Alice Munro i les aus migratòries

Ens enlluernem amb l’atractiu que desprenen etiquetes i corrents literaris, explorem els límits i les radiacions que ofereix l’autoficció i, en canvi, potser no hem donat la importància que es mereix a la confessió de Flannery O’Connor: per a crear una bona història has de seure hores i hores davant el paper —esclavitzat—, fins que aconsegueixes atrapar una idea rebel i esquiva. L’univers narratiu d’Alice Munro està poblat per criatures assetjades pel pes del passat i pels llaços familiars, subordinades al ritme d’una gran ciutat o a les exigències —humanes i de la natura— del paisatge canadenc. En els seus relats desfilen personatges que en algun moment de les seues existències sofriren una ofensa o bé una esgarrapada en l’interior de l’ànima, sobretot en la infantesa i en el desert inhòspit de l’adolescència. En la quotidianitat de les parelles, en les relacions entre pares i fills o en la solitud d’una habitació sempre emergeix algun monstre que no s’ha pogut domesticar, que aguaita —insidiós— per a clavar les seues urpes. Alice Munro recrea il·lusions i derrotes de professors de música, metges, grangers i llenyataires, oficinistes i escriptors, xiquets que experimenten amb els rostres de la crueltat, vells reclosos en residències que ja tan sols poden repassar —absents— retalls i llampecs de la memòria. Éssers vulnerables que en algun moment assumiren una temptació fatídica i impositiva, com revela —apesarat— un dels personatges que s’expressa amb el particular segell d’Alice Munro: “vaig comprendre l’obligació misteriosa i opressiva que tenia de ser feliç”.

Però en aquest inventari d’humiliacions i trampes del destí, no apareix mai ni el to emfàtic ni el tremendisme propi del drama. La majoria de fatalitats són acceptades amb una mena d’ironia sàvia i pragmàtica, amb una comprensió resignada que les ferides i els armisticis formen part de totes les vides, i sobretot dels reptes a què s’enfronta l’home comú. En urbanitzacions i festes cheeverianes o en ambients polsegosos i tavernes rurals pròpies de Curson McCullers, els protagonistes d’Alice Munro descobreixen més tard o més prompte que un fet dolorós s’apodera de les seues trajectòries, i l’allunyament físic o l’enfrontament a camp obert proporcionen, tan sols, una victòria enganyosa i un parèntesi de calma. En les narracions d’Alice Munro aquestes angoixes es mostren amb una escriptura que mai planteja el tema directament, ja que petites històries s’enganxen al fil argumental, com deixades caure d’una forma descurada i dubitativa, fins que l’atenció es deté en algun dels personatges i abordem la veritable trama. Els girs inesperats, la cautela per tal d’aproximar-se als conflictes i els silencis —tan definitoris com la informació detallada d’una biografia— que acompanyen la presentació dels protagonistes són els recursos predilectes d’un estil que, amb astúcia i càlcul, dedica la mateixa atenció a la resolució d’uns fets que a intensificar les ambigüitats i els enigmes.

Aquest contrapunt permanent que caracteritza l’esperit dels contes de Massa felicitat o d’Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni es projecta també a ¿Qui et penses que ets?, una novel·la que no renuncia al magnetisme i al disseny minuciós dels relats, ja que les regles de la narrativa breu ajuden a configurar, també, cada capítol de la relació entre la protagonista, Rose, i la seua madrastra, la primitiva, vivaç i esquerpa Flo: aquest singular duet —rivals bel·licoses i còmplices— constitueix una de les millors parelles narratives d’Alice Munro. A Hanratty —una població imaginada per l’autora a la província d’Ontàrio—, el pare de Rose treballa en el seu taller d’entapissador, i Flo regenta una botiga que servirà d’escenari per a l’educació sentimental de la seua fillastra. L’interés per lectures i l’estudi d’una carrera universitària col·lisionaran amb la rudesa i l’instint amb què Flo entén la vida, una mirada sarcàstica i implacable davant les febleses de Rose, que ha de contrastar el seu aprenentage vital amb una persona que desconfia del vocabulari rebuscat, de les frases llargues i de les pretensions sofisticades. Flo tanca qualsevol desacord amb renecs i sentències severes —d’una animalitat indissimulada—, i en les seues xafarderies sobre veïns i clients no admet cap altre punt de vista que el que dicta la seua intuïció ferotge.

Però en ¿Qui et penses que ets? Alice Munro defuig —com és habitual en la seua escriptura— la linealitat, i els salts temporals extremats i imprevisibles s’apoderen de cada seqüència, on la parauleria atàvica de Flo queda interrompuda per referències a les batusses de l’escola, l’etapa universitària de Rose o el seu dissortat matrimoni. En aquest sentit, un dels punts clau de la novel·la es presenta sobtadament, i es dissemina a partir d’altres escenes que alternen espais i microrelats. Alguns passatges determinants —els treballs de Rose, els esclats violents del seu marit, Patrick, o les malaurades aventures amb els seus amants— són introduïts amb veu baixa i per una porta lateral, com si l’autora s’obstinara a escampar un fum dens i una certa opacitat en els episodis decisius.

És per aquesta concepció de la narrativa d’Alice Munro que algunes de les seues creacions més destacades són personatges secundaris, protagonistes fugaços que es creuen en la vida de Rose, i que serveixen per a encadenar cadascun dels relats que conformen l’argument central de ¿Qui et penses que ets?. Una companya d’escola de major edat, admirada per un carisma que demostrava a partir de la seua altivesa condescendent; la propietària —maternal, assajadament anticonvencional— de l’habitació d’estudiant on resideix Rose; antics companys d’institut, abans intimidatoris i ara convertits en un dòcil enterramorts, un comptable anodí o un policia ofuscat i primari; professors casats i altres amants que desperten el costat més romàntic de la protagonista però que inevitablement s’escapoleixen quan Rose ja havia imaginat una vida millor. La galeria d’excèntrics de Hanratty o els representants de la vida culta i urbana de Toronto permeten a Alice Munro excel·lir en un dels seus millors recursos, el miniretrat roent i la caricatura àcida hereva de Katherine Mansfield.

“La religió, per aquells vorals, es manifestava sobretot en les baralles”. De fet, amb el pas dels anys, Rose ha d’acceptar que les ensenyances i admonicions expeditives de Flo havien de servir no tan sols per a entendre el passat, sinó també per a enfrontar les emboscades i les rendicions de la maduresa. Els records de les agressions sexuals als lavabos de l’escola del poble, l’hostilitat i les estratègies de supervivència a l’institut o les dificultats amb la criança de la filla de Rose adquireixen un significat diferent sota la interpretació de la seua madrastra. Fins i tot la valoració del treball de locutora en una emissora de ràdio o les aparicions com a actriu en el teatre i la televisió assoleixen un aire diferent. Immune a la tendresa i a paraules sospitoses de calidesa i comprensió, Flo ha subministrat un ideari que Rose apreciarà amb el temps. Un manual defensiu que no és fàcil de traduir amb expressions precises però que la protagonista sap que en moltes ocasions li ha funcionat com un escut: un codi privat que transforma el que es percep com un atac a la vanitat en un gest protector d’indiferència.

Ara bé, la prosa d’Alice Munro adquireix un relleu especial quan condensa la força de la gravetat en petits detalls: les reaccions colèriques i alhora comprensives del pare; la primera visita a la família de Patrick quan eren nóvios i el descobriment d’unes pautes i d’un llenguatge que la protagonista no acabarà mai d’entendre; l’esforç de Rose en una festa per no restar al marge dels convidats; la decepció irada quan un amant no torna a aparéixer. Tots aquests instants demostren l’ull prodigiós de Munro per a canviar de direcció narrativa en un mínim fragment i desconcertar el lector. Si de cas, el relat més vibrant de ¿Qui et penses que ets? és el que es titula “Cignes salvatges”, on les línies argumentals s’entrecreuen i es complementen fins que ja en el vagó de tren camí de Toronto, una jove Rose coneixerà l’entrada en l’edat adulta d’una forma humiliant, però que la seua consciència converteix en un refugi —una troballa— inexpugnable que sap que l’acompanyarà en el futur.

Alice Munro considera que fer balanç d’una vida exigeix una decisió i una fortalesa coriàcia per a avaluar certs passatges que emergeixen a la superfície de la memòria, però encara demana una convicció més ferma per a enfonsar alguns episodis que és millor que es mantinguen a les profunditats, entre algues i la densitat fangosa de l’arena. L’elusivitat o el mutisme més estricte determinen també les confidències de Rose en ¿Qui et penses que ets?, o més aviat sembla que la prosa de Munro provoca l’efecte d’una distracció quan la protagonista ens mostra els seus secrets més fràgils, com si haguera abaixat la guàrdia quan ens fa partíceps del que fins ara havia amagat amb perseverança. Encara que també pot ser que les associacions originades per l’atzar i les sensacions més espontànies —sorgides de la penombra— continguen una major dosi de veritat que la zona que havíem enfocat durant tant de temps amb una llum més potent. Com aquell personatge d’Estimada vida que comprova que “sempre arriba un matí en què te n’adones que els ocells se n’han anat”.