L’educació sentimental de Puig i Ferreter

Una de les etiquetes que ha aconseguit més fortuna en els últims temps per a encasellar i definir un gènere és el terme vaporós d’autoficció. Una proposta tan elàstica i difusa que —ben sovint— inclou obres d’escassa volada que contenen tan sols com a únic i ben discutible valor una confessió lacrimògena i testimonial. Sense pretensions teòriques ni faramalla analítica, potser Domènec Guansé ajustava millor el bon criteri com a lector en abordar la figura de Joan Puig i Ferreter, i recordar-nos que sense ambigüitats ni maquillatges decidí prendre’s ell mateix, amb obsessió tenaç, com a primera matèria literària. Amb una prosa elegant de gentleman, atenta a assenyalar triomfs i alhora carències dels autors que reuní en Abans d’ara —una sèrie de retrats que faríem bé de fullejar amb assiduïtat—, Domènec Guansé deia que Puig i Ferreter representava una altra versió del mite de Narcís, ja que de posar-se tantes voltes davant l’espill i exasperat per no comprendre’s, en un rampell de fúria llançà i trencà l’espill. Presoner d’una ambició indissimulada de glòria i reconeixement, en Camins de França de seguida queden al descobert els dimonis que tenallaren tota la vida l’autor, un orgull coriaci i una sensualitat possessiva. Si bé en un primer moment la temptació per a mostrar un estat de desassossec i disconformitat constants fou Dostoievski, segons avancen les pàgines és fàcil comprovar com Puig i Ferreter sucumbeix amb més recurrència a la voluntat de convertir-se en una mena d’heroi i d’artista pur que no a deixar-se seduir per lúgubres profecies eslaves. Fou Rovira i Virgili qui l’incità a escriure unes memòries d’infantesa i joventut en la Revista de Catalunya, però davant les reticències de Puig i Ferreter a enfrontar-se al seu passat sense la màscara de la novel·la, Rovira i Virgili utilitzà hàbilment com a recurs la seua sordesa per a admetre només el que creia haver sentit: efectivament, parleu de vós sense filtres amb l’únic repte de ser verídic i domesticar la imaginació.

«Passava amb una facilitat absurda de l’exaltació frenètica al més negre abatiment. Tot era desordre sentimental dintre meu». Sota aquesta premissa extremada —un clam i una condemna— estan elaborats els capítols que reconstrueixen els anys de formació i d’aprenentatge de Puig i Ferreter en Camins de França, amb un estil que fluctua també entre l’eufòria i el desànim. Una escriptura que trena paisatges urbans i símbols de la natura amb episodis narratius ben perfilats quan explica seqüències en què el protagonista participa dels fets o bé és un simple observador, i alhora amb fragments no tan reeixits quan l’autor s’aventura en disquisicions filosòfiques i una xerrameca metafísica. És per això que al costat de retrats brillants, de dibuixos amb relleu i de peripècies recreades amb fermesa també s’hi troben reiteracions i seqüències més desdibuixades, captives d’una prosa efervescent i sense fre. Ara bé, aquests contrastos amb pujades i baixades de to, instants presidits per l’entusiasme que uns paràgrafs més endavant es dilueixen en el més ombrívol pessimisme constitueixen un autoretrat inclement, impúdic i alhora veraç. Amb un moviment pendular que oscil·la entre el romanticisme, apunts realistes i un idealisme visionari, Camins de França aprofundeix en el que l’autor ja plantejava en Vida interior d’un escriptor, obra que amb malícia somrient Just Cabot anomenava «vida inferior», per la tendència de Puig i Ferreter a incloure en els seus llibres un desig sexual rapaç i incandescent.

La primera part d’aquestes memòries està dedicada als anys d’escola i batxillerat a la Selva del Camp, Reus i Tarragona, amb bons personatges com un caricaturesc professor exseminarista, o els membres d’una tertúlia poètica on regnava un ambient anàrquic, ingenu i desdenyós amb totes les formes de poder. Si de cas, algunes de les pàgines més tenses —amb una ferida mai del tot tancada— són les dedicades a son pare, un home ric, fatxendós i cruel que abandonà la mare de l’autor i mai no reconegué el fill, que sempre atribuí els actes violents i autodestructius, l’odi i la rancúnia que de vegades el dominaven a l’herència del caràcter del seu progenitor. Junt a les referències a la mare —massa humil i abnegada amb els capricis de l’autor—, l’estil d’aquest relat recorda els drames romàntics de Puig i Ferreter, amb protagonistes turmentats, víctimes d’immoralitats i d’injustícies, de passions elementals. No obstant això, el protagonista combina el flirteig amb una dona casada, versos espirituals a la filla del mestre i la relació amb una criada, perquè a més d’una introspecció corrosiva al llarg de Camins de França és notori que l’autor està posseït per una voluptuositat efusiva, és a dir, que va ben calent. Algun intent de suïcidi, la fascinació per la mort i el decadentisme tanquen un període en què qualsevol situació adversa la jutja com una ofensa i una derrota.

Amb aquesta sensació de buit i d’insatisfacció el protagonista es trasllada a Barcelona, on treballa d’ajudant de farmàcia i tractarà d’ampliar els estudis. Algunes instantànies de la ciutat, sobretot del barri antic, tenen un indubtable poder d’atracció. Des del soterrani on dorm li arriben converses de prostitutes i dels seus clients, sons estridents i cridòria que augmenten el seu estat de melancolia. La capacitat d’incisió per al retrat de Puig i Ferreter destaca en la pintura del farmacèutic que l’ha contractat, tirànic i agressiu, «escardalenc i febrós com un simi». Gresques nocturnes amb els amics, les conviccions redemptores dels revolucionaris i el coneixement directe de cercles obrers acaben per conformar la seua educació i d’excitar les seues inquietuds, que també projecta en les lectures amb una debilitat explícita per Gorki, Nietzsche, Emerson i Schopenhauer, a més d’una fe incombustible en la visió sobre l’heroisme de Carlyle. La literatura catalana de la seua època la percep, majoritàriament, anèmica i desnerida.

Enmig d’aquesta ebullició d’idees i d’emocions, Puig i Ferreter viu en una successió contínua de crisis i parèntesis exultants, amb un nihilisme opressor que intentarà neutralitzar amb una alegria fingida i tràgica. El fet de delectar-se en la inseguretat i la torbació, en un desequilibri ritual, entrebanca i fatiga en alguns passatges la lectura, amb episodis massa repetitius i addictes a la queixa. Encara que el protagonista manté la creença —com un epígon del romanticisme— que d’aquest xipolleig en el fang augmentarà la seua capacitat de sofriment i sabrà trobar una eixida artística que done sentit a la seua existència, ja que es veu predestinat a convertir-se en escriptor si és capaç de superar una asfíxia moral i una desorientació que el paralitzen. Per a l’autor, per tant, només queda la possibilitat de fugir com una mena de resurrecció, l’afany d’esborrar febleses i aprensions.

S’embarca cap a Marsella i en la segona part de Camins de França el protagonista realitza una apologia del flâneur com a estímul vital per a endinsar-se en un país desconegut. Una visió idealitzada dels vagabunds —l’espontaneïtat, la sorpresa i la inconsciència— enfront de la sofisticació i de l’alta cultura. Fidel al seu estil esponerós i en alguns moments inflamat, descriu la revelació que representa seguir la carretera a peu, el joc de llums i els contrastos sensitius, amb imatges proustianes de la natura que esdevenen símbols carismàtics: les valls i el curs del Roine, reflexos i associacions reproduïdes amb una adjectivació tàctil i un cromatisme fulgurant. La boira a Lió, una gasa que ho embolcalla tot i dona una consistència tova a la ciutat. Miratges que es transformen en un polsim d’or que batega dins del seu esperit, deslliurat ara de preocupacions i tenebrors que l’assetjaven a Barcelona.

Un dels objectius declarats del viatge a França és la visita al poeta Frederic Mistral, ja que la lectura dels seus versos actuà com un detonant i un incentiu en les etapes més fosques i tèrboles del protagonista. Encara que les expectatives no s’acompleixen en un dels millors episodis del llibre, ja que l’admiració reverencial i el nerviosisme de Puig i Ferreter provoquen un diàleg travessat de tòpics i banalitats, d’una incapacitat manifesta per a plantejar els temes i les afinitats artístiques que volia exposar al poeta. A partir d’aquesta decepció, els propòsits literaris i el desig d’immortalitat queden mitigats per la senzillesa de la vida de jornaler, sense meditacions trasbalsadores ni aspiracions fantasioses, una invitació a integrar-se en la natura resplendent que l’envolta. L’acció física al camp com un antídot a somnis quimèrics, l’esforç i l’esgotament de la sega que representen un contrapés a l’angoixa i al desencís que el torturen: un formigueig nociu que es descomprimeix amb noves impressions i l’exigència de les tasques agrícoles.

Nòmada entre granges, plantacions i altres faenes esporàdiques, el protagonista coneix Josep, un rodamon que es converteix en un dels principals personatges de Camins de França. A poc a poc se sent atret per la vida primitiva i els impulsos de Josep, que tan sols es guia pels seus instints i la determinació des d’una absoluta llibertat. Un home gens amant de teories transcendents, vivaç, alegre i astut, que sap demostrar complicitat i estima sense sentimentalisme, furiosament esquiu a normes imposades i a les lleis de la societat. De fet, Puig i Ferreter ja no s’identifica amb aquell rebel romàntic i antiburgés que vagarejava extraviat pels carrers de Barcelona, sinó que una renovada serenor substitueix el nerviosisme i l’ansietat a què el sotmetia la voluntat de ser algú de renom. Una amistat no exempta de topades i d’incomprensions, però on l’autor descobreix uns codis i una puresa salvatge que havien estat absents en la seua etapa anterior.

En més d’una ocasió al llarg d’aquestes memòries el protagonista accepta que aquests records han estat consignats de manera tumultuosa i precipitada, magmàtics en la seua concepció. Gabriel Ferrater afirmava que l’autor de Camins de França combinava un gran talent i una incultura fabulosa. Però és precisament amb aquesta prosa torrencial i desbordant, procliu a erupcions i espirals indeturables que irromp aquest retrat de l’artista adolescent, amb un estil enèrgic que produeix magnetisme —i a estones saturació—, i que ja prefigurava el personatge en què es convertí Puig i Ferreter, polèmic, ressentit i virulent després de rapinyar tots els diners que pogué del govern de la Generalitat en l’exili. Ja forma part de la història de la literatura catalana quan etzibà una planxa al cap d’una amant a París que li valgué el sobrenom de Fer-à-repasser, o la rivalitat amb Ferran Canyameres —La traïció de Llavaneres a El pelegrí apassionat—, que li dedicà una meditada venjança al seu examic en El gran sapastre, llibre caòtic i divertit que hauríem de reivindicar que es reeditara. Cap al final de Camins de França l’autor es desfà dels moralistes francesos que duia a la maleta —Chamfort, Pascal— i, rumb a París, se submergeix  assedegat en la lectura de poetes com Verlaine, Rimbaud, Louise Labé o Baudelaire. Tot és impetuós i volcànic en Puig i Ferreter, desmesurat i imprevist, sense necessitat d’amagar-se amb el recurs de l’autoficció.