Ídols caiguts en la joventut de Raul Pompeia

L’educació sentimental d’un jove —i també la intel·lectual, si és que se’n poden destriar— és un dels grans temes de la literatura, el retrat minuciós de la formació d’un caràcter. De vegades, és la relació amb un adult la que deixa una empremta indeleble en la personalitat del xiquet, com en Jim Hawkins o Huckleberry Finn; d’altres, el xaval creix entre iguals, com és el cas de Sérgio, protagonista de L’Ateneu i alter ego de Raul Pompeia (1863-1895), una novel·la que descriu els anys que l’escriptor brasiler passà en un internat a Rio de Janeiro amb la jovenalla del bo i millor de la societat de l’últim terç del segle XIX. Als onze anys, el nen queda fascinat quan assisteix a les festes de final de curs i de l’educació física d’aquest col·legi i observa, embadalit, la desfilada quasi militar de centenars d’alumnes, tots de blanc, que competeixen en acrobàcies, salts, curses i lluites romanes. El nen sent que vol integrar-se en «aquell triomf esclatant de la salut, la glòria i  la joventut» i imagina l’estada en la institució com una mena de «comunió fraternal», encara que la realitat, previsiblement, serà tota una altra cosa.

Només entrar a l’aula, el xiquet s’adona que allò és un entorn hostil per a una ànima sensible i es desmaia de por quan el professor el fa eixir a la pissarra. A pesar dels consells de Rebêlo —un dels companys més seriosos— perquè no accepte la protecció de ningú ja que, sinó, es convertirà en la diana de tothom, Sérgio sent un «desig indolent d’empara» i es posa sota la tutela de Sanches, algú que quasi l’ofega a la piscina per a, després, mostrar-se magnànim en salvar-lo. Encara que amb ell aprèn geografia, història, doctrina cristiana i que «la gramàtica s’obria com una capsa de confits de Pasqua», el protagonista ha d’allunyar-se d’aquest mala peça i, evidentment, en paga les conseqüències perquè Sanches és, a més de bon estudiant, un dels escollits per vigilar els altres. Però el que realment destaca en aquests primers capítols és la capacitat de Raul Pompeia per a dibuixar en poques línies els perfils diferenciats de tota una colla variada d’alumnes: Gualtério, el pallasso; Nascimento, «llargarut a la manera general d’un pelicà», Álvares, «amb cabellera espessa i frondosa de trobador de taverna»; Almeidinha. «translúcid, amb cara de nena»; Maurílio, «nerviós, impacient, (…) fort en aritmètica»; Negrão, «amb fesomia rústega de cabra (…) feia la pilota al mestre»; Batista Carlos, «de raça indígena (…) no parava de gratar-se, com si la roba li fes nosa»; Cândido amb «maneres de doneta»; Ribas, «lleig com un pecat, (…) però un tros de pa»; i Franco, sempre de genolls i fent penitència, l’abocador on van a parar les culpes i les humiliacions. Aquestes caracteritzacions sintètiques i expressives descriuen també els tarannàs dels bidells i dels professors.

L’evolució de Sérgio travessa etapes de profunda soledat en què es refugia en la religió —venera una estampeta de Santa Rosalia que li recorda una cosina morta— i, quan l’esperança del cel ja no li resulta prou reconfortant, es transforma en un rebel i un anàrquic que menysprea les prebendes de les bones notes, actitud que envegen fins i tot alguns dels xavals més influents. Després s’arrecera a la biblioteca on coneix, alhora, Jules Verne i Bento Alves, l’encarregat de la sala, un tipus fort i tímid, en general tranquil·lot, que detesta sobreeixir entre la resta. Bento es converteix en el primer amic de Sérgio, però aquest és conscient que, en certa manera, s’està deixant estimar passivament. L’amistat en igualtat arriba quan el protagonista passa a secundària i coneix Egbert, un alumne d’origen anglés amb qui comparteix estudis, passejos i converses, s’entenen bé «sense cap motiu especial, perquè la simpatia no necessita arguments». En les relacions entre els xics s’evidencia el desig del contacte físic que, tanmateix, no traspassa els límits del tracte fraternal. En aquest sentit, l’autor juga amb una certa ambigüitat quant a la tendència sexual d’alguns interns, i, en el cas de Sérgio, serà la impressió que li causa la senyora Ema, la muller del director que avançava amb «la cadència d’un minuet harmoniós», la que provocarà que es refrede l’afecte cap a Egbert i que, a la vegada, senta que s’està fent gran: «El pit em creixia d’una manera indescriptible, com si m’estigués fent home per dilatació».

Amb un llenguatge intens, expressionista, ple d’imatges poderoses i impactants, Raul Pompeia desplega una mirada irònica sobre els personatges i les situacions de vegades cruels, de vegades hilarants que succeeixen a l’Ateneu. Capa capítol és estructurat amb summa precisió, s’hi narra una aventura que sovint té un final sorprenent i que, a més de l’anècdota, permet mostrar la vida en els diferents àmbits de l’escola: les aules, els dormitoris, la piscina, els jocs de tot tipus —també d’aposta en què la moneda són els segells de correus—, els càstigs, les reunions del gremi de lletres «Amor al saber», les festes literàries amb discursos i enfrontaments dialèctics, els actes solemnes d’obertura i final de curs amb lliurament de premis i reconeixements als alumnes distingits. És memorable el relat de l’excursió al Jardí Botànic un dia de pluges i clarianes intermitents en què un dinar fred però copiós i suculent, amb carn rostida, fruites, púdings i melmelades, esdevé una veritable bacanal a l’aire lliure. Enmig del caos, s’alça el professor Venâncio per a pronunciar versos improvisats i contra tot pronòstic «El furor gastronòmic dels nois va quedar completament en suspens»; però en el clímax del recital poètic, cau un bon ruixat i els joves reprenen el saqueig dels plats i els gots de vi, sembla que la «pluja justificava la bevèrria». Segurament el passatge no represente l’esclat de la salut ni de la glòria, però sí de la joventut.

Percebut, en un principi, com a antagonista, si un personatge destaca en aquesta novel·la, a més del narrador, és Aristarco Argolo de Ramos, director, gestor i ànima viva de l’Ateneu, que s’encarrega tant d’anunciar les bondats de la institució que regenta per a aconseguir estudiants, com de presidir-ne tots els esdeveniments cerimonials. En el dia a dia de l’escola, aquest home que cargolava uns «magnífics bigotis blancs de mariscal» podia presentar-se de sobte en qualsevol lloc, a la sala d’estudi o interrompent alguna classe amb una entrada teatral i intimidatòria. Cada matí, al refectori, llegeix públicament el llibre en què els professors han anotat les qualificacions de la jornada anterior —«era la nostra premsa diària»— i imposa càstigs a tort i a dret de manera implacable: «durant els moments d’ira i d’exaltacions eloqüents és quan sabia mostrar-se diví de debò». Però el director és un tipus espavilat que reparteix consells i sermons individualitzats, es commou amb la veu aguda i harmoniosa de Ribas i sap cedir si les circumstàncies ho requereixen. Instal·lat amb la dona i la filla en unes dependències contigües al col·legi, acull a sa casa els alumnes malalts fins que es recuperen, com el mateix Sérgio quan, cap al final, agafa el xarampió. És precisament durant aquesta convalescència quan s’incendia l’Ateneu i, en l’última escena, l’adolescent veu Aristarco assegut al pati, sol, immòbil, ple de cendres, mirant fixament l’edifici devastat per les flames, com un ídol caigut davant la destrucció de la seua obra magna.