La gran impostura: Patrick Radden Keefe i el Londres dels oligarques

Es podria enllaçar una bona rastellera de tòpics per a referir-se a El fill de l’oligarca, tots ben trillats i rebregats, i la cosa és que la majoria serien certs. Tòpics sobre realitat i ficció, per exemple; sobre el fet que el llibre de Patrick Radden Keefe siga una nova demostració del cas poc freqüent d’aspirant a èxit de vendes que no renuncia al rigor periodístic ni a la qualitat literària. O que tota la sèrie de persones i de fets, de comportaments i de situacions que coincideixen en l’espai i en el temps i tenen conseqüències directes i fatals sobre un individu concret difícilment serien versemblants en un relat de ficció. Perquè la qüestió és que El fill de l’oligarca torna a ser la narració d’una història real, com les altres de què ha escrit, centrada en aquesta ocasió en una figura que imaginem molt del gust d’Emmanuel Carrère. La figura de Zac Brettler, el “jove mort en circumstàncies misterioses” a què al·ludeix la coberta, i que havia bastit una vida paral·lela amb què havia enganyat a tots sobre la seua identitat i les seues activitats: des de la família fins a personatges poderosos, influents i potencialment perillosos del Londres dels diners fàcils i dels negocis tèrbols. La de Brettler és, probablement, la mentida que, una vegada ha estat dita, ja no té marxa enrere i exigeix una altra mentida, i una altra i una altra, fins a crear tot un món paral·lel. Un poc a la manera de Jean-Claude Romand i la història que va contar Carrère en L’adversari.

El punt de partida de la història és també un final: la matinada del 29 de novembre de 2019, una càmera de vigilància de la seu de l’M16 a Londres enregistra com un jove es precipita al buit des d’una balconada de la cinquena planta d’un edifici de luxe a la vora del Tàmesi, just a l’altra banda del riu. La víctima és Zac Brettler, de dèneu anys; però quan els pares comencen a intentar esbrinar què ha passat, descobreixen astorats que, per a la gent amb què es va relacionar els últims anys, Zac Brettler és en realitat Zac Ismailov, fill d’un oligarca rus mort i hereu d’una fortuna multimilionària. A partir d’ací, el repte no serà únicament el de descobrir com va morir el fill, sinó també el de saber qui va ser en realitat. L’escriptor nord-americà ressegueix de manera minuciosa cada detall de la vida d’aquest jove, de la família, de les amistats i de les relacions per a intentar posar llum a un cas que combina els ingredients necessaris per a alimentar les teories més diverses. Amb l’exposició dels fets que s’hi porta terme, per exemple, és evident que un dels objectius de l’autor és assenyalar una actuació policial com a mínim matussera, si no obertament negligent. Però també s’hi deixa el terreny adobat perquè els més conspiranoics puguen sospitar que, més que no de negligència, es va tractar d’encobriment deliberat. De vegades, potser aquesta minuciositat resulta un tant excessiva: Keefe necessita remuntar massa en el temps, arribar fins a dues generacions enrere, enllaçar amb països llunyans i amb dictadors exòtics. I sovint sense cap altra motivació visible si no, potser, una certa ostentació de domini de la documentació i de facilitat per a arribar a l’últim racó on hi ha algun fet relacionable, tot i que no aporte res de concret ni útil al cas. Un exemple seria quan trau a col·lació —i explica amb detall— el cas Brink’s Mat, un espectacular robatori de lingots d’or tan llegendari que fins i tot ha estat convertit en sèrie de televisió. En aquest cas, per exemple, això únicament serviria per a explicar que algun banc haguera estat especialment generós a l’hora de concedir préstecs al pare d’un dels actors del drama de Zac Brettler. Massa epidèrmic i circumstancial, en qualsevol cas, per a l’espai que s’hi dedica. A mesura que s’avança en la lectura, l’obra va prenent una altra dimensió. D’aquesta manera, al mateix temps que busca que les peces encaixen i arribar a una resolució del cas a la manera de les novel·les policíaques, el llibre de Patrick Radden Keefe esdevé un catàleg de tipus i de comportaments humans. Un mosaic en què destaca la mentida en totes les seues formes: el frau, la traïció, l’estafa, l’ostentació, la impostura; així com les vies poc netes d’ascendir socialment, d’enriquir-se, d’acumular poder. I en què no se salva pràcticament ningú; a excepció, potser, dels pares de la víctima, a qui l’autor no toca en cap moment. Fins i tot l’avi de Zac, el rabí supervivent d’Auschwitz Hugo Gryn, hauria mentit a tots sobre un parell de qüestions importants; tot i que l’autor s’afanya a deixar clar que no hi ha cap relació entre aquest fet i la farsa inventada pel net.

En El fill de l’oligarca torna a destacar el treball periodístic minuciós de Keefe, el rigor en la investigació i una documentació que prové de creuar fonts diverses, des de les judicials fins a les que li han proporcionat les entrevistes amb els actors principals dels fets. Amb el material de la investigació periodística, Keefe construeix una narrativa de no-ficció absorbent com un thriller i amb la intensitat dramàtica de la novel·la negra. L’autor hi torna a demostrar la mestria a l’hora de triar històries reals impactants, però sobretot a l’hora de convertir-les en literatura. Tot i que és cert que, com hem dit, en alguns moments de l’obra la profusió de noms de persones o d’entramats financers, l’excés de detall en l’explicació d’alguns aspectes de la investigació, o la tendència a resseguir fins a molt lluny alguns fils secundaris, pot afectar el ritme narratiu o generar confusió. L’obra suposa una radiografia de la corrupció, de la cara fosca de les finances, dels diners negres i de l’entramat d’estructures legals que ho faciliten. Un retrat centrat en la ciutat de Londres, un escenari urbà que acaba esdevenint quasi un personatge més, imprevisible i amenaçador. Keefe hi posa de manifest fins a quin punt la Gran Bretanya actual —tot i que ho podem ampliar a altres estats europeus— depén dels diners d’oligarques russos. De les inversions en l’adquisició d’habitatges de luxe —o de qualsevol altre producte de luxe com cotxes, vaixells o equips de futbol—, de les matrícules dels fills en escoles privades elitistes, de joies, de droga. La invasió d’Ucraïna potser va generar preguntes incòmodes durant un cert temps, però no era d’esperar que provocaren cap moviment de fons ni en el govern ni en la policia britànics. De fet, poc abans d’això uns quants dissidents russos i enemics de Putin havien mort en territori britànic en circumstàncies estranyes, en un llarg degoteig i davant de la seua passivitat. La realitat és que el govern britànic no tenia recursos per afrontar batalles legals contra multimilionaris, i els polítics dubtaven de “quin era el moment més convenient per recuperar la indolència”.

Més enllà de la faceta criminal, però, el llibre de Keefe presenta una altra de més íntima i empàtica, que aborda la pèrdua i el dolor devastador d’uns pares que busquen respostes sobre el fill, així com el desconcert a mesura que en descobreixen tot d’aspectes que no haurien imaginat. Aquesta empatia cap a les víctimes és palesa també en una aproximació al cas feta des del respecte, l’ètica i la humanitat; una aproximació que evita el sensacionalisme o el morbo que acostumen a ser habituals en tantes obres del gènere. Però no pot evitar, en canvi, una certa dosi de l’egotisme que sembla inherent a aquest tipus de literatura quan assenyala com els Brettler “es van sentir immensament alleujats” gràcies a la seua feina. L’empatia cap als Brettler també és evident en la manera com l’autor —bé per identificació amb el seu dolor, bé per un altre tipus de necessitat més pragmàtica— evita tractar temes que podrien qüestionar-los o posar-ne en dubte la manera d’actuar —de no actuar, de fet— davant dels senyals que els arribaven. Entre les moltes preguntes que deixa obertes, el ben cert és que n’hi ha unes quantes que els podria haver fet però que no els fa.