Rafael Argullol
Pasión del dios que quiso ser hombre
Acantilado, Barcelona, 2014
La narració en temps present dels fets que acompanyen Jesucrist en el seu periple “vital” (un déu convertit en home prepara amb minuciositat la seua condició de concebut, mort i ressuscitat) adreçada a un tu pròxim inicia el Relato, primera de les tres estacions en què Rafael Argullol fa aturar el lector d’aquesta obra, visió tan incerta com directa i contundent del llegat evangèlic i, com es veurà més avant, artístic. Heus ací una proposta de via-crucis particular, un recorregut que l’assagista (i narrador i poeta i professor) traça cap a un destí excepcional. No exemptes d’admiració i sorpresa, tot d’interrogacions directes qüestionen l’implacable Misteri —insondable y cruel— que durant més de vint segles ha fet per adoctrinar els feligresos, els creients en un déu no transitori. És així com repassem la notícia de personatges desnonats del món que rebran la recompensa magistral. Miracles aplicats sobre els tristos, plorosos, esdevinguts benaurats, que obtindran el retorn a la vida, especialment l’amic Llàtzer, culminació commovedora que protagonitza el més gran exhibicionista de la història del món occidental.
La traïció de Judes, la renúncia a la passió carnal d’una dona i el retorn de la mare tanquen el relat i obrin la Confesión, els dubtes personals i una introspecció en el jo que mira de revisar les pròpies idees en primera persona. Potser si haguéssem tingut accés a la resposta de la pregunta clau de Ponç Pilat, aquell què és la veritat?, el turment provocat durant tant de temps no tindria aquest sentit imbatible.
La mentira de los artistas dice la verdad completa aquesta inquietant visió. Convenim amb Argullol que una gran corrua de pintors s’han afanyat a preservar-ne l’enigma a través de la imatge col·laboradora en la tasca de propagar incendis, tasca imprescindible quan es tracta d’un públic assedegat del foc que corre pels llenços. Quina reverència, Antonello da Messina! Quin àpat, aquell El Sant Sopar, da Vinci!
Després del magnífic Maldita perfección, aquest Pasión del dios que quiso ser hombre desperta antics referents adormits, vells pensaments aletargats en la nostra memòria sempre confusa, part fonamental de la que fou una educació dirigida que no concedia treves ni consentia cap renúncia.
