Etgar Keret
El blues de la fi del món
Traducció de Paul Sánchez Keighley
La Segona Perifèria, Barcelona, 2026

Les contrarietats, angoixes i situacions inversemblants a què s’enfrontaren Josef K. i Gregor Samsa potser no eren una altra cosa que una manera de capgirar la realitat i deformar-la per tal de comprendre millor la naturalesa humana. Per a Franz Kafka els aspectes grotescos i els comportaments absurds i irracionals —entre el desassossec i la comicitat— eren indestriables de l’existència. Una visió del món i de la literatura que també forma part de l’ideari d’Etgar Keret, amb uns relats que reflecteixen fets delirants i conflictes insòlits que, al cap i a la fi, mostren la quotidianitat i els interrogants habituals que genera la vida dels hòmens. En les seues narracions tot és susceptible d’aparéixer amb una mirada irreverent i alhora compassiva, amb una cruesa desacomplexada i mordaç sense deixar de banda una ironia festiva —i de vegades insidiosa— per a accedir als plecs més foscos i inaccessibles de l’ànima. L’escriptor israelià traça línies paral·leles i punts d’intersecció en què qualsevol anècdota o element banal es converteix en la clau del conte. La inestabilitat i els espasmes permanents del seu país, els desafiaments tecnològics, les relacions familiars i amoroses, el dia a dia trepidant, incert i ofensiu, qualsevol esdeveniment és incorporat als seus llibres amb uns impulsos frenètics guiats per un sentit de l’humor expansiu i roent. Molts personatges d’Etgar Keret podrien subscriure un dels pensaments despentinats de Jerzy Lec: tinc la impressió que sempre interprete episodis dramàtics en alguna farsa. Però com una bona part dels aforismes, també es podria enunciar a l’inrevés sense trair l’esperit de les històries d’El blues de la fi del món.

Una de les constants en la narrativa d’Etgar Keret és construir arguments a partir de criatures solitàries —i desubicades— en un entorn hostil als seus propòsits mundans i ben sovint ingenus, amb decepcions que no acaben d’entendre i un sentiment d’estranyesa que erosiona els seus caràcters vulnerables. Personatges incapaços d’accedir a la felicitat, amb somnis que ràpidament s’esvaeixen pels reptes i exigències de la societat moderna. Alguns relats d’El blues de la fi del món estan presidits per una concepció profètica —i en certa mesura apocalíptica— a partir de l’extensió de la Intel·ligència Artificial. Una dona viu amb més intensitat i emoció els amors i les infidelitats d’una aplicació amb simuladors que la seua pròpia vida. O bé la creació de robots que funcionen com la parella perfecta, és a dir, amb qui també discuteixes i et baralles. El que pot acabar amb la humanitat —més enllà de malalties i amenaces nuclears— és una mena de programa informàtic que esborra els trenta segons anteriors d’una decisió que es considera inapropiada o errònia, amb una cadena infinita de correccions i d’anul·lacions. En aquest sentit, en «Os polar» —una narració que podria haver signat Quim Monzó— un simple clic pot representar l’anunci de l’extinció planetària quan s’obri un ordinador i s’introdueix en la pantalla la gran qüestió: què és preferible, esgotades totes les alternatives il·lusionadores, viure o morir.

En la turbina d’Etgar Keret —que gira amb una acceleració vertiginosa— els aspectes més transcendents i metafísics es plantegen a partir de situacions exasperants i caricaturesques, concursos televisius en què participen extraterrestres que han de resoldre enigmes que no existeixen en la galàxia d’on provenen, o un grup d’alienígenes que visiten com a turistes la Terra perquè un dels últims supervivents els explique la llegenda de Romeo i Julieta. Una aparent espontaneïtat i l’ús de diàlegs intempestius i amb un col·loquialisme procaç acompanya l’estructura complexa i minuciosament equilibrada d’alguns relats d’El blues de la fi del món, com en «Mitsvà» en què conflueixen drogues, sexe, una cerimònia religiosa, al·lucinacions i una batussa imprevista com a preludi d’una revelació pietosa. Un jove que reacciona sense motiu amb una agressivitat sincronitzada per repeticions en cada paràgraf dona pas a les exploracions estilístiques i argumentals d’Etgar Keret, ja que la comparació que pauta el ritme del relat és què hauria succeït en un univers paral·lel. En un altre joc entre el present i el futur es practiquen diverses versions de la mateixa història amb un únic objectiu, que el fill puga salvar son pare d’un final funest amb una abraçada i unes paraules tan senzilles com inèdites quan estan cara a cara.

Però moltes d’aquestes experiències extremades i desoladores —com algunes de les peces de l’antologia Les edats de l’home— també es combinen en El blues de la fi del món amb narracions més reposades i proclius a la conciliació entre els protagonistes, com en «Esquirols», en què la geometria narrativa conté tota la gamma de colors d’Etgar Keret, entre la tragèdia, misteris entremaliats i redempció. O la mare amb la memòria deteriorada que no recorda ja el nom del fill, però que li confessa que això no té importància perquè és evident que l’estima deixa en un segon lloc altres necessitats supèrflues. Després de vides travessades per insatisfaccions i contínues derrotes, un personatge comprova —quasi amb agraïment— que amb la mort despareix també el dolor, l’avorriment, la por, la frustració, fins i tot l’alegria. Potser una de les opcions per a assistir al cataclisme que ens embolcallarà amb flames de juí final siga fer com el protagonista que, relaxat a la terrassa del seu apartament, es menja un pot d’olives mentre mira una sèrie de televisió que no entén ni sap de què va. La tensió política, les guerres i la repercussió de la violència en la societat israeliana tenen el reflex en dos bones narracions: «Gos per gos»  tracta dels efectes degradants d’una venjança cega i estúpida, o la pregària compulsiva i inacabable d’un home molt religiós —i amb crisis ben terrenals— en «Convicció» després dels assassinats i els segrests del 7 d’octubre del 2023, fins que el protagonista obté senyals del cel, mor i Déu ha d’escoltar-lo amb una paciència infinita. Amb temes sensibles i que poden obrir de nou ferides, Etgar Keret arrisca i sap frenar a temps, sense eludir perspectives insospitades i temeràries en la tradició de grans humoristes del relat com Slawomir Mrozec, Zosxenco o Ilf i Petrov.

Res escapa a la rialla provocativa i insolent d’Etgar Keret, al to burlesc i àcid amb què captura uns sers atònits que no poden dissimular un estat de confusió, sense oblidar un gest indulgent i bondadós que els rescate del seu propi laberint. Una premissa que l’autor també projectà en el llibre més autobiogràfic Set anys de plenitud, amb seqüències i capítols que enllacen amb l’aposta de Dovlàtov de jugar amb les seues vivències —propenses a una causticitat sarcàstica— per a erigir-se en el seu millor personatge. A l’hospital on la seua dona està de part també ingressen les víctimes d’un atemptat, i quan naix el xiquet i plora son pare li assegura que algun dia hi haurà pau a l’Orient Mitjà, però el fill no s’ho empassa i continua plorant desconsoladament. Una actitud compatible amb la calidesa amb què dibuixa els retrats dels pares, del germà i de la seua germana ultraortodoxa, perquè tal com afirma Etgar Keret, és imprescindible mirar de tant en tant amb els ulls dels altres encara que estiguen en la part més oposada a les teues idees. En un dels seus millors relats, «Quin desig demanaries a aquest peix de colors?», pertanyent al recull De sobte truquen a la porta, un jove vol filmar les respostes a la càmera de gent ben diferent si es trobaren amb aquesta variació del geni que ix d’una botella, una narració que es converteix en una apologia —i un manual— per a escapar de la incomprensió i, sobretot, de la solitud. Una història que comparteix el pòdium amb «Els eufemismes» d’El blues de la fi del món, quan l’obligació de pensar una inscripció d’una làpida per a un amic que ha mort, entre moltes provatures, no admet una altra solució que escriure una mena de conte. Un gènere amb què Etgar Keret fa sentir-nos còmplices —i entusiastes— entre sorpreses, excentricitats, commocions i somriures prolongats.