Attilio Bertolucci
El dormitori
Traducció de Joan-Elies Adell
Saldonar, Barcelona, 2025

A partir de la mort del pare el novembre de 1954, únic aixopluc del poeta després de la pèrdua de la seua estimada mare, Attilio Bertolucci emprén amb determinació el projecte definitiu de la seua obra magna La camera da letto, un llarguíssim poema autobiogràfic en què mostra al món la seua capacitat de transmetre el llegat familiar. Es tracta d’un testimoniatge escrit en vers des de la singular i reveladora mirada personal del poeta, una cosmovisió del món en què va viure aquella generació d’homes i dones presoners del dolor i de l’oblit: la crisi del món rural, el de les ciutats europees, l’agricultura mediterrània, les atrocitats de la guerra o la revelació de la llibertat a través de la literatura. El retrat d’una solitud i una angoixa que és alhora una meravellosa capacitat per viure i estimar és una novel·la que ha esdevingut un referent imprescindible de la literatura italiana del segle XX. El dormitori és a hores d’ara la primera traducció d’aquesta obra a una llengua europea. Fou publicada inicialment en dos volums (1984 i 1988) i és l’editorial Saldonar que la presenta en un de sol traduïda al català per Joan-Elies Adell, qui també n’escriu el pròleg. Amb un total de 9.400 versos, hi llegim un itinerari vital que recorre les terres de Parma i l’Emília Romanya, entre la serralada dels Apenins i la plana Padana. O la Vall del riu Po, on transcorren la infantesa i l’adolescència del poeta, fins els estius a Casarola, el petit llogaret de poc menys de 80 habitants que pertany al municipi de Monchio delle Corti, a la mateixa província de Parma on hi havia l’antiga casa familiar. Incloem-hi Roma com un dels referents geogràfics de l’autor, ciutat on anys a venir exercirà la seua professió entre traduccions, publicacions periòdiques i editorials.

Hi troba la família recent,

encara una mica indefinida per l’encreuament entre els Bertolucci

i els Rosseti, apenins i planura: una distància

infinita que anul·len ara els fills, els dos

que queden dels cinc que han nascut. Ugo que ha travessat el llindar

gris de l’institut, A. a l’espera

d’aquell acolorit de l’escola primària. L’un i l’altre

estaven a punt d’entrar a l’internat, «l’Institut

Nacional Maria Luigia», el primer any per tots dos…

Aquesta novel·la familiar, com ha estat anomenada, no és sinó el dibuix dels mapes de la memòria que arrela en el nom dels avantpassats i els treballs agrícoles, que descriu el món peridor del camp als ulls d’un xiquet enamorat de sa mare; que revisita l’adolescència dolorosa de pors i internats i que arrodoneix, en fi, amb l’amor, l’amistat i la marxa inexorable dels esdeveniments històrics. Com un etern retorn, el cicle vital convergeix amb la natura, la vida social, la malaltia i la mort. Potser l’autor concebia El dormitori com un atles universal esdevingut una herència vital, o el record d’un món que ha desaparegut. Per això, pel seu valor històric, aquesta obra ha estat considerada un clàssic. I pel diàleg que estableix amb altres obres i autors del segle XX que caminaven per les mateixes dreceres: Passolini, Montale, Zweig, Proust o Whitman.

Cadascuna de les parts en què es divideixen els dos llibres que conformen l’obra estan estructurades alhora en capítols, com una novel·la. Introdueix cada capítol –excepte l’ultim– un fragment en prosa que suggereix breument l’argument d’allò que diran els versos que segueixen. S’hi produeix llavors un contrast en la lectura entre els dos registres: l’un és, o vol ser, descriptiu i introductori; i l’altre –en vers lliure de rimes i metres variats– s’obri com un ventall ininterromput, que entre digressions, divagacions, parèntesis i alguna el·lipsi irònica navega sense rumb pels meandres de la sintaxi, com un riu. El lector s’instal·la en la lectura com en una cambraon es desfullen els dies i els treballs, els naixements i les morts, els personatges retratats, la pagesia i la família. La consciència, en fi, íntima, social i política. Treballada amb delicadesa i humanitat, aquesta prosa impossible de tan lírica, mostra un món d’ahir amb un estil transparent i lliure, que no combrega amb els corrents hermètics ni avantguardistes de la seua època. Escrit entre l’any 1957 i el 1988, el “bedrum”, com l’autor se’n vantava de dir amb ironia i broma als fills, són trenta anys d’escriptura feta a estones a l’ombra d’un castanyer, però sobretot des de l’amor i cap a l’amor. Al dormitori, lloc molt sovint “considerat” de pecat dels cònjuges, s’allotja un desassossec que grata la terra amb les ungles i n’extrau llum, trista llum i punyent. Com una revenja del passat, com un tribut familiar o com la necessitat d’eternitzar la mare a la manera proustiana, el pare del cèlebre cineasta italià deixa una porta ajustada per facilitar al lector que hi ha d’arribar el retorn discret d’allò que ell va viure. Un llibre que, finalment, tanca el teló d’un escenari corprenedor i enfosqueix silenciosament l’estança, com una pel·lícula de Chaplin. I el lector, emocionat, s’hi emmiralla.

Mossén Attilio mor. La bonica cara orgullosa

aureolada de sangoneres, els rínxols

amarats, els ulls negres hostils… No

li deixen veure el fillol

que porta el seu nom, en

podria quedar impressionat, si bé ara

els disset anys seran aviat

divuit mentre octubre es defà

dolçament

en aquesta zona mitjana entre el Po

i l’Apení on s’obre Parma com una flor,

una rosa groga feta malbé prematurament per boires i vespes.