Wilfred Owen
Poemes de guerra
Traducció de Jordi Fité
Edicions de 1984, Barcelona, 2021

A finals dels anys vint, durant una festa que se celabrava a Oxford, un esquiu W. H. Auden consentí —amb gest senyorial— que el visitara a la seua habitació de Christ Church l’aspirant a poeta Stephen Spender. Amb les persianes abaixades i enmig d’una penombra ben estudiada, Auden interrogà el nou deixeble sobre la seua vida i quines opinions tenia al voltant de la literatura, i de seguida s’enfilà en una mena de dissertació del que considerava que era el seu procés de treball. Per a Auden, el tema d’un poema era tan sols la perxa en què es penjava la poesia. Les experiències emocionals eren únicament el que catalitzava en la seua ment la idea d’un poema, ja que la finalitat no era revelar un sentiment, sinó concentrar-se en la millor expressió que poguera derivar-se d’aquesta pugna entre les vivències i el llenguatge. Absort davant la veu cavernosa —sacerdotal— i la mirada estràbica d’Auden, Spender enumerà els seus poetes contemporanis preferits, però el seu xaman els desdenyà expeditivament amb un sever moviment de mans i, tot seguit, li indicà quins eren els noms sagrats que no podia eludir: a banda del regnat de T. S. Eliot, Edward Thomas, A. E. Housman, G. M. Hopkins i un poeta que havia mort molt jove en la Primera Guerra Mundial, Wilfred Owen.

Ho confirma Robert Graves amb un testimoni corprenedor en Adeu a tot això —un dels millors llibres de memòries de les lletres angleses del segle XX—, que qualsevol nouvingut a les trinxeres que parlava amb exaltació patriòtica de seguida rebia l’ordre de callar. Junt a Graves, Rupert Brooke i Siegfried Sassoon, Wilfred Owen forma part del que s’ha anomenat com a War Poets, els autors que traslladaren als seus versos la devastació apocalíptica de la Gran Guerra. Després d’incorporar-se al Segon Batalló del Manchester Regiment, Owen lluità a França fins al juny del 1917, quan fou internat en un hospital psiquiàtric a Edimburg per estrés posttraumàtic a causa dels bombardeigs i la inhumanitat obscena que l’acompanyà sense descans a primera línia. Precisament en aquest internat conegué Sassoon, l’amic que amb una influència decisiva l’inspirà en el to poètic que havia d’adquirir i que recollí pòstumament la seua breu i intensa obra. Uns mesos més tard, Owen decidí tornar al seu batalló i comandar una companyia fins que morí d’un tret al cap el 4 de novembre del 1918 mentre travessava el canal del Sambre amb els seus hòmens, a l’edat de vint-i-cinc anys.

“Pels carrers foscos han baixat cantant/ cap a la via,/ i pujaran al tren amb joia trista (…) Marxaren en secret, com d’amagat./ No eren dels nostres. Mai vam saber a quin front van ser enviats”. En El comiat Wilfred Owen desplega els seus recursos amb uns versos traçats amb un llenguatge senzill, contundent en la seua nuesa i allunyat de metàfores llampants. Ací tot és enunciat amb una transparència sotragant, directa, ja que el poeta preveu que d’aquell comboi de soldats en tornaran ben pocs, sense tambors ni crits de celebració, ignorats i en silenci per camins buits cap al seu poble. Gran part dels Poemes de guerra condensen la indignació i la incredulitat d’Owen perquè no troba cap justificació a l’enviament de milers de jóvens a una mort segura i, sobretot, inútil. Somriu, somriu, somriu és un al·legat contra la retòrica bel·licista —la valentia i l’honor dels caiguts en combat—, mentre la gent conversa i mira la llista de baixes publicada amb lletra més menuda que la propaganda oficial que figura a les notícies. Tot es paralitza en un entorn fantasmal i alhora tràgic, com en Estranya trobada, quan el protagonista descobreix en un infern dantesc un rostre conegut que, abandonats el rancor i l’esperit de venjança, explica serenament: “Soc l’enemic que vas matar, amic meu./ T’he conegut en la foscor i pel gest/ amb què ahir em vas clavar la baioneta”.

Les imatges més descarnades les reserva Wilfred Owen per a relatar l’angoixa dels combats, com en Dulce et decorum est, quan els soldats són sorpresos per un atac amb gas quan ja somiaven amb el repòs al campament. O en Ofensiva de primavera en què un escamot disfruta d’un instant de descans amb una natura plàcida i un sol resplendent, fins que una pluja de projectils embolcalla aquest escenari paradisíac d’un roig incandescent i mortífer. Ara bé, els poemes més desoladors són els que dedica Owen als soldats que no han pogut resistir el retruny constant de les detonacions, l’olor de cadàver a les trinxeres i la impossibilitat de dormir dies i dies col·lapsats per la por. En Malalts mentals consigna abatut: “¿Quin pànic lent/ va excavar aquests avencs en els seus ulls?”, amb una mirada absent que s’ha convertit ja en una condemna. I en El farsant es reprodueix l’ingrés d’un soldat que semblava il·lés, però que en el fons ha embogit i a l’endemà el metge reconeix —amb menyspreu indissimulat— que ha mort. La capacitat de dispersar objectes i sensacions i recuperar-los en la tensió dels versos finals la demostra el poeta en Conscient, quan un jove ferit es desperta a l’hospital i percep la cortina, una gerra, mosques, veus de metges i d’infermeres, fins que amb una lucidesa fatídica comprova que ja no cal ni un últim esforç: “Ni temps per preguntar… no sap pas què”.

Si de cas, els poemes que millor atresoren l’empremta de Wilfred Owen són aquelles peces en què conflueixen una narració, una instantània impactant i un diàleg que sembla intranscendent però que condensa la força —i el drama— de la composició. En El sentinella un grup de soldats troba un refugi abandonat pels alemanys, però de seguida saben que és una trampa i queden atrapats sota les bombes i granades enemigues; núvols de pols, neu i fang que s’alcen amb cada explosió, i de sobte un vigilant que cau entre la runa i escridassa que s’ha quedat cec, li acosten una espelma i no veu la llum, fins que afirma eufòric que sí, que la té al davant, però els companys no diuen res perquè ja feia una estona que l’havien apagat. La maduresa creativa —en uns escassos poemes que entren en la millor tradició poètica anglesa del segle XX— es constata en S.I.W. (Ferida autoinfligida), amb una família orgullosa perquè el fill ha entrat a l’exèrcit i el pare l’adverteix que mai caiga en la indignitat d’autolesionar-se per a tornar a casa. O bé en Discapacitat, en què un mutilat recorda que fou per vanitat que, després d’un partit de futbol i unes cerveses, s’hi allistà, i ara no pot moure’s sense ajuda: “Avui ha vist com els ulls de les dones/ s’han desviat cap a homes ben sencers./ Quin fred que fa! I és tard! ¿Per què no venen/ i el posen al seu llit? ¿Per què no venen?”.

Una veu continguda i de confidència resignada es combina en aquests Poemes de guerra de Wilfred Owen amb un lament desesperançat —una forma d’impugnar aquest destí atroç i ofensiu que anorreà tota una generació—, la certesa que al poeta i als seus companys els ha tocat representar un paper absurd i paorós en la història. I és que la nit, el fred i el presagi de la mort —una conxorxa opressiva— dominen tots els actes d’uns cossos extenuats que tan sols per inèrcia continuen en peu i executen les ordres dels seus comandants. Però mentre esperen el senyal per a l’atac enmig de cràters, un fum persistent que s’enlaira des de les entranyes de la terra, muntanyes de sacs i una teranyina infinita de fil espinat, no poden deixar de pensar: “Cap al nord, constantment, ressonen els canons,/ molt lluny, com el brogit somort d’una altra guerra./ ¿Què hi estem fent aquí?”.