
Peter Stamm
Quan cau la nit
Traducció de Tiana Puig i Soler
Quaderns Crema, Barcelona, 2026
Amb el temps, la narrativa breu de Peter Stamm ha evolucionat des d’un realisme quotidià molt auster fins a l’exploració d’elements fronterers amb el món oníric, el realisme màgic o la distopia. Així, els primers relats, amb un estil caracteritzat per una prosa minimalista i freda, eren la destil·lació del malestar contemporani: estaven centrats a assenyalar la incomunicació o els absurds de la vida moderna a partir de vides grises i situacions banals, en què aparentment no ocorria res, però on el drama residia en tot allò que es callava. Les narracions més recents, en canvi, tot i mantindre la concisió i l’ambigüitat, s’allunyen del realisme quotidià pur per tal d’introduir-hi elements pertorbadors, de caire gairebé surrealista. D’aquesta manera, la narrativa de l’autor suís s’ha anat centrant en el xoc entre aquella quotidianitat més banal i el component estrany, inexplicable o no racional que, en algun moment i d’alguna manera, s’hi acaba immiscint. Un component fantàstic, si es vol dir així, però molt subtil: la veritat oculta de Calders, per buscar-ne un referent proper.
Quan cau la nit és un bon exemple d’aquesta manera de fer, amb ambients que busquen de neguitejar el lector i provocar-li una estranya incomoditat, un desassossec indefinible i inconcret, malgrat que es tracta de mons quotidians i perfectament reconeixibles. Stamm és un mestre a l’hora de subvertir la realitat, d’introduir-hi l’element pertorbador i de convertir les coses més familiars en estranyes o amenaçadores. El fet és que, en un moment o altre de la majoria de les narracions del recull, s’activa el mecanisme que fa emergir aquesta veritat oculta, i això provoca un gir cap a l’irreal o l’absurd. L’autor hi experimenta amb elements que podrien haver firmat els surrealistes, com el trencament de la lògica, la intromissió del món oníric o la connexió inopinada de mons aparentment allunyats per l’espai o el temps. Però ho fa, això sí, de manera molt més etèria i silenciosa. Són relats que juguen amb situacions de caràcter quasi al·lucinatori, amb el record borrós, el trencament de la frontera entre realitat i imaginació o la fractura temporal. I que, al mateix temps, mantenen l’ambigüitat suficient perquè el lector mai no sàpia del cert si allò que està llegint ocorre en realitat o si per contra és el producte de la ment alterada del personatge. Tot això, sense abandonar el distanciament habitual a l’hora de relatar les històries: una prosa precisa i continguda, un estil sobri però magnètic. Amb aquest estil, i amb històries mínimes, Stamm aborda grans temes universals que giren al voltant de les relacions humanes, la incomunicació o el fracàs.
“Nahtigal”, el relat que obri el recull, seria un exemple de com en el fil narratiu realista es filtren flaixos surrealistes que l’autor manté en l’ambigüitat fins el final. Una ambigüitat que és també un dels ingredients bàsics de “Sabrina, 2019”, que explora el procés d’identificació d’una jove amb l’escultura de la seua imatge que ha fet un artista fins a esdevenir dues cares inseparables d’una mateixa realitat. “Cold reading” i “La primera neu” repeteixen un mateix esquema: algú s’aparta del món per qualsevol motiu, es perd i va a parar a un lloc que no queda clar si és realitat, somni o febrada. Una situació que l’enfronta a alguna cosa d’ell mateix que el soroll i la inèrcia del dia a dia l’impedeixen de veure. En el primer, que manté el component oníric mínim perquè no s’abandone mai el terreny del possible però que la història quede tenyida del punt just d’estranyesa, una passatgera d’un creuer que atraca a Barcelona es perd pels carrerons del centre i acaba en la consulta d’un endeví. En el segon, el pare de família perd de vista la dona i els fills en una àrea de servei, i quan ix a buscar-los a peu, segueix a cegues un camí que el duu a una escola i a una situació de l’estil d’Alícia al país de les meravelles. En “Quan cau la nit”, la intromissió de l’estrany es fa per mitjà de la fusió o la identificació d’una dona en una altra. La primera és una policia destinada a un llogaret de muntanya; la segona, una dona misteriosa que els veïns asseguren haver vist voltar per allà dalt amb dos xiquets. L’alta muntanya, doncs, no és només un espai inhòspit i solitari; és també el mecanisme que la confronta amb ella mateixa i amb una ferida del passat. “La superlluna” és probablement el conte més decididament fantàstic del recull —sempre dins dels límits restringits en què es pot moure aquest qualificatiu quan es tracta de l’autor suís. Un relat que narra el procés de dissolució d’un personatge que, sense motiu aparent, està apagant-se o perdent corporeïtat; i en què el toc kafkià el posa la feina que desenvolupa aquest personatge: mantenir i supervisar una llista indeterminada que intuïm perfectament prescindible.
La literatura, tal com l’entén i la practica Stamm, té dos perills més o menys evidents. D’una banda, que l’estil concís i minimalista derive, en ocasions, cap a la trivialitat. D’una altra, que la repetició de l’esquema que hi fa servir per posar en contacte les dues realitats provoque que les històries i els girs argumentals siguen més previsibles. Uns perills que no sempre ha sabut esquivar en Quan cau la nit, on també hi ha contes més banals com “El vestit més bonic”; o com “El genoll d’en Dietrich”, un dels més tòpics i anodins, i un exemple del que volem dir quan parlem de gir argumental previsible. “El nàufrag”, la narració que tanca l’obra, és un exemple de trivialitat que s’ho juga tot a una idea que se pressuposa original. El títol fa referència a un home de negocis que ho perd tot per un mal moviment, i a la identificació que estableix amb Robinson Crusoe, el protagonista de la novel·la de Defoe que troba a la biblioteca de l’hotel on s’allotja. La relectura de l’obra i la identificació amb el personatge el porten a una decisió extrema —que ens ha recordat, salvant les distàncies, el Robinson de Vicenç Pagès Jordà.