Pau Vadell
Cremen desordres
AdiA Edicions, Calonge, 2023

Pau Vadell i Vallbona va nàixer a Santanyí l’any 1984. La seua vida té una relació molt estreta amb la poesia: coordina la Casa Blai Bonet de la mateixa població, un centre de poesia obert a la conversa i la literatura en general, i fa deu anys que dirigeix la col·lecció de poesia Adia Edicions que, segons figura al colofó dels seus volums, “és un intent de propagar la poesia, la llibertat i l’ànsia per l’alegria”. Com a autor, incloent-hi aquest Cremen desordres, Pau Vadell compta amb una quinzena de llibres de poesia, reconeguts amb premis de renom com el Miquel Àngel Riera (2009) o els Jocs Florals de Barcelona (2017).

Qui són aquells que ens desordenen la vida? Potser els mateixos que ens incendien els dies. Els partidaris d’escalfar les estacions, quan no es fon cap primavera. O que els dies transcórreguen enmig d’un paisatge que no s’assembla a res. Fet i fet, és el desordre de la voracitat del temps, de la pedra, de la mort, allò que flueix en el present poemari. I és a tota aquesta gent que combrega amb el foc —i el futur— a qui Pau Vadell dedica el seu darrer llibre. I ho fa de la manera més desordenada possible, enmig d’un caos on creix la llavor de la veritat feta bocins i la fruita agredolça del sarcasme i l’extinció. Amb una clara inclinació a l’hermetisme, els seus versos de llum insular amaguen més que no diuen. En un món carregat de contrasentits, res no cal sinó tornar a l’ordre silenciós de les coses, que tot ho restableix.

El llibre s’estructura en cinc parts i un epíleg (“no pinta, esquitxa”) que signa Eduard Sanahuja. Amb títols que al·ludeixen a elements de la terra, és la tercera part la que dona nom al conjunt, i també la més extensa. Els quaranta-nou poemes del llibre transmeten una visió pseudoapocalíptica del món a través d’una veu que s’expressa amb la força del vent i que desgrana les raons per què res no pot recuperar l’estat original. Potser aquest intent de propagar la poesia, la llibertat i l’ànsia per l’alegria de què parlàvem més amunt és la línia de flotació que Vadell traça quan escriu, que és també una manera de navegar. El poeta, fidel al seu afany de perdurar i al seu alfabet antic, no explica els seus dubtes o les seues pors, sinó que simplement les exposa, a l’espera d’un temps més pròsper desempallegat de monstres i forats negres “que ens poden engolir”

Extints, deplorables,
Amb la ignorància de tots aquells que respiren pols en suspensió tòxica,
Seguirem el salt mortal a l’abisme.
No ens podrà aturar ni l’agra boira dels déus.
La literatura no para els salts, els ensucra.

Sempre en un estat de trànsit, entre un anar i un romandre, el poeta madura de l’arbre estant, enyorós potser encara de l’úter matern, allà on imperava la dolcesa, però encegat per la ràbia que “el bàrbar” li provoca, aquell mal imposat des de fora per aquells “animals absolutament abnegats a destruir” És així, escrivint sense rancor, teixint com l’aranya els fils que es llancen contra l’horitzó, en una singladura per conquerir el món, com probablement es perpetuarà la veu escrita, el crit fet poema, o la volguda transparència. Amb un rumb desordenat, si molt convé.

Jo conqueriré el món

Encara que sigui un món de llot