Joseph Roth, fugides i retorns

Cartas (1911-1939)
Trad. Eduardo Gil Bera
Acantilado, 2009

En la dècada dels anys vint, Joseph Roth anotava en una carta a Benno Reifenberg —responsable del suplement de cultura del Frankfurter Zeitung— que s’enyorava de París, que se sentia com un francés procedent de l’Europa oriental, i s’autodefinia com un humanista, una mena de racionalista amb religió, un catòlic amb cervell jueu. Poc temps després, en la llarga i intensa correspondència que mantingué amb el seu amic Stefan Zweig, Joseph Roth confessava que mai havia tingut una casa, tan sols s’havia hostatjat una setmana en el mateix domicili quan l’havien convidat uns amics, i que la seua única possessió eren tres envellides maletes. “Sempre em resulta difícil separar-me d’un entorn pel qual no sent gens d’estima”, remarcava a l’autor de Novel·la d’escacs, i de seguida matisava que quan ja s’havia habituat al ritme i a les pautes d’un hotel, al color de les parets d’una habitació, sentia la necessitat d’anar-se’n. Per a un autor amb una tendència irrefrenable a caure en el parany de la melancolia —addicte als records de la seua Galítsia natal, fidel a la desapareguda monarquia dels Habsburg, militant d’un ideal d’Europa que quedà esborrat per la barbàrie—, per a un presoner de la nostàlgia sobta trobar aquesta severa confidència: en les ciutats on soc estranger em sent com a casa.

Ara bé, moltes afirmacions de Joseph Roth s’han de posar sota sospita, perquè des de ben prompte tendí a l’automitificació i a emmascarar la seua biografia. Nascut a la població de Brodi, al bell mig del continent entre un sorollós batibull de llengües —polonés, ídix, ucraïnés, alemany, txec, romanés, rus—, a l’autor li agradava alterar molts episodis del seu passat, o bé amagar-ne els més incòmodes. Sempre arrossegà l’estigma de la desaparició de son pare només nàixer i la confirmació que morí en plena alienació mental. Uns desequilibris que també patí la dona de Joseph Roth, Friedl, internada en diversos centres psiquiàtrics. En acabar la Primera Guerra Mundial, l’escriptor viurà en una itinerància permanent, obsedit per la precarietat econòmica, amb passaports i ciutadanies provisionals, amb la certesa que també formava part del grup d’apàtrides, emigrants i refugiats que vagarejaven a través d’Europa.

Crónicas berlinesas
Trad. Juan de Sola Llovet
Minúscula, 2006

Si bé la seua pretensió des de ben prompte serà convertir-se en novel·lista, alguns dels seus millors papers tenen l’origen en el periodisme, en l’obligació d’assegurar-se uns ingressos i una estabilitat que mai arribarien. En Crónicas berlinesas hi ha un jove Roth de traços ràpids i impressionistes, amb personatges anònims carregats de fardells i sense documents, amuntegats i empobrits, esperant algun treball o, simplement, poder abandonar Alemanya. En aquestes pàgines apareixen carrers bigarrats, amb olor a ceba, peix, fruita, aiguamel, roba bruta i clavegueres. Alguns dels personatges de les seues novel·les sorgeixen d’aquests escrits, amb xulos desafiants, tuguris i sales de joc clandestines, policies corruptes, caps de bandes, pinxos que somriuen amb dents d’or, prostitutes i corredors d’apostes. Amb una mirada sagaç i esponjosa, l’autor introdueix fragments de diàlegs d’indigents, de passatgers de tramvies, gent extraviada en la vida i aventurers que acaben en una residència d’ancians. És el magma nascut de la postguerra i d’una inflació vertiginosa que capgirarà tota l’escala de valors. La visita reverencial a la casa del ministre assassinat Walter Rathenau, l’estridència política —en manifestacions i al parlament— i l’assetjament a la República de Weimar ja anuncien un futur sinistre, un assaig de l’apocalipsi immediat.

La prosa periodística de Joseph Roth en aquells anys és un sensor de la fragilitat d’Europa. Atret pel socialisme en un primer moment, viatja a Rússia per a conéixer de primera mà els efectes de la revolució, i en unes setmanes es convertirà en un antitotalitari blindat. Amb un hàbil maneig de l’anècdota, del relleu i de la imatge inesperada, Joseph Roth dibuixa el drama dels emigrats per la guerra civil, o bé denuncia l’estereotip sentimental de l’home rus, la postal amb el samovar i el decorat asiàtic. Ara bé, la perplexitat irònica i la indignació les reserva l’autor per als nous burgesos i dirigents sorgits de la revolució, per als intel·lectuals que —ja sense nervi ni audàcia— no poden alçar la veu contra un ideari que han col·laborat a convertir en catecisme. Les consignes i l’èxtasi ideològic han ocupat tots els espais, amb un martelleig de xifres i d’estadístiques que reinventen la realitat. L’educació, l’anul·lació per decret del flirteig i la seducció femenines, la lluita grollera i cega contra la religió, són aspectes que inflamen el Roth periodista. Tot i que manté molts interrogants oberts —sobre l’economia o el dret de les nacionalitats—, la desconfiança és indissimulada, atenuada tan sols en els viatges a Astrakhan i Bakú, l’atracció per un món on conflueixen l’exotisme de les mil i una nits i la indústria petroliera, el primitivisme i instantànies futuristes.

Judíos errantes
Trad. Pablo Sorozabal
Acantilado, 2008

Ara bé, l’article més entusiasta de Joseph Roth en el Viatge a Rússia és el que dedica a la situació dels jueus, amb un optimisme que més endavant desmentiria la realitat soviètica. De fet, cada volta que es declarava com un abrandat defensor de l’imperi austrohongarés, o que feia una apologia del catolicisme i de la integració dels jueus en la cultura alemanya, major era l’atracció en els seus escrits per la identitat jueva. És el que reflecteix un dels seus llibres més revelador, on l’autor posa sobre la taula la seua adscripció i el conflicte que patí al llarg de la seua vida, un assimilat que constantment reivindicava els seus orígens: una pugna que és el centre des d’on gravita la seua literatura. En Judíos errantes, des d’una visió apassionada, Joseph Roth retrata el món dels jueus orientals i d’un territori maltractat per la història, un espai en què patiren injustícies i crueltat il·limitades. Però alhora tracta de trobar els trets culturals i espirituals d’aquesta comunitat que considera, des de l’emoció, irrepetible. Amb una indissimulada vibració sentimental s’inclou entre aquests expatriats forçosos, fugitius sense treva que han sobreviscut a les adversitats i han sabut transformar l’hostilitat en oportunitats. Malgrat les funestes perspectives que ja intuïa l’autor, aquest llibre és una aposta per a combatre la dissort i els prejuís de l’antisemistisme, l’amenaça de la persecució i la catàstrofe.

L’Anticrist
Trad. Pilar Estelrich
Adesiara, 2020

En arribar Hitler al poder els presagis més tenebrosos es confirmen, i Joseph Roth publica un dels volums més singular del conjunt de la seua obra. L’anticrist és una espècie d’al·legoria furiosa i de profecia angoixant trenada a partir de les seues vivències en una Europa en descomposició. L’autor constata que la hipocresia i els interessos foscos regnen en el llenguatge del periodisme i de la diplomàcia, que com la Societat de Nacions i la majoria de dirigents mundials han sucumbit a la propaganda i als enganys del nazisme. La tècnica i l’arrogància de la raó han anat acompanyades d’una pèrdua d’espiritualitat, amb unes conseqüències nefastes. Joseph Roth rescata les seues experiències i els articles més polítics —inclòs el recorregut per l’URSS— per a realitzar un diagnòstic desesperançat. Però fins i tot en aquests escrits de denúncia i de combat, la prosa de Roth és permeable al matís literari. La història de les campanes que, junt a altres objectes de metall, les fongueren per tal de crear canons i projectils; en finalitzar la guerra, les armes inservibles es convertiren de nou en campanes, en un cercle grotesc que revela l’absurditat a què se sotmet l’home modern. En aquest sentit, Joseph Roth defensa que sempre existeix un món desconegut, indesxifrable, propici a la creença per a donar resposta als enigmes humans, ja que no tot es pot abordar des d’un punt de vista estrictament racional. L’anticrist, segons el seu veredicte irrevocable, ha aconseguit moure les peces al seu gust i augmentar el seu poder il·limitat a través del fanatisme i del temor.

En l’exili de París a partir del 1933 Joseph Roth escriu a la taula del bar de l’hotel —sempre amb una ploma a la mà—, mentre desfila diàriament un grup extravagant de monàrquics i catòlics expulsats pels guardians del Reich. El que en aquell moment era una crida anacrònica i inconsistent a favor d’un retorn a l’imperi dels Habsburg, constitueix el principal fonament ideològic de l’autor, i també l’estímul des d’on creix la seua literatura. En les narracions de Joseph Roth batega la convicció que amb el tret de Sarajevo i la mort de l’hereu al tron no tan sols desapareixia un univers —fràgil, travessat de conflictes, però fraternal i just als seus ulls—, sinó que s’havia deixat el camp lliure als desequilibris i perversions que trasbalsarien Europa. La família dels Trotta seran els últims representants d’una ancestral concepció de la fidelitat i de la noblesa, una acceptació de les regles del vell món en què era una sort i un orgull servir a l’emperador. En les novel·les de Joseph Roth conflueixen la veneració exaltada a la figura de Francesc Josep i la seguretat que aquella immensa nau estava ben a prop d’enfonsar-se.

El pes fals
Trad. Jaume Creus
L’Avenç, 2016

Joseph Roth sentí la temptació en uns inicis d’abordar trames polítiques, atret per un cert experimentalisme narratiu, per la sequedat de les descripcions i una concepció ombrívola i dostoievskiana de l’època d’entreguerres. Com en La tela de araña, on no existeixen ideals ni bons propòsits entre els personatges. Totes les accions i les relacions humanes són desencadenades per l’odi i l’interés personal. La violència es converteix en l’únic llenguatge possible, amb obrers revoltats i faccions militaristes, organitzacions que pretenen desestabilitzar el govern amb atemptats indiscriminats. La prosa de Roth és tensa, sincopada, i de vegades deriva en una novel·la amb vacil·lacions i passatges precipitats, sense temps d’haver estat reescrita. Un fil narratiu que també es destensa en Hotel Savoy —amb una confrontació maniquea entre rics i pobres—, fins que l’argument es difumina i tot es converteix en una col·lecció d’estampes sobre repatriats, fam i grisor, traficants de moneda estrangera i un catàleg d’oportunistes.

Però també és cert que en aquestes novel·les més esvaïdes sorgeix el bon observador que és Joseph Roth, amb unes descripcions que esdevenen el segell de la seua narrativa. Una Viena espectral, un interior d’un café atapeït de rostres i de veus, estacions de tren submergides en la boira, el fang dels camins que a la nit sembla una làmina de plata, el vol de les aloses i el so estrident de les granotes que acompanyen els passos dels protagonistes: l’autor es recrea amb la plasticitat i el cromatisme de la natura i de paisatges urbans. En el dibuix d’un cavall enganxat a un trineu o en les tonalitats del cel al capvespre hi ha una prosa viva, centellejant, que embolcalla la història d’amor d’Abril, que com la majoria de relacions romàntiques de les seues narracions contenen l’empremta de la insatisfacció i el desencís de Turguenev. Ara bé, els retrats són el terreny on s’enlaira l’estil de Joseph Roth, sobretot amb els seus personatges prototípics: gendarmes de frontera i desertors, taverners que coneixen tota mena d’estafes i tripijocs, rodamons, bandolers, comerciants i guardaboscos. Criatures rescatades de la Galítsia més íntima de l’autor, territori limítrof on s’abolien les lleis i tan sols sobrevivien els més astuts.

Històries d’exili
Trad. Montserrat Franquesa
i
Pilar Estelrich
Pagès Editors, 2020

Com l’inspector d’El pes fals, un home que se sent atrapat entre la necessitat de ser més comprensiu amb els infractors o bé l’imperatiu d’aplicar una normativa estricta sobre peses i mesures que tothom manipula en la venda de mercaderies. Els perdedors i els que no saben adaptar-se a les noves exigències protagonitzen gran part de la narrativa de Joseph Roth: El cap d’estació FallmerayerTarabas, La rebel·lióEl bust de l’emperador, personatges que veuen com s’ensorren les seues il·lusions i sucumbeixen a l’hostilitat de l’entorn, a la incomprensió, a la decepció després de participar en la guerra i al curs inclement de la història. Des d’aquesta perspectiva, una de les novel·les més arriscades —amb sorprenents intromissions del mateix autor— i millor aconseguides és La fugida sense fi, d’evident segell balzaquià en l’escriptura, amb contrasts ben marcats, sarcasmes i paradoxes que serveixen per a perfilar els individus i enregistrar la visió nihilista de Franz Tunda. Un antic soldat profundament decebut després d’haver conegut les misèries de la guerra, les falsedats de la revolució, la doble moral dels burgesos que regeixen el seu antic país després de la derrota i l’ensorrament de la monarquia.

Encara que la literatura de Joseph Roth guanya quan s’aproxima —amb uns patrons més tradicionals— a les seues arrels jueves, sobretot en el desafiament irat que Mendel Singer planteja a Déu després de les contínues adversitats que pateix la seua família. Job reuneix alguns dels moments més intensos i poètics de la narrativa de l’autor, quan la renúncia a la pregària i la negació dels preceptes religiosos no satisfan l’estat de commoció en què es troba el protagonista. Mendel Singer, quan abandona els seus fills i emprén el viatge a Amèrica, es queda immòbil a la coberta del vaixell, “d’espatlles al port, al país, al continent, a la pàtria, al passat”. Alguns dels jueus bondadosos que no saben encaixar en el món modern representen per a Joseph Roth la imatge tolstoiana de l’home autèntic, savis en la seua senzillesa i incapaços d’exercir la maldat, resignats davant de les eleccions de Déu, que es mostra protector i reparteix recompenses o bé decideix castigar i maltractar els creients més fidels amb unes motivacions inefables per a la comprensió humana.

La cripta dels caputxins
Trad. Jaume Creus
L’Avenç, 2015

Els grans personatges de Joseph Roth estan flanquejats per l’opressió de la culpa i l’assumpció del fracàs. Un dels avantpassats dels Trotta salvà la vida a l’emperador en la batalla de Solferino, i amb aquesta acció condicionà el destí dels seus descendents. El protagonista de La cripta dels caputxins viu en un ambient on predomina el cinisme i la frivolitat escèptica, el menyspreu per un ordre que, en desaparéixer, comportaria l’abolició d’uns privilegis que no apreciaven per altivesa i esnobisme: “tots els símptomes de la ruïna que llavors encara no podíem preveure”. Esclata la guerra i tots els antics referents desapareixen, ja que amb la rendició es desferma una competició d’immoralitats, d’arribistes que no dubten a estafar i trair la gent més propera. L’amor, els llaços familiars, les relacions d’amistat, tot queda esmicolat, fins que el protagonista perd la confiança en l’entramat que fins a aquell moment havia donat sentit a la seua vida, i es defineix amb una etiqueta que marcarà quasi tot un segle: extraterritorial.

Aquesta nebulosa fatídica i de derrota impregna la gran novel·la de Joseph Roth, La marxa de Radetzky, l’evidència que no tan sols es tancava una etapa, sinó que la història és indiferent i gens compassiva amb aquells que resten ancorats a un ideal —fictici— del passat. Dos quadres dominen la línia d’aquesta poderosa narració: el retrat de l’avi, l’heroi de Solferino que amb un gest instintiu evità que una bala impactara en el cos de l’emperador, i per un altre costat la pintura de Francesc Josep que, omnipresent, domina tots els llocs —fins al racó més inhòspit— de l’imperi. Les tres generacions de la família Trotta representen el progressiu declivi del domini dels Habsburg, l’erosió indeturable d’un règim basat en unes normes i en uns codis que ja feia temps que ben pocs seguien amb entusiasme. El pare del protagonista, cap de districte, pensa que el seu fill també encarnarà els valors jeràrquics i el vassallatge a l’emperador que cada membre del clan ha acceptat com un manament diví. Però l’exèrcit que coneix el jove tinent Carl Joseph Trotta ja no és una institució on predominen la lleialtat i el fervor patriòtic. La supèrbia, el joc i l’alcohol, la frustració i el ressentiment són ara els principals atributs d’uns oficials que han deixat de creure en el futur d’un regne que, al cap i a la fi, no és més que una antiga i desgastada baluerna.

La marxa de Radetzky
Trad. Joan Valls
Proa, 2008

Després de perdre el vell servent Jacques, el pare decideix visitar el regiment de frontera on serveix el seu fill. Enfront del respecte i l’obediència que professava a Sa Majestat, comprova abatut un comportament entre els militars —orgiàstic i irresponsable— que presagia la inevitable caiguda de l’imperi. Joseph Roth, en un dels seus recursos més habituals, posa en boca d’un dels personatges el discurs —ofensiu per a l’alt funcionari, però irrebatible i visionari— sobre la certesa que ja no hi ha cap esperança. El comte Chojnicki enumera —emfàtic— les raons que anuncien la fi de la monarquia que ells han servit amb perseverança, i el pare torna a Viena exhaust i resignat. A partir d’aquest instant tot es precipita, i el fill queda atrapat pels deutes, un amor enganyós i un alcoholisme voraç. És ací quan emergeix el millor Joseph Roth, en l’entrevista que mantenen l’abnegat cap de districte i el vell emperador per tal de salvar l’honor del tinent: una trobada que condensa, en unes imatges, la literatura de l’autor, la seua aposta vital i, paral·lelament, la dissolució dels seus ideals.

A Berlín, en l’inici dels anys trenta i en dos cafés ben pròxims, Robert Musil escriu L’home sense qualitats i Joseph Roth La marxa de Radetzky, dos austríacs amb concepcions literàries oposades però que coincidien en el fet d’aprofitar per a la seua narrativa el que era un fi de cicle i de règim, i l’apertura de les portes de l’infern més inquietant. Incòmode amb les innovacions estilístiques, distant d’aportacions filosòfiques i d’experimentalismes, Joseph Roth no combregava ni amb Musil ni amb la majoria dels noms cabdals de l’època: Lucáks, Benjamin, Block, Adorno o Karl Kraus. Tan sols cal endinsar-se en el volum miscel·lani Años de hotel per a comprovar els referents més clàssics dels quals procedia Roth. Una prosa atenta a capturar el brogit humà, conserges que atresoren una idea ajustada del món darrere del seu mutisme coriaci, cambrers vells i comprensius, residents que en el vestíbul ofereixen productes de contraban, cocaïna, informacions sobre un imminent colp d’estat. És el Joseph Roth d’escriptura feliç que descriu la pluja des de la finestra d’un tramvia, o les excel·lències dels balnearis del Bàltic, imatges idíl·liques distorsionades, tan sols, quan el vent fa onejar una esvàstica a la platja. Les escenes que regala el dia a dia queden fixades en la seua retina, ja siga per a retratar vagabunds, una prostituta addicta a la morfina o els estudiants alemanys que escridassen emborratxats de cervesa i d’ideologia. Somrient i agosarat amb les comparacions, escriu sobre la independència d’Albània, un país on els seus habitants prefereixen disparar abans que dir el que pensen. L’escriptor i el periodista es fusionen en la recerca àvida d’imatges guspirejants, matisades pel color i el sentit de l’humor: totes les estacions del món fan més olor a carbó que a promeses acomplides.

Años de hotel
Trad. Miguel Sáenz
Acantilado, 2020

Conta Soma Morgenstern en el llibre en què recull els records de la seua amistat amb Joseph Roth que l’autor insistia que, si alguna volta necessitava algun consell li’l demanara al matí, ja que a la nit l’alcohol el convertia en una persona difícil i, ben sovint, inaccessible. Així mateix, Morgenstern assenyala que malgrat les nombroses dificultats que sofrí i el seu caràcter autodestructiu, Roth mai abandonà la passió per l’escriptura. Amb to admiratiu i apesarat subratlla que la fugida —de la família, del país, dels orígens— fou, al cap i a la fi, la seua autèntica pàtria. Morgenstern reconeix que, junt a Roth i Zweig, pertany a una generació que naufragà en un diluvi de la història universal, del qual tan sols uns pocs salvaren la vida, però no per això restaren indemnes. L’obra de Joseph Roth no deixà d’anunciar la devastació i l’horror a què estaven abocats, tot i que ell morí poc abans que començara la guerra i l’expansió d’unes atrocitats sense precedents. Viatger perpetu —per imposició i assumit també com un programa vital—, potser una de les imatges que millor condensa la seua trajectòria siga la de Joseph Roth en una estació comprant uns contes de Maupassant a un llibreter tot just abans de pujar al tren, per a una nit d’insomni en un vagó sense llit.

També et pot interessar: