El llegat del pare

La literatura de no ficció situa l’escriptor en un espai fràgil en què ha de provar a explicar la realitat sense l’escut protector de la invenció. Si escriu, a més, sobre la pròpia intimitat, el text llavors esdevé un exercici d’equilibri entre la contenció i la veritat, entre el sentimentalisme fàcil i la fredor clínica. Entre la simple confessió més o menys terapèutica i la veritable literatura. Philip Roth, un dels grans novel·listes nord-americans contemporanis, abandonava la ficció en Patrimoni per endinsar-se en un territori més incòmode. Perquè l’obra és memòria crua, directa i profundament honesta dels darrers mesos de vida del pare de l’autor, afectat per un tumor cerebral. El relat de la lluita de Herman Roth contra aquest tumor que li pressiona el cervell i que finalment el mata. Al capdavall, suposa un dels treballs més sincers i commovedors de l’autor, que en aquesta ocasió no s’amagava darrere de la màscara de cap alter ego. Una obra que en la versió original duia el subtítol precís de “A True Story” i que esdevé testimoni de la fragilitat, de la memòria i del vincle filial.

En les pàgines inicials, Roth ens parla sobretot de la vellesa del pare. De la solitud i del desemparament d’aquest des de la mort inesperada de la mare, de la preocupació del fill i dels seus intents per reconduir-ne l’abandonament i l’apatia. Tanmateix, la decadència —física, en aquest cas— n’esdevé ben aviat un dels temes centrals. L’autor la narra des de la posició de testimoni directe; però també, en la part que l’afecta, n’és en certa mesura protagonista. Al capdavall es tracta d’una família, i sobretot d’un fill, que s’ha d’enfrontar a la difícil tasca d’acompanyar el pare en el procés, al mateix temps que aquest procés posa sobre la taula els lligams, rancors, fidelitats, comptes més o menys pendents, “fòbies fortificades com tabús” i altres tants sobreentesos del passat. Implícitament, s’hi posa de manifest el contrast entre la mort de la mare i la del pare. La de la mare, sobtada, no dona temps ni marge a res: a preparar-s’hi, a provar de mitigar els efectes de la decadència prèvia, a pensar en detalls com el testament o qualsevol altre aspecte que implique l’intent de deixar les coses enllestides. No dona temps, sobretot, al patiment i a la incertesa previs que, amb el deteriorament físic i mental, són probablement la pitjor cara de la mort. La del pare, al contrari, és una mort anunciada, amb tot el que això implica.

En Patrimoni trobem l’habilitat i la tècnica narrativa habituals de les novel·les de l’autor nord-americà aplicades en aquest cas a una obra de no ficció. La prosa que hi desplega Roth és transparent, directa i precisa; un estil aparentment senzill, sense ornaments superflus i que defuig qualsevol excés. Que evita tant el melodrama com la solemnitat impostada, però que és capaç de capturar la complexitat emocional i de convertir en literatura la quotidianitat i la brutalitat de la malaltia. Amb un to inevitablement ombrívol, esguitat —però— d’espurnes d’humor; i sense caure en tòpics ni en estereotips. Hi destaca la sinceritat de l’autor a l’hora de relatar sense filtres el procés de deteriorament físic del pare; tant les qüestions mèdiques com les més íntimes i incòmodes. Així com la voluntat de no eludir cap detall, per desagradable que siga. Perquè Roth no hi evita de ser explícit quan és necessari; i, d’aquesta manera, hi ha escenes que incomoden —com la humiliació del pare en perdre el control dels esfínters—, però que són tan amargues com indefugibles: “O sigui que allò era el patrimoni. I no perquè netejar la merda fos el símbol de cap altra cosa, sinó perquè no ho era, perquè no era ni més ni menys que la realitat viscuda que era. Allà hi havia el meu patrimoni: no eren els diners, no eren les filactèries, no era el gibrell d’afaitar; era la merda”.

Lluny de caure en la pornografia, però, l’obra suposa un bany de realitat i també una manifestació de por que potser només és conscient en part. De la por que sentim quan ens posen al davant l’espill de la nostra més que probable sort. És una de les causes de la incomoditat que provoca en determinats moments: el fet de confrontar-nos amb una realitat que preferim ignorar. Però Patrimoni és sobretot un homenatge al pare, que no per això n’eludeix els clarobscurs inevitables. Una obra honesta —una etiqueta de què potser s’ha abusat, aplicada a llibres que no la mereixen— i sense sentimentalismes, que en aparença vol retratar-lo fidelment, amb les llums i les ombres. Perquè l’autor no l’idealitza ni el converteix en símbol, sinó que el mostra amb les manies, l’obstinació i l’orgull ferit. En qualsevol cas, el lector té al remat la sensació que aquest venedor d’assegurances jubilat que es diu Herman Roth, generós i xarrador; implacable, protector i tossut, és un dels grans personatges de Philip Roth. L’obra es pregunta fins a quin punt poden ser-ne, de desconeguts, un pare i un fill. I no són poques les ocasions en què l’autor se sorprén de l’actitud o de les respostes del pare a la situació en què es troba; perquè mai hauria imaginat que diria o faria tal cosa. Com tampoc hauria imaginat mai que ell li’n diria alguna altra, ni que ho faria d’aquella manera tan decidida, directa i contundent. Però allò que cadascú fa per sobreviure no sempre es pot entendre fàcilment des de fora. I, entre el repertori del pare de Roth, per exemple, hi ha un recurs que fàcilment es pot malinterpretar com a indiferència. Per això, i per altres motius que va desgranant l’obra, un dels temes que ressonen de fons és la necessitat de perdonar el pare; o, si més no, de reconciliar-s’hi.

En general, l’obra s’aproxima a temes universals com la mort, sobretot; però també reflexiona sobre la vellesa, la família o la memòria. El pare viu en bona mesura —almenys en el període que recull el llibre— del record; i en els últims moments, quasi que ja no és res més que memòria. De fet, l’obra de Roth també té a veure directament amb la memòria; amb la memòria entesa com a patrimoni, com a única herència que transcendeix la desaparició física: “No has d’oblidar res”, és la frase que la tanca. Tot i això, la narració també se situa en un context concret: el de la cultura jueva nord-americana i les tensions entre tradició i assimilació. D’aquesta manera, temes com l’antisemitisme, la discriminació —per exemple laboral—, la marca d’Auschwitz, etc., hi apareixen com a rerefons. I es personifiquen especialment en la figura de Herman Roth, representant d’un món en procés d’extinció, i en la ciutat de Newark. Si etimològicament la paraula patrimoni fa referència al conjunt de béns que s’hereten del pare, o que pertanyen al pare i es poden transmetre als descendents, el Patrimoni de Philip Roth és el llegat del pare en sentit ampli, l’herència intangible. L’autor basteix la seua obra amb materials molt delicats; però reïx a escriure amb rigor de temes íntims, allunyar-se de l’exhibicionisme i evitar tant el sentimentalisme de saldo com la identificació fàcil per la via de la llàstima. Però sobretot reïx a convertir el relat d’una història personal en testimoni universal de la decadència física i de la mort.