Vladímir Nabòkov, una tria de tres

Les aparences protagonitzen l’edició d’aquesta obra, cabdal i imprescindible en el còmput global de l’autor nascut a Sant Petersburg l’any 1899: es tracta, de bell antuvi, d’un poema de 999 versos, originals del poeta americà John Sade, finat a mans d’un assassí. Són vora un miler de versos escrits en apariats heroics (o de tema burlesc, com les cançons medievals), dividits en quatre cants, que es complementen amb el llarg comentari de Charles Kinbote, el qual esdevé narrador dels fets que s’esdevindran i que conformaran l’esquelet d’aquest llibre d’una estructura tetralògica tan provocativa com innovadora, i moderna: un prefaci, text de presentació signat a l’octubre del 1959 pel mateix Charles Kinbote, en què parla del poema del seu amic com un, aparent, joc d’encanteris que el fascina:

I vaig experimentar la mateixa esgarrifança que en la meva primera infància quan vaig contemplar una vegada per sobre la tauleta de te del castell del meu oncle un prestidigitador que acabava de fer una fantàstica actuació i s’estava menjant tranquil·lament un gelat de vainilla.

Els quatre cants del poema vénen a continuació. Extens poema que mostra una certa tendència a la megalomania, una revista dels temes mundans i divins, una mirada, en fi, que catalogaríem de vanitosa. Ens en restarà al record poca cosa més que el passerell “occit d’un vidre de finestra”, aquell “gargot de borrissol de freixe” que inicia el primer cant i que es troba a faltar al final del quart, potser. El tercer bloc és el “plec de descàrrec” del comentarista, la veu dominant de qui té l’última paraula. Vers a vers, Kinbote interpreta a la seua manera peculiar, altiva i enganyosa, el sentit dels cants, i transforma progressivament els comentaris en una ficció narrada on apareixen els fets esdevinguts a Zembla, país nord-europeu on Kinbote patirà exili i perills de tota mena. L’índex breu i estrafolari que tanca aquesta “figura geomètrica” revela algun secret i és la cirereta sorprenent que culmina el pastís.

Ens trobem, al capdavall, amb una novel·la “encapsulada dins d’un poema” en paraules de Miquel Llobera a la presentació que en fa de l’edició catalana del 1992. Les aparences ultrapassen aviat els aspectes merament d’edició. Canvis sobtats de registre entre el seguit de versos ben aviat alerten el lector d’una inestabilitat que l’ha d’acompanyar al llarg d’aquestes pàgines. És forçós i necessari que, una vegada acabada la lectura dels quatre cants, el lector prenga consciència de la novel·la que té al davant, o del que siga que aquest joc pervers proposa. La veu del pressumptuós Kinbote interpreta, modifica i fa emmudir la del poeta de l’inici. La relació que tenen tots dos desemboca en un carnaval narratiu tortuós i poc, gens, convencional. Més enllà del regnat fictici de Zembla, a desgrat del desventurat destí del seu rei destronat, en aquest joc com de paraules encreuades, Nabòkov bateja de nou els elements que situa en el mapa que ell mateix dissenya, ensinistra els seus habitants, manipula les relacions humanes i ultrapassa els límits de la pròpia ficció.
Se n’ha dit prou i massa, d’aquest miratge un xic paranoic, de l’artefacte polièdric que resulta ser l’obra que pren el títol d’un vers del Timó d’Atenes de Shakespeare. Agosarada i pre-cuinada al laboratori d’idees , Foc pàl·lid no respon sinó als esquemes mentals d’un experimentat jugador d’escacs, encarat al seu rival, posant contínuament a prova les seues aptituds per solucionar els problemes que es plantegen davant del tauler. Al cap i a la fi, l’autor russonord-americà posa en tela de judici la reputació dels crítics literaris i mostra les voreres de l’abisme on s’aboca el llenguatge.

Nou anys després de la mort de V. Nabòkov es va publicar la traducció del rus a l’anglés d’un relat que va servir d’embrió de Lolita titulat The Enchanter (1986). No tan pretensiosa com Foc pàl·lid, o no tan laberíntica, L’encantador, un text procedent d’un mecanoscrit perdut, no deixa de reunir els trets que defineixen la prosa nabokovniana: un estil de tall clàssic i una visió aguda del detall.
Un home solitari, un Humbert incipient, bastant més hermètic que el pretendent de Lolita, viu obsessionat per una joveneta de dotze anys. Aquesta atracció fatal el porta a ordir un casament amb la mare vídua de la pre-adolescent a fi de fer realitat el seu desig asfixiant. Els quadres que de manera lineal transcorren cap al desenllaç final mostren una certa manca d’intensitat argumental que deixen el lector més aviat indiferent, diríem: les imatges pictòriques que protagonitzen una galeria d’escassos personatges gairebé buits són descrites sense aparent intensitat. Amics, veïns i coneguts que acompanyen la vídua —ben prompte malalta— en la seua desconsolada solitud. Però són els pensaments del protagonista, la veu d’un joier malalt que redacta aquest informe, el mòbil que posa en marxa la maquinària sensual i cobdiciosa que el domina i que el fa dubtar en tot moment en la seua concupiscent escomesa:

No gosava besar aquells mugrons angulars, aquells llargs dits grossos dels peus d’ungles grogoses. Els seus ulls retornaven d’allà on fos a la camussada clivella, que d’alguna manera semblava cobrar vida sota el seu esguard prismàtic. Encara no sabia quina acció emprendre, temorós de perdre’s alguna cosa, de no aprofitar plenament l’oportunitat que li brindava aquell son profund de conte de fades.

Entre el morbo i el crim, els batecs d’aquest fetiller exploten sordament en les últimes línies de la nouvelle. L’acció es deté en les quatre o cinc últimes pàgines, moment en què home i joveneta, embolcallats d’un aire rarificat i una excitació insuportables, es troben cos a cos, presencien, excitat l’un i mig adormida l’altra, l’esclat sexual llargament premeditat. Ací es congela tot. Les seues expectatives es veuen acomplertes. Per fi pot dur a terme els seus plans ordits amb una cruel intel·ligència. Un encantador, títol de traducció complicada, dit siga de passada, pot fer servir la seua vareta màgica per fer que els seus somnis es realitzen tard o d’hora. Ara, transcorreguts els anys, com un embruix, l’encanteri es fa acompanyar, resta imprés, per la màgia dels mots, profundament enverinats, sàviament represos i trets a la llum.

La papallona més bella que Nabòkov va caçar fou, sens dubte, la recreació dels anys de la seua infantesa i joventut. Bell títol, com una arna exòtica, l’autor realitza un exercici imperatiu que vol forçar un treball excepcional de la ment en tota la seua consciència. L’entomòleg, l’infant primer que mirava per la finestra dels trens de luxe reflexiona sense cap ànim aparent de nostàlgia sobre la història personal, des dels quatre anys fins els trenta-set, moment en què es traslladà als Estats Units. La seua memòria desplega el ventall dels records i el joc de les anècdotes: els estiuejos a Biarritz, els viatges a Anglaterra, Alemanya i França, la pobresa russa postrevolucionària, les relacions familiars, l’estima de la mare, la passió pel germà, els criats, les institutrius i preceptors, els primers idil·lis, i també els anys d’exili. Converteix així, una vegada més mitjançant la vareta màgica, un itinerari vital en una narració indiscutiblement original.
Fer que la memòria parle vol dir preservar el passat de l’erosió devastadora del pas del temps, fer perdurable allò efímer, infinit allò perible.
Segurament, perquè reconstruir el passat és construir la identitat.