor dels peixos» —sobre un individu extremament atent, discret i humil— i la «Balada dels aventurers»: «Vagarejant per inferns i empaitat per paradisos, / callat i sorneguer, amb el rostre que s’esborra, / somia de vegades en un petit prat verd / amb el cel blau al damunt i res més».

El Devocionari domèstic entusiasmà Canetti de tal manera que afirmà que «la pols i la cendra van absorbir el que jo mateix havia escrit. Seria dir massa que m’hagués avergonyit dels meus poemes, simplement ja no existien, no en va restar res, ni tan sols la vergonya». Tot i que les profecies no formen part de l’ofici de crític, Reich-Ranicki es permet, com a excepció, la sospita que de Bertolt Brecht —algú que afortunadament no feia cas de les pròpies amonestacions: elogià la Unió Soviètica i atacà l’Amèrica capitalista, però en els anys d’exili preferí sempre els Estats Units; previngué contra les converses sobre arbres, però en la seua obra se’n parla sovint— quedarà, sobretot, la lírica.