Un moralista a la conquesta de l’espai

coberta

Ray Bradbury
Les cròniques marcianes
Traducció de Quim Monzó
Labutxaca, Barcelona, 2014

Borges es preguntava en el pròleg d’una edició de Les cròniques marcianes com s’ho havia fet Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1920-Los Ángeles, Califòrnia, 2012) perquè el relat de la conquesta de Mart li infonguera tant de terror i solitud, com era possible que aquestes històries pogueren tocar-lo d’una manera tan íntima: «En este libro de apariencia fantasmagórica, Bradbury ha puesto sus largos domingos vacíos, su tedio americano, su soledad, como los puso Sinclair Lewis en Main Street», responia l’escriptor argentí, alhora que celebrava que l’autor de Fahrenheit 451 s’haguera allunyat de l’estil exclamatiu i de vegades tremebund de Poe, tot i ser hereu de la seua vasta imaginació; «La fantasia t’ajuda a convertir-te en un ésser humà (…), altrament hauríem de matar tots els malvats que odiem», afirmava un Bradbury de més huitanta anys.

En un planeta de sorres blaves i sumptuoses ciutats amb cúpules de colors i columnes de cristall, habiten els marcians, individus de pell marronosa i ulls grocs que «sabien com encaixar l’art amb la vida»; aparentment serens i amb gran capacitat telepàtica no són, però, innocents ni bondadosos, com mostren els primers capítols de Les cròniques marcianes, sinó capaços de transformar-se i recrear amb esbalaïdora fidelitat records i vivències dels homes: la trampa perfecta per enxampar el capità John Black i la tripulació sencera de «La tercera expedició», un dels episodis més punyets de la novel·la, juntament amb «Els terrícoles» —sobre els límits entre la bogeria i la raó, la realitat i les al·lucinacions.

Des del començament, Bradbury impregna aquestes Cròniques d’un to elegíac, i, malgrat la crueltat, fa que ens apiadem d’una civilització complexa i sofisticada que arriba a la fi: extraterrestres i humans, en el fons, no tan diferents. En «El marcià» —dolorosament creïble—, una criatura proteica adopta l’aparença d’éssers desapareguts estimats per les persones amb què es creua, les quals es barallen per retenir-lo, tot i endevinar-ne la falsedat: «Si no pots tenir la veritat, ja va bé un somni. Potser no sóc el seu mort ressuscitat, però sóc una cosa quasi igual de bona». De tant en tant, per contrarestar la sentimentalitat i la transcendència dels arguments, l’autor inclou fragments amb un cert humor, com «Les poblacions silencioses», en què l’últim home sobre Mart busca una dona per viles deshabitades i, quan per fi la troba, no pot suportar-la; o el macabre «Usher II», homenatge a Edgar Allan Poe i antecedent de Fahrenheit 451. En «Els llargs anys», els tripulants de l’última nau que viatja a Mart són incapaços de desconnectar quatre criatures cibernètiques d’aspecte humà —avantpassats dels replicants de Philip K. Dick que popularitzà Blade Runner—: «Mai no hi haurà res tan perfecte com ells. Han estat construïts per durar deu, cinquanta, dos-cent anys…». Més que no algú fascinat per la tecnologia, Bradbury fou un moralista que, de fet, reivindicava el seu parentiu amb Jules Verne.

coberta

Ray Bradbury
Les pomes daurades del sol
Traducció de Lluís-Anton Baulenas
RBA La Magrana, Barcelona, 2014

Ciència ficció —la conquesta de l’espai, viatges en el temps, mons altament tecnificats— però també altres gèneres componen el recull Les pomes daurades del sol —recentment traduït al català—: alguns dels millors contes tenen sabor de western, com «Central d’energia elèctrica», corprenedora metamorfosi d’una dona que travessa el desert a cavall amb el seu marit perquè l’han avisat que la mare s’està morint; durant el trajecte, una nit de pluja, marit i muller s’arreceren en una central elèctrica i, a poc a poc, amb el brunzit del corrent «com si uns quants colibrís passegessin en suspens pel seu cos i pel cap», la protagonista —«la senyora que mai no havia de necessitar la religió»—, s’allunya de la por i troba una certa pau espiritual. Després de llegir aquestes pàgines, s’entén que Bradbury rebera cartes de gent que li agraïa les formes que tenia d’aproximar-se a la mort.

Molts d’aquests textos creixen i es ramifiquen a partir d’una escena única: el comiat definitiu de Ramírez, palplantat a la porta de la casa d’hostes de la senyora O’Brian; un partit de beisbol entre blancs i negres; tres germanes que broden en la terrassa fins que el món conegut esclata. Bradbury teixia les trames amb perfecció d’aràcnid i posseïa un sentit agut per a la musicalitat i per a les imatges amb referents naturals: «la foscor com una pantera negra respirant allà fora», un batedor «dret com una sequoia a la primera base», una mena d’orgull «fort com una cotilla de barbes de balena», una càmera «de color blau metàl·lic, com un escarabat gros i gruixut».

Al costat de relats menys afortunats —els més toscament moralitzadors—, destaquen altres com «La bruixa d’abril», d’absoluta fantasia i, sobretot, «La sirena de la boira», un dels més impactants: la figura esborronadora d’una criatura prehistòrica, probablement l’última de l’espècie, sorgeix de les profunditats oceàniques perquè escolta el so que emet la torre d’un far; el vell dinosaure hi ha reconegut la veu d’un possible congènere… Plany, perplexitat i, sobretot, una poderosa metàfora de la solitud: l’ésser monstruós d’una altra era en un planeta «llastimós i esquifit» que ja no és el seu, «ha après que, en aquest món, no pots estimar-te gaire cap cosa. Se n’ha anat cap a les profunditats més profundes a esperar un altre milió d’anys».

Autodidacta, Bradbury va créixer amb les aventures de Tarzan i de Flash Gordon i confessava immensa admiració per Shakespeare, Melville i Shaw —no tant per Hemingway, de qui deia que, amb dificultats, aconseguí tenir una única idea en tota la vida. Quan l’acusaven d’excessivament sentimental, es defensava dient que ell ensenyava la gent a plorar. És cert, en l’obra de Bradbury trobem el malson i, de vegades, la crueltat, però sobretot la tristesa.

També et pot interessar: