Benjamin Myers
Mar obert
Traducció de Neus Bonilla Benages
Quaderns Crema, Barcelona, 2021

En contrast amb les dues primeres pàgines de Mar obert, narrades per un vell escriptor que, tot seguit, recordarà un estiu clau de la seua joventut, les següents ressonen amb un to agut d’exaltació: per a Robert Appleyard, un xaval de setze anys que ha deixat la població minera en què resideix per recórrer Anglaterra, tot allò que troba pel camí és motiu de fascinació i d’enlluernament: la badia, el paisatge marítim, l’aigua d’una font, els erms, el bes escadusser d’una grangera… Són els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial però, en la novel·la de Benjamin Myers (Durham, 1976), el conflicte sembla més un decorat que no un motiu real, tot i que s’esmente sovint com a causa de l’escassetat, de la manca d’homes o del silenci dels que hi han sobreviscut. De fet, en aquesta obra tot s’explica massa, s’hi deixa poc marge al suggeriment. Quan, de sobte, el protagonista arriba per un caminoi agrest a una caseta mig amagada pels arbustos d’un prat que s’estén fins al mar, fa l’efecte que el lector s’endinse en un conte de fades: la casa està habitada per una dona adulta, molt més gran que Robert però, al contrari que en Hänsel i Gretel, no és —malauradament— una bruixa que vol cruspir-se el xiquet, sinó Dulcie Piper, algú que pràcticament l’adopta i l’instrueix literàriament i vitalment.

Mar obert no és una educació sentimental, sinó una mena de novel·la d’iniciació que ha sigut despullada de qualsevol indici de perversitat o de morbositat. L’actitud de Dulcie cap a Robert és rigorosament maternal: ella —que no se sap de què viu però que disposa d’un rebost i un celler ben assortits— cuina exquisideses que el xic no ha tastat mai i li amolla una xerrameca grandiloqüent sobre la llibertat, el plaer —llevat dels àpats, tot teòric— i sobre els creadors: «El poeta autèntic hi veu més enllà de les capes de mentides, desxifra l’espai entre dimensions». Mentrestant, el jove faeneja desbrossant el jardí i arreglant la cabana contigua en la qual dorm i on descobreix un poemari manuscrit i inèdit de Romy Landau, antiga amant de Dulcie que es va suïcidar. En l’últim poema —Robert en recita un cada nit a Dulcie—, la dona descobreix un missatge encriptat, de manera que pot accedir a la carta d’acomiadament que la poeta redactà per a ella. Així, amb versos pomposos de fons, Dulcie tanca la ferida, publica el llibre i reparteix els guanys amb el protagonista que, a la vegada, ha descobert la lectura i, amb el temps, esdevindrà escriptor. I conte contat ja està explicat. Llàstima que Mar obert haja heretat ben poc de la força que tenen algunes narracions tradicionals i molt de la insipidesa i la mel·lifluïtat de la correcció.